dijous, 31 de març del 2011

SR. LUCAS FIGUEROA I EL CURT MES PREMIAT DEL MON

·
Porque hay cosas que nunca se olvidan, aquest és el títol del curtmetratge que té el rècord Guinness al curt que més premis ha rebut. N'ha guanyat, de moment, 300 !!!

El director és el sr. Lucas Figueroa, un argentí de Buenos Aires, de pares gallecs, de 32 anys, que ara resideix a Madrid, amb estudis de música i cinema i una hiperactivitat galopant!!. Un dia va decidir deixar-se portar per allò que l'apassiona: el cinema. A força d'amics, de temps, de ganes i bones idees està aconseguint obrir-se camí. De moment, només ha filmat 3 curts, l'anomenada Trilogia de la Muerte: Con que 24.. (¡ouch!) (2005), Boletos por favor (2006) i el darrer: Porque hay cosas que nunca se olvidan (2008), amb el que s'ha fet popular. En ells ha fet de director, d'escriptor, d'editor, de compositor... el que calgui!

Porque hay cosas que nunca se olvidan explica la història d'un venjança infantil amb tocs autobiogràfics, sembla ser que una veina del Lucas Figueroa nen -massa sovint- els punxava la pilota quan jugaven al carrer... ara, s'ha venjat!. El protagonista del curt és el capità de la selecció italiana de futbol, Fabio Cannavaro i el director es va plantar davant mateix de la porta de casa seva fins que va aconseguir la seva participació. Fou gravada en un poble de Segovia i en italià (per a donar-li un aire de peli de la mafia i de vendetta). “Cada uno de los planos está retocado. El cien por cien de los cielos, por ejemplo, es falso”, afirma el director; hi han deixat una inversió astronòmica amb la que haguessin pogut filmar -perfectament- un llargmetratge independent.

Tenint en compte que no hi ha sortida comercial per als curtmetratges, bàsicament aquests són vistos en festivals. El sr. Figueroa va veure com les dues primeres parts de la seva trilogia sumaven 70 premis en diferents festivals del món... i ell, que és molt voluntariós (i ambiciós) va pensar que ho podien superar: Hay una cifra curiosa: el corto fue premiado en los 50 primeros festivales a los que lo presentamos, y me pareció que aquello no era muy normal… A partir de ahí decidí que todo el dinero que ganase lo iba a reinvertir en seguir presentándolo a más certámenes”. Van idear un pla estratègic per aconseguir la fita: van estar un any enviant còpies en 5 idiomes del curt i la resposta fou l'interés de 500 festivals. El resultat? el curt ha conquerit els principals festivals del món: Nova York, Tòquio, Donostia, Málaga, Sitges, Berlín,... arribant als 300 premis!!
·
Un bon producte i molta (moltíssima) feina de marketing ben feta ha aconseguit que el sr. Figueroa es trobi llegint propostes de guió (a raó d'un al dia) que li envien dels EEUU i és qüestió de temps que realitzi el seu primer llargmetratge.

El resum de tot plegat és que 'quién la sigue la consigue': "Soy muy concienzudo. Creo que las cosas se consiguen si le pones ganas y una dosis de locura”.

Aquí teniu el curtmetratge més premiat del món:


Les fotografies han estat agafades de la web del curt: http://www.porquehaycosasquenuncaseolvidan.com/


dimecres, 30 de març del 2011

EL SR. GUS VAN SANT, PINTOR

·
El director de Mi Idaho Privado, Elephant, Gerry o Mi nombre es Harvey Milk; el sr. Gus Van Sant també pinta. Les seves aquarel·les les podeu veure a l'exposició Unfinished de la Galeria Gagosian de Beverly Hills fins al 09 d'abril (així que si fèu una escapadeta per allà, ja ho sabeu!).·

El sr. Van Sant va estudiar pintura quan era jove (amb el sr. David Byrne com a company de classe) i és una afició que manté. Unfinished també inclou la participació del sr. James Franco -nominat a Oscar'10- que va participar en el film de Mi Idaho Privado. La seva participació, però, va caure en la sala de muntatge, anys després, actor i director van coincidir a Mi nombre es Harvey Milk i en el rodatge d'aquesta, el director li ensenyà l'enorme quantitat de material descartat d'aquell rodatge de 1991. El sr. Franco, impressionat amb la tasca interpretativa feta pel malaguanyat River Phoenix, ha volgut fer un homenatge a aquell film de culte re-utilitzant el material del director i realitzant 2 films: Endless Idaho i My Own Private River; aquest darrer té un metratge de 12 hores de durada!!! i es repassa tot el procés creatiu del film de 1991 en un llaaaaaarguíssim making of.

Aquests 2 films acompanyen els dibuixos del sr. Van Sant a l'exposició Unfinished... tenen un aire 'Hockney' molt interessant i popero!!!

·Algú/na em convida a anar a Beverly Hills??

dimarts, 29 de març del 2011

CONTRA L’OBJECTIVITAT

·

“La hermenéutica es una teoría revolucionaria, no digo que sea suficiente para transformar la sociedad, pero sí que la transformación pasa por ella, por matar la objetividad. Hay que preguntarse quién decide las cosas, quién las da por sentadas. Cuando dialogo, siempre dudo de lo que estoy más seguro”

·(Vattimo, 2011 Adiós a la verdad)

