dilluns, 23 de març del 2009

LA LLEI DE LA SELVA

Em vaig despertar a la selva, els braços en forma de creu, fermats a un pal, i la meva dona lligada a l’esquena. Al principi no recordava el que ens havia passat.

No és fàcil posar-se dret quan estàs lligat a algú. Els braços d’ella també estaven oberts i lligats al pal comú; les nostres cintures, unides per més cordes; la seva columna vertebral contra la meva; els nostres turmells, lligats i relligats per cordes i nusos; els seus talons, contra els meus. Allò m’obligava a caminar trontollant i a ensopegar, entre les punxes i frondositats de la selva.

Quan per fi vaig arribar a un poblat el primer que em va veure va ser un nen. Va pensar-se que aquella figura duplicada era un monstre que emergia de la selva i va fugir plorant. Els adults no van trigar a aparèixer.

- Ajudeu-me –vaig gemegar.
·
Però la resposta va ser:
- Has matat la teva dona. La tradició és lligar l’uxoricida a la víctima i abandonar-los plegats a la selva. Això ho sap tothom, i ningú vol ajudar un assassí de dones conegut i reconegut. Gira cua, criminal.

Si fa no fa, va ser el que em van dir a tots els poblats que vaig trobar el primer dia. El segon la meva dona ja pudia. Els insectes aeris, que són els més llestos, de seguida van sabe que no podia defensar-me la cara i m’atacaven les suorts, els forats i els ulls. Uns borinots nans i vermells se’m van ficar als narius i hi van niar.

Vaig canviar de rumb per anar a implorar compassió als poblats del sud:
·
- Fora d’aquï! –m’increpaven- Ella et va oferir el seu ventre perquè tinguessis fills, i tu l’hi vas pagar amb una punyalada a la panxa. Ara l’hauràs de carregar al damunt per sempre.

Per menjar havia d’amorrar-me als fruits, pocs i verds, que trobava a l’alçada de la boca. Mossegar aquelles dolçors encara atreia més insectes, amb ales o sense. Em desesperaven tant que quan apareixia un riu m’hi submergia amb l’esperança d’ofegar aquelles hordes diminutes. La treva que guanyava era mínima i, per acabar-ho d’adobar, l’aigua calenta accelerava la putrefacció. Quan el sol arribava al zenit, la crosta de mosques era tan gruixuda que duplicava el pes que havia d’arrossegar.
·
La gent de l’est es va comportar com la del nord i la del sud. Els poblats indulgents em foragitaven a cops de verdures podrides; els més severs, apedregant-me.
·
- Assassí de dones! –em deien-. No tornis mai més per aquí! Ara ja sabem qui ets.

Quan ja em pensava que no hi podria haver res pitjor vaig descobrir que sí, que les nits encara podien ser més cruels que els dies. A aquelles altures ella estava tan descomposta que ens assaltaven criatures de dimensions diverses. Si dormia cap per avall, amb el cos d’ella damunt de la meva esquena, m’abordaven escarabats, formigues i aranyes carnívores que em feien servir com a plataforma per a arribar fins a les seves carns. Si em girava, dormint amb els ulls de cara a la lluna, era pitjor. Els ratpenats gegants i els marabús nocturns ens atacaven amb el bec, i tant els feia endur-se una xuclada de sang calenta com una de freda, arrencar l’ull d’un cos viu o d’un de mort.
·
Només em quedava la gent de l’oest. Eren molt orgullosos i van sentenciar:

- Qui mata un guerrer a la guerra és l’home més digne; qui mata una dona en la pau és el més menyspreable. Fuig, espectre, no et volem veure mai més, ni de nit ni de dia. Estàs avisat.

El refús dels homes m’havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apreixen en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res.

