dimecres, 29 de febrer del 2012

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXIV )

_
UN DIOS SALVAJE (2011)
Basat en la reconeguda obra de Yasmina Reza aquest film és un clar exemple de com un director amb capacitat d’autor pot imprimir el seu segell, la seva personalitat en un guió alié. Això és el que ha estat capaç de fer el sr. Roman Polanski en la seva darrera peli. Amb un bon material literari de partida i unes interpretacions excel·lents (el quartet Winslet-Waltz-Reilly-Foster) aquest director ha estat capaç d’aportar el seu ambient claustrofòbic (l’acció succeeix en un únic espai), la seva ironia i mala baba a una història (en alguns punts) delirant. Envoltori d'aparença simple que amaga més complexitat de la que sembla. El que comença sent una conversa amable acaba desembocant en una explosió de retrets, paraules grolleres i una ocasió perfecta per a que el sr. Polanski bombardegi la classe mitjana-alta. Sorprenent, delirant, impactant i trepidant. Perfecta!
Valoració: Excel·lent

LOS CHICOS ESTAN BIEN (2010)
Veure a Julianne Moore i Annette Bening com a parella homosexual i amb fills tenia un cert atractiu  i si la història anava de com els fills contacten amb el seu pare biològic i com afecta això en aquest sistema familiar encara en tenia més. El que comença sent un plantejament original es va desinflant al llarg del metratge per acabar sent un film d’allò més convencional. Tot i això, les escenes valentes i d’alt voltatge entre el Ruffalo i la Moore tenen la seva gràcia. Bones interpretacions i bona factura però li falta bogeria...
Valoració: Notable



MISION IMPOSIBLE 4: PROTOCOLO FANTASMA (2011)
El sr. Tom Cruise continua apostant per aquesta saga, interpretant, per quarta vegada a Ethan Hunt i sent un dels productors. Aquest cop l’ha dirigit Brad Bird (director de Los Increíbles i Ratatouille per a Pixar), però el film té tan poca personalitat que l’hagués pogut dirigir qualsevol amb un bon pols per a l’acció. El ritme no està malament, la història és prou atractiva, hi ha alguna escena interessantment resolta com la del vodevil entre contactes reals i ficticis a l’hotel i el sr. Cruise està molt guapo... però el film no aconsegueix l’impacte i fascinació que aconseguí el mestre Brian de Palma en la primera part. Entretinguda i poc més...
Valoració: suficient

LA OLA (2008)
Aquest és d’aquells films d’alt valor pedagògic, que s’hauria de ‘passar’ a molts instituts per a fer-los evident la facilitat amb la que es pot manipular i dirigir a la població si es sap ‘tocar’ les tecles adequades. Un professor d’institut vol tractar el tema del governs dictatorials i proposa als seus alumnes l’exercici de ‘crear’ un grup que s’ha d’erigir com a superior a la resta de membres de la comunitat educativa... la qüestió és que els alumnes s’ho creuen tant tant que el règim dictatorial es torna realitat amb el conseqüent càrrec de consciència i responsabilitat del professor que ha tingut la brillant idea. La idea és molt potent però el film del sr.Dennis Gansel té un excessiu aire de telefilm. Llàstima!
Valoració: bé

THE GIRLFRIEND EXPERIENCE (2009)
El sr. Steve Soderebergh és una màquina de fer films, potser no li podem atribuir un veu suficientment clara com a a autor/director però és funcional en cada un dels projectes que ha emprés (una mica de por ens fa el tràiler de seu nou fim: Indomable). Des de la primera i senzilla Sexo, mentiras y cintas de vídeo; als divertiments de l’Ocean’s Eleven; a les més artístiques a El Halcón Inglés, Kafka o El buen alemán; o al compromís del díptic Che. Faci el que faci el sr. Soderbergh és un realitzador eficaç. Aquesta que ens ocupa és potser una de les més rares: agafar una renombrada actriu porno (Sasha Grey) que no havia fet mai cap film que no fos cinema per a adults i oferir-li el paper absolut del film tot interpretant una noia de companyia per a homes de classe alta que busquen més que una relació sexual, volen el més semblant a una novia... però pagant. Llàstima que l’experiment és una pèl erràtic i dubitatiu, la srta. Grey realitza una interpretació encertada però al film li manca solidesa.
Valoració: suficient

THE TROLLS HUNTER (2010)
Aquest és un film inclòs en el gènere dels mockumentaries, és a dir, un film amb falsa aparença de documental;  tenint en compte que la història és sobre uns caçadors de trolls que n’acaben trobant... és evident que és un fals documental. Com a la Bruja de Blair dos joves amb un càmera a les espatlles s’introdueixen al bosc per a seguir l’activitat d’un caçador de trolls, ja us podeu imaginar el que veurem: càmera que es mou, rostres desenfocats, foscor, crits... i l’aparició de trolls: enormes, gegants i, francament, mal fets. Però, tot i aquestes mancances tècniques, el film té el seu encant.
Valoració: suficient