31/03/11: DESAFIO TOTAL+ALIENS A PHENOMENA

·








·









·
31/03/11 - 20:00

CINEMA URGELL



The ultimate cinematic experience

·

dilluns, 28 de març del 2011

PROBLEMAS CON LA GARGANTA

·
A medida que se acerca el 29 de abil, fecha en la que contraerán matrimonio Kate Middleton y el príncipe Guillermo de Gales, se incrementa la producción de objetos relacionados con la boda. Banderas británicas con la foto de la pareja en el centro, platos, tazas, cucharillas, .... Todo lo que sea factible de ser vendido, sea a los amantes de la monarquí como a los que, simplemente, los comprarán como recuerdo. A esos clientes potenciales hay que añadir los que comprarán esas cosas porque, de tan kitsch, parecen pitorreo. Tan grande es la avalancha de productos que invaden ya las calles londinenses que una artista ha decidido crear una bolsa de mareo conmemorativa de la boda: para compensar, dice en una entrevista a la BBC. La artista se llama Lydia Leith y la bolsa es similar a las que encuentras en los aviones, en el bolsillo del respaldo del asiento de delante. La bolsa viene con la corona y un dibujo de la pareja. Debajo pone: "Boda real. Bolsa para el mareo. Tenedla a mano el 29 de abril del 2011". Tambien incluye la expresión 'throne up', un juego de palabras entre 'throne' (trono) y 'throw up' (vomitar), imposible de traducir con la misma gracia.
·
Como es lógico, la bolsa ha tenido una recepción diversa. Desde los que la consideran una falta de respeto hasta los que la encuentran maravillosa, pasando por muchos a los que les parece un chiste infantiloide. En previsión de sus ansias vomitivas el 29 de abril, un señor dice que es demasiado pequeña y pide que hagan otras más grandes. También hay quien pide que, ya puestos, siguiendo ese mismo estilo fabriquen papel higiénico. En Creative Review aparece un comentario firmado por un tal Eduard Xandri que informa de un precedente que servidor desconocía. Según parece, La Gasulla es una empresa barcelonesa de publicidad y productos de diversa índole: desde libros a etiquetas de botellas de vino, anuncios o vibradores para la empresa de ropa interior y jueguetes eróticos Late Chocolate. Pues resulta que, hace años, una de las creaciones de La Gasulla fue una bolsa de mareo para las Navidades: "Te guste o no la Navidad, acabarás vomitando: porque te gusta y disfrutas de las largas y copiosas comidas o porque la odias y detestas el falso calor y la hipocresía familiar". Siguiendo con esa misma idea de la bolsa de mareo, crearon una campaña contra la anorexi y la bulimia, en la que se ve a una chica extremadamente delgada que parece a un paso de vomitar. En cada uno de los anuncios la chica tiene en las manos una bolsa diferente. Una lleva los colores y el logo de Chanel; otra, los de Hermès; otra, los de Helmut Lang; otra, los de Calvin Klein... El mensaje es tan contundente que los puritanos prohibieron la campaña.
·
John Waters elevó el vómito a la categoría de arte. Luego, en Entre tinieblas, Almodóvar hizo que, tras casa pico, la madre superiora arrojase. En El sentido de la vida, el comensal gordísimo vomita en un cubo, entre plato y plato, y en Little Britain no hay sketch en el que el personaje de Maggie Blackamoor aparezca y no lo haga. Sentenció Erasmo de Rotterdam: "No tengas miedo de vomitar si te ves obligado a hacerlo; lo estúpido no es vomitar, sino contener el vómito en la garganta."
·
Quim Monzó
Seré Breve,
al Magazine de La Vanguardia, 20/03/11

divendres, 25 de març del 2011

BALANCE (1989), DELS GERMANS LAUENSTEIN

·
Aquest curt -Balance- fet en stop-motion és de 1989 i va guanyar diversos premis en festivals de tot el món, fins i tot l'Oscar a millor curtmetratge d'animació d'aquell any. Es tracta dels pocs curts que han dirigit els germans Lauenstein -Christoph Lauenstein y Wolfgang Lauenstein, alemanys bessons i nascuts el 1966-, de llarga trajectòria com a realitzadors d'anuncis comercials per a Coca-Cola, Nike, Smarties o MTV. La seva obra està estretament lligada al treball de Svankmajer o els germans Quay.
·
Balance és un crítica salvatge, dura i pintada d'humor negre sobre l'actitud individualista, la manca de cooperació en equip i sacrificar allò col·lectiu per un objectiu propi. De titelles i format senzill per a criticar les bases en les que s'aguanta l'actual sistema polític i econòmic... tots, totes i el món estem en una plataforma inestable, arribarem a treballar algun dia en equip?
·

dijous, 24 de març del 2011

SR. RISTO MEJIDE

Aclare lo de Risto: ¿Evaristo?
- No: es Ricardo en finlandés.
Ah. ¿Le gusta Finlandia?
- Me gustó la sonoridad de Risto: a los 18 años, tras ocho generaciones de Ricardos en mi familia, quise crear marca propia.
¿Soñaba de niño con ser publicitario?
- Mi sueño era ser millonario.
¿Por eso estudió para empresario?
- Algo había que hacer... Pero siempre me gustó escribir, yo escribía. Y descubrí que estaba bien pagado escribir para publicidad.
¿Qué marca es la mejor de la historia?
- Dios. Implantada en todo el mundo y adaptada a cada lugar y momento.
¿Cómo pasa un publicitario a OT?
- El culpable fue Tinet Rubira, que buscaba a un especialista en innovación, y así estuve tres temporadas allí; ¡es de lo más divertido que he hecho vestido!
¿Y por qué no siguió?
- Gestmusic y Telecinco me echaron en directo: ya no pude aparecer en la última gala del 2009. Que digan ellos por qué.
Les incordió más de la cuenta, ¿no?
- Yo había leído en La Contra una frase de Michael Crichton que convertí en mi lema vital: "Si dices algo y no molestas a alguien... ¡es que no has diho absolutamente nada!".
¿Molestó a Toni Cruz, de Gestmusic?
Un tipo que ha conseguido muchísimo..., pero es mucho más lo que no ha conseguido.
¿Cómo puedo molestarle a usted?
Ignorándome.
¿Vanidoso, narcisista, exhibicionista?
Toda crítica contiene alguna razón, alguna verdad... Pero se me sube el ego y replico.
¿Añora la tele?
Viví sin la tele 32 años: puedo vivir otros 32 sin ella. Me reportó notoriedad y le proporcioné audiencia: ¡estoy en paz!
Telecinco le dio un programa, G-20...
Que funcionó bien de audiencia: 2,3 millones de telespectadores...
... y al poco se lo quitó.
Debería pregúntele a Telecinco por qué.
¿Quizá consideraron que eran demasiado crueles sus comentarios?
Crueldad es atacar al débil, y yo apuntaba a los poderosos. Jamás ataco al débil.
¿No? Pues los pobres triunfitos...
Sólo quise guiarles para darles marca propia, ayudarles... ¡Jamás les insulté!
'Eres como un consolador: perfecta en la ejecución, fría en el sentimiento'.
Metáfora para ilustrar algo que todos entendiesen. Cada minuto de televisión es valioso, los optimicé: escribí mis guiones minuciosamente, como textos para publicidad.
¿Por qué diría que ha fracasado esta última edición de OT?
No haré leña del árbol caído desde fuera: sería cobarde por mi parte. ¡Lo que quise decir sobre OT ya lo dije desde dentro!
¿Es usted mordaz, hosco o amargado?
Soy sólo consciente de mis límites: yo tengo poquito talento..., ¡pero muy aprovechado!
Y ahora escribe novela....
Y no pienso pedir perdón por ello. Es un modo entretenido de desplegar mis puntos de vista sobre la vida.
En tal caso, habrá dilucidado cuál es el motor de la vida...
Sí: la seducción. Porque al final todo es sexo: hacemos lo que hacemos para follar más y mejor. Todos buscamos seducir.
¿Qué es seducir?
Lograr que el otro haga lo que quieres que haga. Por eso el buen seductor lo es siempre: o sea, que un buen seductor en un ámbito ¡lo será en todos!
¿Quién es el mejor seductor que usted haya conocido?
Toni Segarra: es el Mozart de los publicistas, y todos los demás somos Salieri.
¿Qué aprendió de él?
Que el verdadero talento es generoso: nada tienes que temer cuando la fábrica de las ideas la tienes sobre tus hombros.
¿Qué es el éxito?
El éxito es el reconocimiento íntimo. Y el reconocimiento es el éxito publico.
¿Y el fracaso?
El día a día: lo común es fracasar. Cada día vamos sumando fracasos..., y se trata de saber qué hacer con ellos, de reconvertirlos en alguna otra cosa.
Hábleme de un fracaso suyo.
Tuve un grupo musical... y decidí nominarme: yo cantaba mal. Me autoexpulsé, y así mis colegas pudieron remontar. Crecer es eso: aprender a despedirse.
¿Despedirse de qué?
De todo: ilusiones, parejas, fracasos, éxitos, proyectos, sueños, principios... No decirle adiós a nada... es ser un fundamentalista.
¿De qué gran principio se ha despedido últimamente?
Yo siempre decía que no tendría hijos... Y he tenido uno. Cambiar de principios: ¡he ahí el romanticismo verdadero!
Al ser padre, ¿en qué ha cambiado?
Se ha intensificado lo que ya había: amo todavía más a mi mujer. Y mi hijo es ahora el director general de mi vida: todo lo hago pensando en qué le dejaré.
¿Y qué legado querría dejarle?
Uno de lealtad y de honestidad brutal.
¿Y felicidad?
Si eso existe, es algo que viene y que va.
Y... ¿qué fue de aquel sueño de infancia de ser millonario?
También le dije adiós...
Despídase con algún consejo para jovencitos que empiecen ahora en algo.
Fracasa mucho. Y fracasa mejor: es decir, procura reciclar bien tus fracasos.