Entre les nostres esquenes en contacte s’havia format una paret de cucs. Ja no podien trigar gaire a devorar-nos a tots dos., i vaig jeure al peu d'un gran arbre, sense esma. Estava resignat a morir quan vaig veure arribar un grup d'homes amb els punys tancats i les mans armades amb matxets. Els vaig reconèixer de seguida. Eren els mateixos que m’havien jutjat, condemnat i executat. No els devia haver costat gaire trobar-me. Em coneixien tots els poblats de la selva, i rere meu deixava un rastre de ferums depravades, que són les més cridaneres. Per a mi els matxets eren un alliberament. Vaig oferir-los el coll i tot el que vaig dir va ser:
·
- Gràcies.
·
Però ells van replicar:
·
- Volíem estar segur que tothom et conegués.

En lloc de tallar-me el coll els matxets van tallar les cordes. I van dir:

- Au, vés. El càstig comença ara.

Albert Sánchez Piñol (2008)
Tretze Tristos Tràngols
·
·

33 comentaris:

Anònim ha dit...

Una mica bestia, però crec que efectiu, la versio més neta, seria penjar les seves fotos al costat de les seves victimes, o obligar-los a portar una foto d'ella penjada al coll per sempre mes, crec que seria efectiu al càstig, i una miqueta mes net, pq això dels cucs ja ha sigut "l'acabose"

Ciutadà K ha dit...

sí, tot plegat una mica gore, no??? però impacta, que és l'important!!!

bon dia, Nur!!!

Laura ha dit...

hala, hala!!! la meva foto windows és la foto del dia!!! quina i·lu, ciutadà, quina il·lu...

:-)))

Ciutadà K ha dit...

pensi que si vol, Polita, podria ser l'animadora fotogràfica d'aquest bloget, eh??? ja triga en proposar-nos més fotos del dia.... de competència no en tindrà massa, certament!!!

:)

Kelitxi ha dit...

Jo també estic molt impactada pel conte. No estic segura de si pretenia obrir un debat o només compartir el conte amb nosaltres, però aquí va la meva opinió: no sóc partidària dels càstigs consistents a avergonyir públicament i aïllar socialment el delinqüent. Penso que tothom té dret a reinserir-se a la societat i que les persones que no volen o no poden reinserir-se, i que a més són un perill greu per a la societat, senzillament han de seguir tancades (en una presó o en un hospital psiquiàtric, segons els casos) durant tot el temps durant el qual siguin un perill greu per a la societat.

Ciutadà K ha dit...

Caram! vosté és una polemista nata, eh, Kelitxi??? La idea era compartir el conte per la seva contundència... però si enceta quelcom més, benvingut sigui!!! Formular una opinió al que planteges no m'és fàcil, perquè hi ha una part més radical en mi que aposta per l'eliminació absoluta de les presons o centres similars, perquè es parteix de la idea que els delictes no són més que disfuncions socials, evidència d'un mal funcionament de la societat; així doncs, per a què aillar l'individu?? La part de mi més 'pro-sistema', em diu que s'ha de castigar al que ha fet quelcom anti-social... en qualsevol cas, no crec que la presó o el centre psiquiàtric sigui la millor opció, i malaraudament, optaria per fer-ho públic (ja sé que dirà que això és escarni) però m'agrada el conte perquè ens transmet que no hi ha millor pressió a l'hora de fer-nos canviar que la que exerceix la comunitat en la que vivim, amb els que construim la nostra realitat....

Apa! ja m'he quedat a gust!!!
(com disfruto!!!)

(Aquí falta la Pats, on està, Pats????) :P

Anònim ha dit...

conxo!!! un altre debat! (justament ara torno de soltar el rotllo al meu blog) ai, deixeu-me agafar aire i torno... ;)

Kelitxi ha dit...

Jo també oscil·lo entre el meu esperit progressista, que tancaria les presons i eliminaria la delinqüència eliminant-ne les causes, i l'instint d'autoprotecció, que vol que l'Estat tanqui els delinqüents violents per poder anar tranquil·la pel carrer. I no estic d'acord que els delictes siguin només disfuncions socials: alguns ho són, però no tots.

També dubto de l'eficàcia del rebuig social per fer canviar de conducta el delinqüent: simplement delinquirà d'amagat.

Anònim ha dit...

Jo crec que si un delicte esta provat, es mereix un càstig public, es més barato i mes efectiu.