THE CENTIPEDE HUMAN (2009)
Aquesta és la pel·lícula més malsana i tremenda que he vist des de fa molt temps. Imagineu-vos que un científic grillat té la idea de unir 3 persones com si fos un cent-peus humà, és a dir, l’anus del primer cosit a la boca del segon i l’anus d’aquest cosit a la boca del tercer... només d'imaginar-ho ja provoca repulsió, no? Doncs en el film es posa a la pràctica i 2 noies i un noi escollits a l’atzar protagonitzen aquest experiment macabre. L’espectador assisteix al despertar d’aquesta criatura després de l’operació que els ha unit i al seu dolor, a la seva dificultat de moviment, a la seva desesperació... però, sobretot, al dolor, l’immens dolor d’aquestes víctimes d’una irracionalitat malaltissa. Amb punt de contacte amb La piel que habito és mil vegades més incòmoda, desagradable i perversa. Llàstima que tot plegat tingui un accent tan de sèrie B. Tremenda!
Valoració: bé alt

dimarts, 28 de febrer del 2012

EL NOU FRANKENWEENIE DE TIM BURTON

_

Tot i que no es tracta de la nova pel·lícula que estrenarà el sr. Tim Burton (abans ens arribarà Dark Shadows) ens fa tanta il·lusió aquesta que de l'altra ja en parlarem quan arribi... Ens fa il·lusió per moltes raons:
- perquè torna a l'stop-motion que tantes alegries ens ha donat.
- perquè reprén un curt de la seva joventut -de 1984- d'imatge real i el transforma en llargmetratge d'animació però mantenint el blanc i negre.
- perquè en ella hi podrem trobar com a una de les veus principals la de Winona Ryder (l'enyorem!)

FRANKENWEENIE ens arribarà en 2D i 3D. Per si no la coneixeu, es tracta de la història d'un nen (Victor) al que se li mor el seu gos (Sparky) i que amb l'ajuda de la ciència intenta ressucitar-lo, ho aconsegueix però el 'nou' Sparky sembla que no és massa ben rebut per la comunitat escolar i els seus amics. El petit Victor intentarà convencer-los de que es tracta del mateix Saprky de sempre... sí, les referències a Frankenstein són més que evidents.
Com veieu, la història es burtoniana, burtoniana: personatges inadaptats en la societat benestant, la relació entre la vida i la mort, aire gòtic...haurem d'esperar fins al 5 d'octubre d'aquest any.
Mentre esperem, aquí teniu el curtmetratge original íntegre de 1984... és tan dels '80!!
 
 

dilluns, 27 de febrer del 2012

PREMIS OSCAR 2012

_
Aquesta matinada s'han entregat els Premis Oscar a la millor producció cinematogràfica (segons el criteri de l'Acadèmia dels EEUU, és clar!) de l'any passat. 

I The Artist ha estat la gran guanyadora, tot i que en total només s'emportés 5 premis, però foren els més importants. L'Hugo, de l'Scorsese, també s'emportà 5 premis, sobretot a qüestions tècniques.

Certament, The Artist és una meravella, un film arriscat, valent, atractiu que es mereix tots els premis que li donin, fins i tot, al gos!

Aquesta fou la gala número 84 i  Billy Cristal fou -per novena vegada- el presentador. La sra. Meryl Streep s'emportà el 3er. Oscar de la seva carrera (amb 17 nominacions a les seves esquenes). El sr. Christopher Plummer ha estat l'actor més veterà (82 anys) en guanyar el premi a Millor Actor Secundari. Dues de les sorpreses han estat el premi a Woody Allen pel millor guió original a Midnight in Paris, i el de millor film d'animació, jo esperava que guanyés Chico y Rita però el sr. Gore Verbinski amb Rango li ha pres (certament, el meu cor volia que guanyés aquesta, un festival de surrealisme amb menys ressó de la que s'hagués guanyat!). El cinema iraní ha aconseguit amb A Separation (millor peli estrangera) el primer Oscar de la seva cinematografia (un premi cantat, aquest).