Víctor-M. Amela
La Contra de La Vanguardia,
16/03/11

dimecres, 23 de març del 2011

EL SR. DAVID LYNCH + DURAN DURAN

·
Sí, amics i amigues, quan he llegit la notícia no m'ho podia creure. Duran Duran + David Lynch? Comoooorrrrr?. No voldria ofendre a cap dels fans d'aquest grup peça clau dels anys '80 del segle passat, que sé que n'hi ha molts i moltes; puc reconèixer, fins i tot, que alguna cançó d'ells em devia agradar, com Notorius o The Wild Boys... però.... ja van tenir el seu moment, no? amb carinyo, eh? (he de reconèixer que en la meva escala de valoracions, però, tenen uns quants enters més que Spandau Ballet, que anaven a la par).
·
Doncs sembla ser que el sr. David Lynch els troba interessants (sovint em pregunto: què li deu passar pel cap a aquest home? mira que és raro, eh? I arribo a la conclusió que, sovint, no ho sap ni ell... :P ) .
·
Unstage és un projecte d'American Express, YouTube i VEVO que té l'objectiu d'oferir concerts en streaming i amb la possibilitat d'interactuar tot triant l'angle de visió de les càmares o enviant fotos per a que siguin projectades a l'escenari durant el concert. Aquest novedós projecte va començar amb la presentació del nou disc d'Arcade Fire (algun dia parlarem d'ells) en un concert al Madison Square Garden el 05 d'agost de l'any passat, dirigit per Terry Gilliam
·

Demà (23/03/11) li toca el torn a Durant Duran i David Lynch retransmetrà al món mundial el concert d'aquest grup des del Mayan Theatre de Los Ángeles. Serà a partir de les 22:00 (hora d'allà) sota el títol Duran Duran Unstaged. El podreu seguir des de youtube, en aquest canal: duranduranvevo.
·
El sr. David Lynch és imprevisible i aquest projecte n'és la prova. Aquest director ja tingué experiència en filmar concerts en el projecte (raro, raro): “Industrial Symphony No. 1: The Dream of the Brokenhearted”, en el que l'acompanyaven l'Angelo Badalamenti i Julee Cruise (que se n'haurà fet d'aquesta noia?).
·
El mateix sr. Lynch expressa: “Estoy muy entusiasmado con esta oportunidad de experimentar con la banda Duran Duran, en el Mayan Theater, el 23 de marzo. La idea es tratar de crear sobre la marcha, generar capas de imágenes de Duran Duran en el escenario. Un mundo de experimentación y, con suerte, algunos accidentes felices”.
·
David Lynch gravant al Duran Duran??!! què serà el pròxim? Abbas Kiarostami filmant Lady Gaga?? (je,je,je,je).
·
Us deixo amb el trailer de l'aconteixement.... ·
·


dimarts, 22 de març del 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVI )

·
TAMBIEN LA LLUVIA (2010)
Aquest film és un exemple clar de cinema dins del cinema; del transvasament entre realitat i ficció. Un equip de producció espanyol va fins a Cochabamba (Colòmbia), l’any 2000, a filmar un film sobre el descobriment d’Amèrica, sobre Colom i els monjos partidaris o adversaris del tractament que es va donar als autòctons que hi van trobar en el ‘nou’ continent. Precisament, per al film que es proposen rodar trien com a líder dels indis del s. XV un dels principals líders de la revolta coneguda com a ‘La guerra de l’aigua’ en aquest territori. Com us deia, el mirall passat/present, la colonització i la neo-colonització dialoguen per boca dels protagonists de la realitat i la ficció. Què fem amb una realitat injusta que ens envolta? Ens evadim?, ens impliquem?. Bona història, bones interpretacions... però el guionista sr. Laverty (parella de la directora Iciar Bollain), habitual dels films del sr. Ken Loach, es deixa portar per aquella teatralitat i naturalitat forçada que caracteritza alguns films del sr. Loach. El film no arriba a emocionar i és una llàstima perquè tenia tots els ingredients per a poder-ho fer. Bona música del sr. Alberto Iglesias!
Valoració: Bé.·
·
MAS ALLA DE LA VIDA (2010)
El sr. Eastwood sempre ens havia presentat films molt realistes, amb intencions realistes i, alguns, fins i tot, històrics (el seu díptic de la Segona Guerra Mundial o el fragment de vida del sr. Mandela, per exemple)... però aquest cop s’ha atrevit a donar-li tocs paranormals a la seva darrera peli. L’experiment, al meu entendre, no li ha sortit massa bé. Tres històries embocallades per l’ombra de la mort, que flueixen paral·leles fins que finalment s’uneixen. El problema és que l’interés que desperten no és equitatiu, així com ens emociona el vincle dels bessons i la solitud del supervivent; així com tenim ganes de saber del per què de la solitud del médium... el món de la periodista i les seves circumstàncies ens arriba a avorrir i desinteressar molt ràpidament. La peli comença amb la recreació d’un tsunami espectacular, impactantment realista i d’una força que ja voldria el sr. Emmerich. Ben explicada, ben filmada, ens arriba a emocionar... però està lluny d’altres obres majors del sr. Eastwood.
Valoració: Bé
·