Kelitxi ha dit...

Segur que és més barat, però a mi no em sembla que sigui gaire efectiu... Si algú mata l'adversari polític perquè no li agraden les seves idees, i està perfectament convençut de tenir raó, fer que tothom sàpiga el que ha fet no el detindrà pas de seguir matant. En canvi, tancar-lo amb pany i clau sí que evita que reincideixi.

De vegades, quan es proposen les llistes públiques de maltractadors o d'agressors sexuals, tinc la sensació que l'Estat, que és qui té l'obligació de garantir la seguretat ciutadana, es renta les mans del problema i ens el trasllada als ciutadans: "jo us dic qui són i vosaltres els eviteu". Però jo no vull haver-me de defensar, vull que l'Estat em protegeixi!

Anònim ha dit...

ciutadà, m'apassiona aquest debat i m'enrotllaria molt, no puc fer només una frase. és un tema peliagut. però ara he d'enllestir una feina. actualitzi, actualitzi! quan tingui un moment elaboraré el meu discurs i tornaré.

bon dia!

Ciutadà K ha dit...

Quant ens coneixem!!!!

Gràcies per les ordres Sargent(a?) Pats!!! No ho demorem més, procedeixo a l'actualització...

però esperem el seu discurs, eh???

BON DIAAAAAA !!!!!

pati di fusa ha dit...

ai, estic rebentada, ciutadà. crec que no podré fer cap discurs, almenys de moment. estic mentalment i esquenament feta pols.

és que el tema és dens i profund, eh? no és tan pim-pam com el de les votacions...

a mi, d'entrada, no m'agrada la idea dels centres de reclusió, siguin del tipus que siguin. crec en el canvi estructural, profund, per evitar les conductes "antisocials" (aquest concepte també és de definició peliaguda). suposo que, tot i així, hi ha delictes (o crims) que no tenen una causa social i que es deuen a motivacions o impulsos que se'ns escapen. s'han d'aïllar aquestes persones perquè les altres puguin viure tranquil·les? o s'han de deixar anar perquè la societat les castigui com vulgui? no ho sé. jo crec que la nostra societat està massa "institucionalitzada" ja com per experimentar amb aquesta segona opció. ara, tampoc no confio massa que l'estat em protegeixi.

res, que no hi trobo solució. veieu com estic lluny de la classe política?

buf... ara necessito actualitzar amb una frivolitat. :)

Ciutadà K ha dit...

Sí, confirmat!!... necessita una alenada d'aire fresc i relaxant.... tanqui els ulls i... res pi ri ....

pau, germana !!!

:)

Anònim ha dit...

ah, mira que bé. això és tot? visca el debat!

Ciutadà K ha dit...

bueno, bueno, no s'ofusqui...jo és que pensava que no volia debatre...
jo, com vosté, aniria als canvis profunds, que per a mi, vol dir deconstruir al 'deliqüent' i construir-ne un de nou i carregar la responsabilitat sobre la societat, sí, així de heavy! tanta individualitat ens aportat on estem... el que hem de destruir és la construcció de l'individu que n'hem fet fins ara... I la solució està en la societat, no en l'Estat, l'Estat no ho pot fer tot... Les preguntes que ens hem de fer són:
- què és un delinqüent? en comparació a qui?
- per què és un delinqüent? en relació a què?

jo tenia un professor, molt anarco ell, que deia que hi ha lladres perquè existeix la propietat privada i no a l'inversa com ens pensem.... reflexioneu-hi...

vinga, Pats, vinga ....i la Kels, on està la Kels???

Kelitxi ha dit...

Quanta raó, el seu profe anarco! Hi ha lladres perquè hi ha propieta privada, i hi ha assassins perquè hi ha persones que estan vives! I també hi ha segrestadors perquè hi ha persones que tenen llibertat de moviments! I hi ha piròmans perquè hi ha boscos!

