divendres, 18 d’agost de 2017

LA PSICOLOGIA DE L'ESPERA


Quan jo estudiava la llicenciatura no teníem cap assignatura sobre el tema, sí que de forma tangencial alguna tractava el concepte de 'temps' i com les persones l'entenem i el fem  nostre (o no).

Vivim en una societat amb tanta pressa i amb tanta necessitat d'immediatesa que tractar i conèixer el que significa 'esperar' s'ha convertit en una àrea d'estudi i investigació.

Com a primera dada ens diuen que passem 4 anys de la nostra vida fent (ja us dic jo que si aneu un cop a l'any a Port Aventura, no tinc dades empíriques, però us asseguro que aquesta xifra pot arribar als 6 anys). El flipant és que és el mateix temps que dediquem a menjar o a navegar per internet. 

La Psicologia de l'espera és, doncs, per a posar-nos formals, la branca de la psicologia que investiga els procesos mentals, emocionals i físics de les persones que passen pel procés de l'espera.

Certament, aquesta branca ens la 'vendran' com a nova (ves que no comencin a aparèixer llibres com a bolets sobre el tema) però uns dels 'avis' de la Psicologia moderna, el sr. William James, ja deia que quan una persona està ocupada, la percepció del temps que passa mentre dura l'activitat és més petita. Que el temps és relatiu ja ho sabem però el que aquesta branca de coneixement persegueix és -entre altres coses- alleugerir aquesta sensació negativa d'espera. I això ho fan amb tècniques com: posar monitors per a informar-nos que el temps que passa per a que ens 'toqui', donar algun fulletó informatiu mentres esperem en una cua, fer cues en forma de serp, donar a coneìxer -en el cas del trànsit, per exemple- la raó de l'espera, fer cua acompanyat, tenir molt clar l'objectiu o la fita que es vol aconseguir amb la cua (exemple de les entrades a concerts),...

Ens diuen que, en general, afirmem haver passat un 30% més de temps fent la cua que el que ha passat en realitat. Aix, reconec que en el meu cas potser parlaria d'un 50%.


dijous, 17 d’agost de 2017

REIVINDICAR ELS CAÇADORS DE NAZIS


El sr. Andrew Nagorski ha publicat Cazadores de Nazis un apassionant llibre dedicat a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a fer justícia i a detectar i denunciar als dirigents nazis que després de la II Guerra Mundial van escampar-se i amagar-se pel món.

Malauradament, els que hem anat veient a les portades dels diaris són als assassins, als botxins, senzillament, als psicòpates que es van refugiar en un règim autoritari que acceptava les atrocitats que van arribar a cometre. Assassins, entre molts altres, com: Adolf Eichmann, Klaus Barbie, Ilse Koch o Erich Priebke. Tots ells acusats de ser corresponsables de l'Holocaust.

El llibre que ens ocupa s'encarrega de convertir en portada aquelles persones anònimes que van fer una feina valenta i, fins i tot, heroica per portar als tribunals el botxins. Quan el món occidental volia superar les ferides de la darrera gran guerra quan abans millor, quan alguns governs protegien a responsables del règim nazi dins de les seves fronteres per aprofitar els seus coneixements durant la Guerra Freda (EEUU i URSS) persones com Elizabeth Holtzman, Eli Rosenbaum, Benjamin Ferencz, William Denson, Fritz Baue, Simon Wiesenthal, Tuvia Friedman, Beate Klarsfeld i Serge Klarsfeld... i molts altres van dedicar la seva vida, tota la seva vida (i això és diu ràpid) a perseguir als assassins per a que tinguessin el judici que merexien per haver atemptat contra la humanitat. 

La pena és que molts d'aquells botxins se'ls van escapar, la pena és que no van rebre el suport necessari dels governs occidentals per a realitzar una autèntica acció de justícia; això, però, tampoc no és res nou: quants franquistes (i còmplices de la tortura) estan 'tallant el bacallà' de l'economia dels nostres país?.

El més esgarrifós és que quan aquests nazis són jutjats amb proves, quan es fa públic tot allò que van arribar a fer la gran majoria no s'arrepenteix absolutament de res; i en alguns casos, fins i tot, afloreix l'orgull i la sobèrbia del que es pensa per damunt dels altres. 

Bona part dels nazis van morint sense que el pes de la justícia els faci pagar per totes les atrocitats que van realitzar. Tots aquests caçadors i caçadores de nazis també estan morint i amb ells la croada que van iniciar l'any 1945, llibres com el del sr. Nargorski són necessaris per no oblidar, per registrar tot allò que va passar.