127 HORAS (2010)
El sr. Boyle té inclinació en explicar-nos petits contes, amb tocs moralistes, amb intencions clarament anti-sistema i esperit crític amb els valors de la societat actual... tot això es troba explicitat en els seus films: la recerca del benefici a qualsevol preu, l’egoïsme, l’individualisme... des del seu primer film Trainspotting fins al darrer Slumdog Millionaire tot això que us deia es palpa en els seus guions. La història real d’aquest film -la de l’excursionista que hagué d’estar 127 hores retingut en una roca i que hagué d’automutilar-se per a poder sobreviure- està en la mateixa línia discursiva; en aquest cas, de la persona jove, independitzada, que no vol donar comptes a ningú de la seva vida, que no reforça els vincles amb la seva família (més aviat en defuig)... Conclusió moral: si hagués estat un ‘bon fill’ (i hagués agafat el telèfon a la seva mare i li hagués dit on anava) tot el que li passa no li hagués passat. Espectacular desplegament postmodern en l’aspecte visual. Ritme intens i àgil. Impecable interpretació del sr. James Franco. Ens pot resultar massa esteticista... però val la pena!!.
Valoració: Excel·lent
·
ENREDADOS (2010)
La productora Disney davant la dura competència amb d’altres productores de cinema d’animació ha decidit tornar a les històries que l’han fet arribar on és: el contes, les princeses, les bruixes... Com ja fèu en l’anterior: Tiana y el sapo, el conte del nou film Disney és Rapunzel. La història de partida és la que és: la princesa de cabells llarguíssims tancada en una torre i el príncep que vindrà a rescatar-la... tot això, amb dosis de contemporaneïtat, és a dir, noies amb personalitat, dures, que agafen la paella pel manec (en aquest cas, literalment). No deixa de ser la història sexista de sempre però amb unes dosis d’humor i ironia que trenquen una miqueta (només una miqueta, no us penseu!!!) la boira conservadora dels contes clàssics. Un film impecable a nivell tècnic, amb bon ritme i secundaris de luxe (la mare adoptiva-bruixa ens remet a les millors dolentes de Disney, com la de Blancaneus o La Bella dorment, però amb aires de cabaret, l’actualitat imposa!). Divertida!
Valoració: Notable
·
VALOR DE LEY (2010)
Els germans Coen ens ofereixen el primer western de la seva carrera, i ho fan tot realitzant un remake d’un dels darrers films del rei del western clàssic: el sr. John Wayne. Ells segueixen l’argument fil per randa, el de la noia que vol trobar i venjar a l’assassí del seu pare, però els Coen el vesteixen en gotes del seu estil, de l’humor negre que els caracteritza. El millor del film són les interpretacions començant per la jove debutant Hailee Steinfeld, passant per Jeff Bridges, Matt Damon (sorprén perquè no sembla Matt Damon) i Josh Brolin. Ben explicada, ben acabada, amb ressons de diverses pelis clàssiques com la Noche del Cazador. La peli acaba amb una escena especial, màgica, visualment espatarrant, fins i tot, onírica... per el film en conjunt, essent signat pels Coen, sap a poc. Tot i això, es tracta d’una bona pel·lícula.
Valoració: Notable baix
·
CISNE NEGRO (2010)
Una de les millors pel·lícules de Hollywood de l’any passat. Ho té tot: història atractiva, impactant, atmòsfera cuidada, interpretacions impecables (sobretot la nostra petita Natalie), bona música. El sr. Aronosfy ens presenta juntament amb El Luchador (el seu anterior film) un díptic molt interessant sobre el sacrifici del propi cos per una disciplina, sigui la lluita lliure o la dansa. Vida i esport, vida i disciplina és lliguen fins a tornar-se obsessió, fins arribar al límit de perdre la raó, de trencar amb la realitat... tot plegat per a portar-ho fins a les últimes conseqüències: sacrificar la pròpia vida. El director-autor Darren Aronofky dóna un pas més en la seva capacitat per a explicar-nos històries que es debateixen entre dos móns: realitat i ficció, acompanyats d’atmòsferes no sempre saludables, com a Pi (1998), Réquiem por un sueño (2000), La fuente de la vida (2006) o, les esmentades, El luchador (2008) i la que ens ocupa. La trajectòria que porta el sr. Aronosfky és impecable!. Tot i que en alguns –pocs moments- rasca el film de terror amb gotes de gore és altament recomanable per a qualsevol que estimi el cinema!.
Valoració: Excel·lent
·
WINTER'S BONE (2010)
Aquest fou el film de cinema independent que es va colar als Oscar d’aquest any, com ho fèu Precious l’any passat. Com aquella, es tracta d’un film dur, incòmode. Winter’s Bone ens parla de l’Amèrica profunda, de l’anomenat per molts autors com a ‘white trash’, exclosos del sistema que tenen la necessitat de sobreviure al marge de la llei. La història és freda, com l’hivern del títol, sobre una noia que necessita trobar el seu pare desparegut –viu o mort- per a impedir que els prenguin la casa on viu amb la seva mare i germana. Aquesta jove comença la seva recerca per la seva comunitat, una comunitat superficialment cordial però que amaga en el seu interior un xarxa de silencis, rancúnies i traïcions. El millor és l’atmòsfera de desconfiança que embolcalla el film, el mal rotllo latent que t’acompanya fins a la resolució. Un film que s’aguanta en la intepretació de la debutant Jennifer Lawrence. Un bon film, potser no destaca en res, però es tracta d’una peli coherent i sòlida...
Valoració: Notable alt
·
SECUESTRADOS (2011)
El director d’aquest film, Miguel Angel Vivas, ha tingut una valorada trajectòria en curtmetratges de gènere (terror) i un primer film Refejos (2002) més menystingut del que es mereixeria. Secuestrados fou estrenat en el darrer Festival de Sitges i fou rebut amb valoracions positives. En la línia de Funny Games (del Haneke) o Los Extraños (amb Liv Tyler) es tracta de la història d’una família que reb la visita d’uns lladres que els segrestren a casa seva amb la finalitat d’aconseguir un bon botí. Pare, mare i filla (adolescent) reben la violència d’un grup salvatge. Violència seca, dura, realista... en la línia d’aquells films anomenats, però amb la novetat de que tot el metratge està filmat en 10 plans seqüència, això significa que no hi ha talls en les escenes, per tant, l’actor/actriu aconsegueix transmetre més veracitat en les seves interpretacions i l’espectador ‘viu’ l’escena més intensament. La tensió és mantinguda i no decau durant tot el film. Atmòsfera dura i patiments realistes no apte per a espectadors/es massa sensibles. No obstant, la Manuela Vellés com a filla adolescent és molt poc creïble i la divisió de pantalla en punts culminants de la trama -tot i que molt 'postmo'- trenca aquella atmòsfera que anomenàvem. Per a patir de principi a final.
Valoració: Notable
·