Al final, es tracta de fer unes normes per conviure, i sembla ser que les més eficaces són les més igualitàries, perquè són universals... Oi que tothom vol que li respectin la vida i la integritat física i psicològica? Oi que gairebé tothom vol que li respectin la propietat privada? Doncs fem un pacte, i decidim que tothom tindrà aquests drets a canvi de respectar-los als altres. Això és la llei. I és delinqüent qui incompleix la llei. (Parteixo de la base que estem en una societat democràtica on les lleis són justes, és clar; és evident que si la llei és injusta, ser delinqüent pot voler dir ser bona persona).

No sempre el delinqüent és víctima de la societat: de vegades és, senzillament, algú que és prou fort (físicament) o poderós (econòmicament, per exemple) per poder trepitjar els drets dels altres. I aquests altres, que som dèbils, ens unim i fem força (=construim un Estat i li donem el monopoli de la violència), i d'aquesta manera ens defensem.

Sí, sóc una gran partidària de tancar els delinqüents violents per poder viure tranquil·la! (Per als que no són violents, sí que sóc partidària de mesures alternatives que no siguin la privació de llibertat).

Ciutadà K ha dit...

Ui, Kels, no l'esperava... esperava a la Pats que s'ha ofès i tot perquè no li feia cas ...

Jo crec que estem en dos punts de la qüestió: en una part del ring està la Kels que es situa en la part post- del fenòmen i en l'altre costat Pats+CiutadàK que es situen en un moment pre- ... és a dir, quan afirma que "algú que és prou fort (físicament) o poderós (econòmicament, per exemple) per poder trepitjar els drets" el que ens preguntem el bàndol pre- és com la societat ha creat persones que pensin així, pretenem anar a la llavor del problema, perquè ha quedat demostrat que la solució post-, quan el mal està fet, no és efectiu... vale, estarem més tranquils perquè estaran tancats, però no arreglarem res, ans al contrari, les proves apunten cap a que les persones que passen temps en una presó, generalment 'surten' pitjor de com van entrar... dins d'una lògica pre- pensarem: "a mi què? qui la fa la paga!!"; en la lògia post- pensarem: "no ho haguéssim pogut evitar?" ...

... és un tema taaaaan llarg ...

Kelitxi ha dit...

(És que m'he suscrit als comentaris, i he vist que em cridava, i he vingut!)

M'encanta aquest debat, perquè m'enfronta a contradiccions ideològiques (meves) no resoltes: es pot ser progressista i alhora partidària de la cadena perpètua? Es pot creure en uns drets humans universals (i, per tant, en una ètica universal) i alhora voler-los negar (alguns, no tots, eh!) als delinqüents? Quin és el límit? La meva seguretat? La meva por? Per tant, els meus arguments són racionals o emotius? Tenen validesa els arguments emotius? Quina? Es pot raonar al marge dels sentiments?

Tornant al tema: jo no crec que la societat creï persones violentes, sinó que crec que la violència forma part de la naturalesa humana, exactament igual que la intel·ligència, la creativitat o la capacitat de diàleg i de resoldre els conflictes pacíficament, i que les persones triem quina part de nosaltres desenvolupar o no. La societat influeix, és clar, però no determina. Si determinés, no hi podria haver progrés social: en l'època del Talió, algú devia ser el primer (o primera) que va proposar una manera alternativa de fer justícia.

Anònim ha dit...

sí, a mi em costa acceptar els sistemes que no funcionen, ja ho sabeu. per tant, voto per una transformació (ai, no, que jo no votava! :P)!

el tema és etern. descansem? ara sí que ho necessito...

Anònim ha dit...

ui, la kels se m'ha colat. ;) vaig a llegir-te!

Anònim ha dit...

jo comparteixo molt del que dius al primer paràgraf, kels.

ara bé, pel que fa a la segona part, qüestiono que les persones puguem triar si desenvolupar la part violenta o no. i em refereixo a persones que viuen envoltades de violència, de situacions injustes, de marginalitat. no sé fins a quin punt tenen l'opció de triar. jo, més aviat, crec que moltes vegades només els queda l'opció de sobreviure, de defensar-se, i ho fan de la manera que ho han vist fer al seu voltant. és molt difícil sortir d'entorns tan hostils. determinar absolutament? segurament no. però condicionar enormement fins a fer improbable que se'n puguin sortir? penso que sí.

gent, seguiria, però me n'he d'anar. és un plaer compartir aquests espais de reflexió amb vatros! ;)

Ciutadà K ha dit...