Un llibre necessari, doncs, per a poder agraïr -tot posant noms i cognoms- a totes aquelles persones que van lluitar per fer una món més just.




dimecres, 16 d’agost de 2017

COMPTE ENRERE


Resultat d'imatges de cuenta atrasQuan algú comença a sentir el cuc de l'escriptura, allò que el mallorquí Biel Mesquida  en diu escriguera, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L'aspirant a escriptor ha d'aprendre a posar una mica d'ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punts dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Potser la millor manera de complir amb el que aquí es demana sigui fer un compte enrere, entre altres coses perquè l'expectativa que genera comptar enrera implica mirar endavant, i això sempre és molt millor. De manera que, partint d'aquelles pel·lícules de catàstrofes que estaven tan en voga quan finalment va morir Franco al llit -Aeropuerto 77, Aeropuerto 78-, anirem descendint per la Route 66 de can 60 amb una copar de Licor 43 a la mà i el Canal 33 a la pantalla. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova però sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, recuperarem un exemplar antic d'aquell efímer suplement en català del Cambio 16 que es va dir Setze, i ens aclofarem en un racó a llegir-hi un article amb el cap a quarts de 15.

No cal fer la prova del Carboni 14 per determinar que un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat d'una altra. En el millor dels casos, un dimarts 13 l'escriptor en qüestió troba una veu personal i arriba a ser capaç d'agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament del br11jador verbal i no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indeiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra. Ignició!

Màrius Serra (2017) 
D'on trec el temps

divendres, 11 d’agost de 2017

EL FOTOGRAF JR: DEL GRAFITI A CANNES 2017



JR és el nom d'un artista de carrer francès, fotògraf i, ara, cineasta del que se sap ben poca cosa. Va nèixer l'any 1983 però no sabem la seva identitat real. Quan era adolescent es dedicava a fer grafitis pels carrers de París, un bon dia es va trobar una càmera de fotos al metro i es convertí amb el 'fotògraf clandestí'! (com si hagués trobat un super poder o una cosa per l'estil). A partir d'aquell dia es va dedicar a ampliar les fotos que feia i penjar-les per les parets de la ciutat, una mena de 'grafiti fotogràfic'. Per a l'artista, el carrer és la galeria més gran del món.

Els seus treballs urbans van anar tenint reconeixement i ara són molts i moltes els què el seguim a les xarxes (a Instagram té 1 milió de seguidors/es) i ha exposat en galeries i centres d'art d'Amsterdam, Berlín, Londres, Rio de Janeiro, Shangai o Los Angeles.

Fa un parell d'anys en vam parlar en aquesta casa arrel d'un projecte de 'cares del món' que havia presentat.

Aquest fotògraf acompanyat de la 'gran dama' del cinema francès, la sra. Agnés Varda van presentar un documental en el passat Festival de Cannes. Visages villages és el viatge que ambdós artistes van fer per França, visitant petits pobles i comunitats, escoltant les històries quotidianes dels seus habitants, capturant la fotografia dels seus rostres en gran tamany i enganxant-les en parets i murs. Un bon homenatge a les històries de vida anònimes i a la quotidianeïtat, tan habitual en l'obra de la sra. Varda.





dijous, 10 d’agost de 2017

L'ARCA DE NOE DEL SR. BARCELO A SALAMANCA


Si per casualitat aneu a Salamanca, abans de l'01 d'octubre, tindreu la sort de gaudir d'una exposició del sr. Miquel Barceló, un dels artistes del nostre país més reconegut arreu del món.

La Universitat de Salamanca celebra els 800 anys d'història i per a celebrar-ho ha muntat una gran exposició en diferents punts de la ciutat amb peces del sr. Barceló. Es tracta de 80 obres amb diferents tècniques, pintura, escultura, dibuix, performance... bona part d'elles realitzades en els darrers cinc anys. Com ho han definit els mateixos organitzadors es tracta d'una autèncita Arca de Noé d'aquest artista mallorquí.

El sr. Barceló és un artista 'total' de les arts plàstiques: imprevisible, variable, múltiple, experimental, juganer, neguitós, inquiet; segur que totes les etiquetes que impliquin 'dinamisme i canvi' hi encaixarien. 

Els darrers 15 anys de treball de l'artista els podem trobar passejant per Salamanca: 

- en el Patio de Escuelas, mostrant-nos les il·lustracions que féu per a l'edició de 2003 de la Divina Comèdia de Dante i un grup escultòric anomenat 14 Allumettes

- l'Hospederia Fonseca, amb obres pintòriques que van del 2009 al 2016 com les sèries blanca, blau i parietal; 

- la capella del Arzobispo Fonseca, amb el bodegó Arca de Noé amb una vintena de ceràmiques; 

- el pati del palau Anaya, amb la monumental escultura Le grand écouteur

- i, finalment, la Plaça Mayor, on trobem el Gran elefant dret, escultura d'un elefant que s'agunta sobre la trompa.

Una aproximació a l'obra del sr. Barceló com una oportunitat única de gaudir de l'ampli ventall expressiu que representa aquest artista. El sr. Barceló té un neguit expressiu, una necessitat comunicativa i un compromís amb els 'materials' com pocs artistes contemporanis.

Aix, qui pogués anar a Salamanca ...