dilluns, 21 de març del 2011

EL (FASCINANT) OFICI D'ACTOR

·
Gràcies a Estefania (gràcies, Tifany!) descobrim aquest vídeo -del 2005- enregistrat pel sr. Mariano Barroso per a Canal +, dins del programa Lecciones de cine. Es tracta d'una trobada, una entrevista grupal, entre Luís Tosar, Javier Bardem i Eduard Fernández. El document porta per títol El Oficio de Actor i els tres actors de forma distesa, informal i alegre ens expliquen què volien ser de grans, com encaren la seva feina i curiositats diverses. És un vídeo llarg però paga molt la pena!!.
·
Veure'l avui, després de 6 anys que fos gravat, després d'Oscar, Goya i reconeixements internacionals (sobretot en el cas del sr. Bardem i el sr. Tosar) té la seva gràcia.
·

·

divendres, 18 de març del 2011

SR. RAIMON I EL SEU RELLOTGE D'EMOCIONS

·
El sr. Raimon -tothom de peus, si us plau!- és una de les veus més personals, estimades i combatents del panorama musical català. Un dels avis de l'actual música en català estrena disc: Rellotge d'Emocions. El podreu gaudir en directe des d'avui fins al diumenge al Teatre Tívoli, 3 dies seguits de recitals per emplenar-nos de poesia i d'emocions. Estimem al sr. Raimon!.
·
Feia 14 anys que no publicava un disc amb cançons inèdites, els darrers treballs eren recopilatoris o enregistraments en directe.
·
Amb el títol ja ens avança que el temps és el fil conductor de les 10 cançons que el composen. Ha estat un treball al que fa anys que li dóna voltes i hagués trigat molt més en acabar-lo si no hagués estat -en paraules seves- per la pressió de l'Analissa (la seva dona des de fa 40 anys) que insistia en que l'espera s'estava fent massa llarga... L'excusa del sr. Raimon és que amb el anys s'ha tornat més autoexigent amb la seva feina i les cançons no acabaven de quedar 'rodones'.
·
El cantant de Xàtiva, que el proper 2 de desembre farà 71 anys; el cantautor més cridaner dels Països Catalans, que porta 52 anys en el món de la música des del seu icònic Al Vent... no té cap intenció de jubilar-se.
·
El sr. Raimon va nèixer amb el nom de Ramon Pelegero Sanchis, al carrer Blanc de Xàtiva. De jove, va treballar un parell d'anys a la ràdio i allà entrà en el món de la música. Als 21 anys marxà a estudiar Història a València on es llençà a la lectura apassionada dels clàssics, com Ausiàs March, Espriu, Pla, Fuster.... uns anys abans, però, de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte en moto sorgí Al Vent, la seva cançó emblemàtica i peça musical històrica.
·
Amb 22 anys realitza la seva primera actuació pública. Un dels fundadors dels Setze Jutges -el sr. Espinàs- queda impressionat i el convida a cantar a Barcelona .... l'any següent, el 1963, s'edita el seu primer EP.
·
Des de llavors, el sr. Raimon ha desplegat la seva capacitat d'emocionar-nos amb cançons intenses, amb interpretacions passionals, cridaneres, exhaustes... El 1964 aparegué el primer LP i, en ell, les seves cançons més conegudes i reconegudes: D'un temps, d'un país, Diguem no, La nit, Al vent... L'any següent coneix a l'Analissa Corti, que acabà sent la seva muller i inspiració per a moltes cançons d'amor.
·
Els anys posteriors, el seu èxit creua fronteres per plantar-se a Bèlgica, París, Alemanya, Suïssa, Cuba, Mèxic... fruit del reconeixement de la seva obra, però també de la censura i persecució que les seves lletres patiren per part del govern franquista. Als anys '70, es converteix en l'adaptador i intèrpret per excel·lència de l'obra de Salvdor Espriu o Ausiàs March (Veles e vents, és una autèntica joia). Mentre Franco agonitza, el sr. Raimon estrena al Palau dels Esports Jo vinc d'un silenci, l'any 1975. Dos anys després, marxa de gira per Japó, país que anys després li regalà una versió d'Al Vent cantada en japonés per una coral nipona.
·
Els anys '80 significaren un tanteig prudent amb els sintetitzadors; i l'any 1987, edita un dels, per a mi, millors treballs de la seva carrera: Presències i oblit, amb una peça en concret, Primer parlaré de tu, d'un romanticisme aclaparador. A partir d'aquí, els seus discs amb material nou es distancien cada cop més i publica recopilacions diverses ... ell, però, no deixa de voltar pel món amb la seva guitarra .
·
Moment especial en la seva trajectòria fou la celebració, l'any 1993, dels 30 anys d'Al Vent, en un concret multitudinari i emotiu. En un Palau Sant Jordi ple de gom a gom, Raimon estigué acompanyat d'un llarg llistat d'amics i amigues que li volgueren retre un sentit homenatge: Mikel Laboa, Pete Seeger, Ovidi Montllor, Serrat, Pi de la Sera, la Lira Ampostina...
·
El final dels '90 és una època de reconeixements a la seva trajectòria, com la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya... però també de moments durs com la xiulada que patí a Madrid, per cantar en català, en el concert-homenatge a Miguel Angel Blanco, en un acte encobert del PP i la seva cansina ideologia anti-catalanista.
·
La darrera dècada, Raimon ha anat editant noves revisions de la seva obra i, molt de tant en tant, algun treball inèdit... com el que ens ocupa.
·
RELLOTGE D'EMOCIONS és un treball de lletres directes, en la tònica del millor Raimon, però de continguts més calmats, més moderats, sense aquell apassionament i ràbia de temps antuvis. I és que el sr. Raimon s'ha fet gran i com ell diu en una cançó d'aquest darrer disc: "amb més records que projectes / amb més passat que futur / amb un present prim, com sempre / amb una vida que fuig". Us recomano tot el disc però a mi em té el cor robat Punxa de temps, en la que recorda com la seva mare i ell, quan era petit, interpretaven una versió molt especial de la Internacional.
·
Nostàlgia, emoció, música encissadora i versos d'una naturalitat alliçonadora.
Ens treiem el barret davant del mestre. Gràcies, sr. Raimon, per aquest regal.
·
·
Us deixo amb la versió nipona d’Al Vent del mític concert de 1993, cantada pel grup Warabi za … serveixi com un homenatge sentit al país del sol naixent i els durs moments que els està tocant viure.
·