Què poc s'ho pensava l'Albert Sánchez Piñol que un conte -curt!-seu donaria per a tant ... AH, està subscrita, eh? punyeteraaaaa... ara ho entenc!!!

Vinga anem per feina:
- Es pot ser progressista i ser partidària de la cadena perpètua? Jo crec que no!
- I de la pena de mort? Menys!!!
- Es poden tenir drets humans universals i negar-los a algú?? De cap manera, els drets han de ser per tot... el que no sabem què fer és amb els càstigs, recorda.
- L'eterna pregunta de: 'és pot ser intolerant amb la intolerància'? Doncs, no!!!
- Tene a veure: La meva seguretat? La meva por? Molt probablement!!
- Arguments racionals o emotius? Molt emotius, crec
- Això de 'forma part de la naturalesa humana' és una arma tremenda... poden tenir un llavor violenta però els estudis ens demostren que cada cop som menys violents, molt menys violents... la societat ha aconseguit això... i pot fer més!!!

Ai, i paro que és tard... demà més!!!

per cert, el Chris Garneau, què tal???

:P

Anònim ha dit...

Jo soc simple.
Els que fan algo dolent, dolent a la preso.
Els que fan algo axi, aixi, treball comunitarienunhospital de terminals, o en una protectora d'animals, depen del delicte, càstig...
Ara si els que fan un delicte contra la dona, i sobretot contra els nens, delictes sexuals, que compleixen la seva condena, però quan surtin al carrer, jo voldria saber qui son i on estan, crec que aquest tipus d'agresors no es curen , i jo vull estar alerta, com vull saber on hi ha un forat a la carretera per no caure, vull saber on hi ha un d'aquest delincuents per protegir als meus fills!!!

Ciutadà K ha dit...

Sí, senyor, això són idees clares, pim-pam!!!!

:)

Anònim ha dit...

això és 100% emocional, no?

dolent dolent, què seria?
i així així?

vale, paro, que això s'allargaria fins a l'infinit.

bon dia!!!

Anònim ha dit...

Dolent dolent: es diu d'un assesi, o delictes en violencia.

Aixi aixi: robatoris, droga, delincuencia juvenil, ect....

Que tal?

Kelitxi ha dit...

Ui, se m'ha girat feina! ;-)

Vamos allá:

Pats, totalment d'acord que hi ha entorns que deixen ben poques opcions i que s'ha d'actuar en això: educació, igualtat d'oportunitats, lluita contra la misèria...

Senyor K, la pena de mort no l'he ni esmentada perquè ja he donat per fet que estava fora del debat, ja d'entrada.
El dret de les persones a decidir sobre el seu cos i els seus moviments és universal... Ficant algú a la presó, el limitem.
Pel que fa a la violència, no he dit que no la puguem controlar, eh? Dic que hi és.

Nur, estic d'acord amb la teva divisió de tipus de delictes i amb la distribució de penes diferents. On no estic d'acord és a fer públiques les llistes de delinqüents perillosos. Al meu entendre, si s'han reinserit, tenen dret a refer la seva vida (trobar feina, un lloc on viure...) sense ser assenyalats i rebujats. I si no s'han reinserit i són un perill greu, no han d'estar lliures i punt. O, en els casos dubtosos, haurien de ser objecte d'una vigilància especial per part de l'Administració de justícia i la policia (crec que aquesta tasca l'ha de fer l'Estat, no els ciutadans).

Anònim ha dit...

Bon dia a Can Ciutadà!!!

No sé pas si un Piñol s’hauria imaginat mai que donaria tanta controvèrsia...

Jo també i vull posar cullerada, encara que sigui un xic tard. Ahir a la 1h de la matinada em vaig quedar meravellada amb el debat però no tenia forces per poder intervenir en un debat de tan nivell.

Bé, soc partidària de la deconstrucció d’aquesta societat.