·

(per cert, si algú/na vol Rellotge d'Emocions només cal que ho demani)
·

dijous, 17 de març del 2011

BIEL FA 7 ANYS !!!!

dimecres, 16 de març del 2011

SR. PEP TORRENTS

(1943-2011)

Fa uns dies moria amb només 67 anys una de les veus més reconegudes del doblatge en català; Clint Eastwood, Charlton Heston, Al Pacino, Anthony Hopkins, Michael Caine o Gary Cooper ens parlen en català gràcies a la feina del sr. Pep Torrents.
·
El sr. Josep Torrents Garcia, conegut com a Pep Torrents, va nèixer a Sabadell. Quan tenia 18 anys va participar en una companyia de teatre infantil amb Mercè Sampietro i Carme Conesa durant 3 ó 4 anys. L'any 1968 debuta com a actor a La Cova del Drac en espectacles musicals de cabaret literari, en el grup 'Ca-barret', juntament amb Carme Sansa (amb la que estigué lligat sentimentalment i fou la gran amiga de la seva vida). Els seus inicis foren principalment teatrals, destacant Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu (1973). En aquella època estigué vinculat -dins de l'òrgan directiu- a l'assemblea d'actors i director del Grec-76.
·
El sr. Torrents fou actor de teatre, televisió i cinema, la seva vessant més coneguda i popular tot i no haver interpretat cap paper com a protagonista absolut; la seva feina menys visible -i més rellevant- ha estat com a director i actor de doblatge. Va inciar la seva feina com a doblador l'any 1983 i no l'abandonà.... a la llista d'actors que els donà veu en català podem afegir: Charles Bronson, Frank Sinatra o Paul Newman.
·
Amb l'esclat dels culebrots en català de TV3, i com feren molts actors i actrius de doblatge, donà el salt a la televisió. Va participar a Poblenou, Nissaga de poder o El cor de la ciutat. Alternà aquesta feina amb la teatral a: Mort de dama, Timón de Atenas, Hamlet, El Cafè de la Marina, El misàntrop, Macbeth, Molt soroll per no res o Rock'n'roll.
·
La seva era una presència discreta, silenciosa, calmada, pacient, sense histrionismes ni sobreinterpretacions, natural... el sr. Torrents ens aportava professionalitat, solidesa i classe.. el sr. Torrents era un senyor amb classe!!.
·

dimarts, 15 de març del 2011

AVUI: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA

·

Sí, el disc més esperat de la música catalana dels darrers temps avui surt al mercat (digital). Es tracta del segon treball del grup Manel que després de despuntar com un dels grups més originals, populars, innovadors i atractius han de demostrar que el seu èxit no era fruit d'un disc rodó... Després de llençar, des de diferents xarxes socials, vàries cançons en forma d'avançament avui podrem gaudir de l'estrena digital de la criatura.
·
Per començar, el títol ja és de risc: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA, no passarà a la història per ser dels més curts ni fàcils... aquest nom ve de l'obra de Shakespeare Molt soroll per no res, en la que Cladui, a l'acte segon, escena tercera, recorda com va ser un soldat que hauria caminat deu milles per veure una bona armadura. Com comenten irònics els Manel "bé, nosaltres no hem llegit l'obra de Shakespeare, però sí que hem vist la pel·lícula que va dirigir Kenneth Branagh".
·
De ben segur, aquest disc ens confirmarà que el que aconseguiren els Manel amb Els millors professors europeus (amb el títols els nois s'ho curren!!) no fou qüestió de sort, sinó de les seves enormes aptituds musicals. Les seves peces, amb instrumentació molt acurada i lletres d'un enginy apabullant, ens parlen d'un grup que marcarà escola. En aquest nou disc han aparcat l'ukelele però han obert els braços a l'orquestra en moltes cançons... com afirmen ells mateixos, un disc "sense vocació rupturista"... és que si una cosa funciona, per a què canviar-la?.
·
El primer vídeo -el de la canço Aniversari- és excel·lent; dirigit per Alex Pastor (director d'Infectados) i protagonitzat per Biel Duran i Sergi López tot recreant una sessió del Cluedo (algú/na recorda aquest joc?). El diumenge el van entregar amb el diari Ara... aquí el teniu, ràpid!mireu-lo! perquè segur, segur que el retiren 'en breve':

Aquí us deixo la crítica del disc del sr. Esteban Linés de La Vanguardia del 13/03/11.
·
Pop de vocación clásica
En un loable ejercicio de apartarse ante lo que les estaba sucediendo, los cuatro miembros del cuarteto Manel decidieron hará cosa de un año más o menos poner en hibernación su vis más pública y dedicarse a la composición de un nuevo disco. El período de alejamiento y relativa reclusión ha finalizado y se anuncia la aparición de esta decena de canciones abrigadas bajo un título de corte shakespeariano con la parafernalia de las grandes estrellas -la verdad es que, para los parámetros españoles, hay que cuidar como oro en paño un grupo que es capaz de ofrecer un pop-folk costumbrista, del que vende más de 35.000 copias de su primer disco, llena los recintos por donde va y son unos astros de los universos virtuales-.
Aupados a una condición de fenómeno bastante extramusical (muy a su pesar, sin duda), Manel ha proseguido en esta nueva entrega su camino artístico caracterizado por la coherencia y por ahondar allí donde sí son realmente fuertes: crear hermosas composiciones de pop a modo de crónicas existenciales (desde la inicial Benvolgut o la en todos los sentidos espléndida Boomerang hasta La bola de cristal o la sensacional Deixa-la, Toni, deixa-la). En este sentido, el álbum rezuma una admirable arquitectura armónica y una producción vocal como principales baluartes para defender unos textos que son su mayor patrimonio.
Las composiciones de Guillem Gisbert ganan, pues, en esta segunda entrega, profundidad literaria, reincidiendo en la cotidianidad descriptiva, la casuística sentimental repleta de detalles, en fin, en la crónica social desde la cercanía no comprometida.
·






dilluns, 14 de març del 2011

TIENEN NUEVE Y SEIS AÑOS...

·
Tienen nueve y seis años, uno es alto y esbelto y el otro todavía muy menudo; caminan hablando entusiasmadamente, gesticulando mucho, como si el uno quisiera trepar sobre las ideas del otro. Una conversación sobre asuntos fantásticos, orcos y gnomos, vampiros y monstruos inmortales. Pero Adam, pía Ofer, no lo entiendo, ¿el hombre lobo es un niño que ha nacido en una familia de lobos? Puede ser, responde Adam muy circunspecto, aunque quizá solo esté enfermo de licantropía. Ofer intenta, en vano, repetir la palabra.
·
Antes de quedarse dormidos, a oscuras, en las camas que tienen muy juntas siguen charlando. ¿El dragón verde, el del aliento de nube de gas de cloro que tiene unas posibilidades de aprender a hablar del treinta por ciento, es más peligroso que el negro que vive en los pantanos y en las marismas salinas y echa ácido puro por la nariz? Ora, con un montón de ropa para lavar entre los brazos, se detiene a escuchar a través de la rendija de la puerta entreabierta. 'Muerte Loca', dice Adam, es una criatura que ha perdido el seso. ¿De verdad?, susurra Ofer, con admiración y puede que hasta con miedo. Mira, también me he enterado de esto otro, prosigue Adam, y es que también se puede convertir en un zombi enfermo mental que lo único que quiere es matar y a los que él mata se convierten durante una semana en un zombi loco como él, que siempre acompaña a Muerte Loca.
·
¿Pero existen de verdad?, le pregunta Ofer con voz ronca.
Espera, que todavía no he terminado, le responde un entusiasmado Adam. Una vez al día todos los zombis locos de Muerte Loca se unen formando una enorme bola de muerte loca.
¿Pero eso no es verdad, a que no?, dice Ofer con un hilillo de voz.
Me lo he inventado yo, le contesta Adam con dulzura, y por eso solo me obedece a mí.
Pues invéntate también algo para mí, le pide Ofer con urgencia, invéntate algo para que yo pueda luchar contra ella.
Mañana, murmura Adam.
Ahora, ahora, pide Ofer, no voy a poder dormirme si no te inventas algo para mí.
Mañana, lo corta Adam.
·
Ora oye esos finos alambres con los que se van entretejiendo las dos voces, los alambres del miedo, de la crueldad, de la rendida súplica, del poder de salvació y de la negación de la salvación que puede que también sea el miedo a ser salvado porque, no en vano, todo eso no es más que ella misma, incluso la crueldad de Adam, que tanto la subleva, que tan ajena le resulta, pero que en ese momento también la conmueve de una extraña manera, como si le revelara algo que ella nunca se habría atrevido a averiguar de sí misma. Los dos, Adam y Ofer, se van desenrollando del alma de ella como de una madeja de doble cabo.
·
Buenas noches, dice Adam, y se pone a roncar sonoramente.
Ofer solloza en su cama. Adam, Adam, no te duermas, tengo mucho miedo de Muerte Loca, ¿puedo ir a tu cama?.
Entonces Adam deja de roncar e inventa para Ofer un Skort, un Stark y un Hombre Halcón, mientras le explica con todo detalle las características de cada uno, las medidas que tienen y sus habilidades, y a medida que habla la voz se le tiñe de una ternura nueva, y Ora notan un estremecimiento en la espalda al ver cómo Adam disfruta defendiendo a Ofer, cómo lo envuelve entre los cojines protectores de su imaginación, su punto fuerte, su único punto fuerte. Porque esos cojines hechos de bondad, de compasión y de amparo que brotan ahora de Adam, son también un poco de ella, cuando entre las palabras de Adam oye de pronto la suave respiración de Ofer, que se ha quedado dormido."
·
David Grossman (2008:557-559)
La Vida entera
·

divendres, 11 de març del 2011

EL CIUTADA K AVUI FA 3 ANYS !!!