Ja fa anys que el ciutadà amb grans converses i litres de té em va fer veure que el individualisme no podia pas ser bo, en aquelles èpoques ell predicava (sí, si, discretament anava deixant les seves llavors als cervellets dels que l’envoltaven) La Col•lectivitat!

Aquest individualisme ens ha portat al extrem més egoista de la societat, ja quasi ningú es preocupa dels altres, la vida de la majoria de mortals de la nostra societat és una cursa cap al poder i els $, cal tenir, tenir, tenir!!!! i ... sobretot que ho vegin els altres.

El capitalisme de merda! ha atontat al personal fins al punt de posar-lo malalt!!!

Així doncs ens trobem amb individus que tot el dia corren, per anar al gimnàs i estar ben ‘forts i de bon veure’, per treballar i tenir un càrrec de prestigi i la butxaca plena, per ..., i això el cap de setmana continua, s’ha de marxar corrent cap a la segona residència a jugar a golf i seguir demostrant... bé no segueixo que ja sabeu de que parlo.

Gran conseqüència: no paren mai a pensar ni a saber que senten realment, i no cal dir, que dedicar temps als altres no té espai a l’agenda, ”Ah però... hi ha algú més?”. Així que els nens apuntats a mil activitats extraescolars o amb cangurs, amb el que això implicarà en el futur d’aquestes criatures!!!

Evidentment davant d’aquest panorama, el que no pot seguir el ritme queda marginat. A banda òbviament de tot el que arrosseguen molts dels seus progenitors, entorn i demés que ja s’ha comentat més amunt. Aquest, que té temps per pensar però no veu més enllà, només queda emmirallat amb allò que no pot ser i... evidentment l’exclusió el va podrint per dintre... i poc a poc es va transformant amb el futur lladregot, o qualsevol altre grau superior!!!! No cal esmentar com s’agreuja la situació si a sobre té accés a substàncies meravelloses molt accessibles en aquest tipus d’entorn.

Doncs, si el que fem és tancar aquest individu/a, només fem que agreujar el problema!!!! El marginem més, incomunicant-lo i assenyalant-lo, com voleu que se’n surti?

Hem de canviar la societat!!! No soc partidària de grans revolucions, no hi crec gens, però si d’anar deixant llavors... (com un que jo conec...). Crec del cert, que tal i com estan les coses, hem de fer veure que hi ha una altra manera de viure, en part semblant a la dels nostres avis o rebesavis, amb més cordialitat, uns fent coses pels altres, on ningú s’ha de sentir sol si no ho vol. Cadascú té els seu paper i uns es respecten als altres. Hi ha el tonto, la rica, el fresc, la desgraciada...però tothom ho sap i es mira de fer costat.

I sobretot, la gent té temps per a ella, per saber que vol i que sent i poder-ho portar a terme!!! Si més no per intentar-ho sense haver de seguir la corrent vertiginosa d’una societat embogida!!!

Seria tan meravellós anar veient que la societat s’humanitza de nou i deixa de maltractar la resta del món viu o no viu...!!!

Buffff... si has arribat fins aquí deus estar esgotat.

GRÀCIES!!!

Ciutadà K ha dit...

.. ai, m'has emocionat :_)
(i saps que de veritat!!...)

llàstima que potser no ho llegeix ningú, això....

no puc afegir res més... o potser, sí.... GRÀCIES !!!

Nur ha dit...

JO si que ho he llegit tot!!!
Tinc ganes de continuar la convera a casa, amb un te, aixi serem mes coherents, i tambe humanitzarem aquesta conversa, que tenim ganes de veure't leñe!!!

Ciutadà K ha dit...

Així m'agrada Nur... seguidora fidel!!! ...

I Sí!! Sí!! Sí!!! VOLEM VEURE'T JA MATEIX !!!!

angelet ha dit...

Bufffff... em sento una mica presionat, no sé pas perquè...

La veritat és que el nivell de can ciutadà és increïble, i enganxa de debó.

FELICITATS i PETONS.

Ja ho he entés ja!!!