·
Avui és l'aniversari del Ciutadà K, aquest blog fa 3 anys !!! Buf, en 3 anys ja caminem, ja parlem i, fins i tot, som capaços de fer frases subordinades!!! (je,je,je,je). Us he de confessar que no hagués pensat mai que el sr. Blogger m'atraparia d'aquesta manera... això meu és com un vici!!
·
Com ja és un clàssic en aquesta casa (bàsicament, perquè sóc jo el que l'escric i m'agraden aquests anàlisis repel·lents) us presento què ha significat per al Ciutadà K aquest tercer any de vida, que inclou des de l'11/03/10 al 10/03/11.
·
Quan els infants són molt petits només pensen en el seu melic, la veritat és que no es caracteritzen per tenir una actitud vital massa associacionista, que diguem. El seu paradigma no és el treball en equip, exactament. Però bé, a partir dels 3 anys, comencen a interessar-se -un mica- pels altres, es donen les primeres interaccions, comencen a descobrir que hi ha vida més enllà de la família, comencen a patir el vertigen que provoca la immensitat del món. El Ciutadà K avui fa 3 anys i s'ha començat a obrir al món!! Ha fet amiguets i amiguetes blogaires més enllà de la família i els amics/gues més pròxims... i és que aquest blog ha augmentat el nombre de visites en un 483% !!! les seves 19.314 visites contrasta amb la dels 2 anys anteriors (les 3.996 del segon any o les 1.569 del primer) això significa -més o menys- una mitjana de visites de 45 diàries ... MOLTES GRÀCIES!!!. Gràcies per deixar-vos caure per aquí...
·
Aquest any, el Ciutadà K ha estat més productiu que mai, jo parlaria d'hiperactivitat actualitzadora, arribant als 293 post durant tot l'any (davant dels 251 del segon any o els 243 del primer).
·
El ritme frenètic d'actualitzacions i l'elevat nombre de visites ha provocat una reducció en el nombre de comentaris... és que ja no estem només en família i tanta gent sovint ens provoca frenar-nos a l'hora d'opinar. Aquest 3r any heu deixat (incloent-hi els meus) 1.154 comentaris (davant dels 1.424 del segon any i els 1.812 del primer).
·
El rànking de post més visitats -podeu clickar per coneixe'ls- són:
2. SR. FERMIN MUGURUZA: 249 visites
·
I el rànking dels que han provocat més comentaris (la polèmica s'imposa!):
2. CIUTADÀ K FA 2 ANYS: 14 comentaris.
3. TRASH ENTRE AMIGOS: 13 comentaris.
·
Els nostres comentaristes, a l'igual que any anteriors, s'han decantat pel comentaris de Vida i, sobretot, la cinefàgia i la TV.
·
Aquest any hem mantingut les mateixes etiquetes dels post, però l'etiqueta DE VIDA ha guanyat posicions respecte a la DE CINEFAGIA que era la més abundant del blog. Aquest tercer any ens hem decantat força per la FOTOGRAFIA. El etiquetes ordenades pel nombre de post:
DE VIDA : 128 (segon any: 96, primer any: 59); DE CINEFAGIA : 91 (86, 90); DE MUSICA : 51 (49, 36); DE LLIBRES : 42 (34, 26); DE CULTURA : 28 (38; 26); DE FOTOGRAFIA : 27 (17,19); DE TV : 24 (24, 11); DEL BLOG : 7 (4, 9); D'ART : 13 (24, 7); D'ACADEMIA : 4 (3, 6); DE REGALS I PREMIS : 1 (0, 6).
·
Com us deia al principi, aquest tercer any Ciutadà K s'ha obert al món i ha incorporat noves amistats a la columna de blogs amics -cliqueu per conèixer-los-, com: MYRIAM NEGRE, LAURA MEDRANO, PAU BERTOMEU FOTOGRAF, NORI, QUÈ HAS FET?, OLOR A GESPA HUMIDA, ANGIUSKA i RATA CELLARDA. Ens honora tenir-vos 'linkats' i ens interessa tot allò que dieu per casa vostra...
·
Agraïm la participació de 'nouvinguts i nouvingudes' en els comentaris com: Juanitooo, Desi, Angels, Joan Vicent, Judit, Clara, Joana, Jesús, Bruixeta, Lenea, Assun, Sajum, Víctor Castelo.
·
Però com ja sabeu, la nineta dels ulls del Ciutadà K sou tots aquells i aquelles que m'heu acompanyat des del primer dia i que sou de la família (si és que no ho sou, directament!): Patri, Neska Polita, Nur, Carol, Vane, Kelitxi, Nuclearsky, Salva, Jesús M. Tibau, Oscar, Eqhes i Xavi.
·
És un plaer sentir-me acompanyat per vosaltres... en la immensitat del ciberspai !!!
·
·
·

dijous, 10 de març del 2011

SRA. JANE RUSSELL

(1921-2011)
·
Fa un dies moria la sra. Jane Russell, protagonista principal dels somnis humits de molts espectadors/es de la postguerra. Tot un símbol sexual del Hollywood dels '40 i '50 del segle passat.
·
Ernestine Jane Geraldine Russell, que era com es deia de veritat la sra. Russell, era filla d'actriu teatral i de militar. Per part de mare, doncs, l'interés per la interpretació li vingué de ben petita. El seu pare morí massa aviat i la Jane hagué de posar-se a treballar per a ajudar econòmicament a la mare i els 4 germans més petits. El seu espectacular cos i provocatiu rostre li proporcionà feina de model publicitària i li va permetre matricular-se en un escola d'art dramàtic.
·
El 1943, mentres estava estudiant, coneix al deportista Bob Waterfield amb el que es va casar i el que li va muntar una productora per a ella. Tot i això, fou el multimilionari Howard Hughes el que aonseguí fer-la una estrella com a protagonista del western molt 'modern' per l'època: El Forajido (The Outlaw de Howard Hawks)...una Russell massa provocadora, un cartell escandalós van fer que el film es censurés i no pogués ser vist fins 3 anys després...
·
Parella professional de Robert Mitchum, Frank Sinatra, Groucho Marx, protagonista del film de culte: Una aventura en Macao (de Josef von Sternberg)... el reconeixement definitiu li arribà amb el film que estigué lligat a la seva vida pel fet de ser 'la morena' de Los caballeros las prefieren rubias (1953), a l'ombra de 'la rubia' del títol: la sra. Marilyn Monroe; una actriu que estava en procés de convertir-se en estrella, en ícona, però encara li faltava camí per a recòrrer... La mateixa Marilyn explicà anys després: "Ella, Jane era la morena, yo la rubia. Pero ella ganó 200.000 dólares, y yo recibía 500 semanales, aunque eso para mí era considerable. Jane fue maravillosa conmigo. Lo único molesto fue que no me dieron un camerino. Finalmente, cuando al fin me atreví, dije: 'Miren, yo soy la rubia, y los caballeros las prefieren rubias...'. Porque aún seguían diciéndome: 'Recuerde, usted no es la estrella'. Hasta que pude decirles: '¡Yo soy la rubia!'.
·
Dos anys després s'estrenava la segona part, amb títol prou contundent: Los caballeros se casan con las morenas, amb la sra. Rusell de protagonista i sense l'ombra de la sra. Monroe. A partir d'aquí, la carrera cinematogràfica d'aquesta 'morena' s'anà apagant fins a refugiar-se en la publicitat, anunciant sostenidors per la televisió als seus 60 anys. Durant tota la seva vida col·laborà en diferents causes per la millora de la vida des infants, de fet, els seus familiars en anunciar la seva mort van demanar que la millor mostra d'afecte que podrien fer és realitzar donatius en les diferents organitzacions en la que ella col·laborava.
·
L'any 1989 se li entregà el prestigiós premi Women's Internacional Center Living Legacy Award, dedicat a dones que han fet grans contribucions a la Humanitat.
·
Ens deixa una de les dones més sexis del Hollywood clàssic...
·