I sobre la quiniela que vaig fer fa uns dies, n'he encertat un 45% (5 encerts i 6 desencerts)(millor que el 38% dek 2010, però inferior al 63% de l'any passat)

RESULTATS QUINIELA:
- Millor Pel·lícula: THE ARTIST
- Millor Director: MARTIN SCORSESE - Premi: MICHEL HAZANAVICIUS (The Artist)
- Millor Actor Protagonista: GEORGE CLOONEY- Premi: JEAN DUJARDIN (The Artist)
- Millor Actriu Protagonista: MERYL STREEP (per LA DAMA DE HIERRO)
- Millor Actor Secundari: MAX VON SYDOW (per EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE) - Premi: CHRISTOPHER PLUMMER (Beginners)
- Millor Actriu Secundària: JESSICA CHASTAIN (per CRIADAS Y SEÑORAS) - OCTAVIA SPENCER (The Help)
- Millor Guió Original: MICHAEL HAZANAVICIUS (per THE ARTIST) - WOODY ALLEN (Midnight in Paris)
- Millor Guió Adaptat: NAT FAXON, ALEXNDER PAYNE, JIM RASH (per LOS DESCENDIENTES)
- Millor Pel·lícula d'Animació: CHICO Y RITA - Premi: RANGO.
- Millor Pel·licula de parla no anglesa: NADER AND SIMIN: A SEPARATION
- Millor Banda Sonora: LUDOVIC BOURCE (per THE ARTIST)

Si voleu veure la resta de premis clickeu aquí...

dijous, 23 de febrer del 2012

PESCANT SERIES DE TV (4): THE RIVER

_
El passat 13/02 -amb només una setmana de diferència que als EEUU- es va estrenar a la FOX: THE RIVER.
Amb la producció del sr. Spielberg, al 'rei Mides de Hollywood' li està agradant això de produir series de TV i després de temes militars i dinosaures ara prova amb aquest producte de terror en plena selva de l'Amazones.
Sis mesos després de que un famòs presentador de TV es perdi a l'Amazones la seva família iniciarà un expedició per a trobar-lo i per a aconseguir financiació els protagonistes creen un reality-show en que el es gravarà tot el que passi en la recerca. Així doncs la sèrie tindrà l'aire de filmació subjectiva tan de moda actualment (REC, Paranormal Activity, Monstruoso, Super 8...) i que va arrencar amb la fundacional Bruja de Blair: moviments bruscos de càmara, plans d'esquenes, ulls que brillen per l'efecte dels focus, primeríssims plans ... tot com si fos el més real possible. Aquesta recerca de 'realisme' és el que s'explotarà més en aquesta producció, de fet, el presentador desaparegut -Emmet Cole- s'està mostrant com si fos un personatge real i la sèrie ha penjat a la xarxa les biografies dels personatges protagonistes  com si fossin personales reals i, fins i tot, entrevistes sobre quines expectatives tenen de l'expedició que estan a punt de començar. Allò important és el descens a l'infern que viuran els protagonistes a mida que es vagin internant en la selva, tenint com a referent El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Aventura, acció, suspens i terror és el que trobareu...

Un  dels creadors de la serie és el sr. Oren Peli: guionista, productor i director de Paranormal Activity (les altres 2 parts d'aquesta saga només les ha produit i ja es prepara Paranormal Activity 4), un film amb aires de 'realisme' que marca la pauta a The River.

Com ja us vam avançar aquí, l'encarregat de dirigir el doble capítol pilot de The River  (de 90 minuts) ha estat el català Jaume Collet-Serra (la Huérfana, Sin Identidad). Només dirigirà -de moment- aquests dos però serviran per a marcara el to de la sèrie ... preparats/des per a entrar a THE RIVER???


dimecres, 22 de febrer del 2012

BIRDBOY (DE VAZQUEZ & RIVERO)

_


Aquesta delícia de curt ha guanyat el Goya al millor curtmetratge d'animació, després de aconseguir premis en diversos festivals, de ser presel·lecionat als Oscar 2012 i del considerable ressó que se n'ha fet a la xarxa... estava cantat que el premi el tenien guanyat.

El sr. Alberto Vázquez -un dels directors- és una apassionat de la ciència-ficció, li agrada cuinar menjar japonés, dibuixa còmics i toca la bateria en el grup Mano de Obra... un xicot molt ocupat. Birdboy és el primer curt que dirigeix, acompanyat de Pedro Rivero i el seu objectiu és aconseguir realitzar el seu primer llargmetratge. Veient el seu debut tot fa pensar que l'aconseguiran!!.

Marcadament deutor de l'estètica 'timburtoniana', els personatges, la història i l'encant dels dibuixos de Birdboy, el converteixen en una peça de culte des de ja mateix! Gaudiu-la!

dimarts, 21 de febrer del 2012

SR. DAVID KELLY

_
(1929-2012)

El sr. David Kelly tenia 82 anys i una àmplia trajectòria en el cinema i el teatre, però la seva cara se'ns fèu coneguda gràcies a un dels seus últims treballs i, potser, el més entranyable: l'avi de Charlie, el de la fàbrica de chocolate de Tim Burton.

El sr. David William Kelly va nèixer i morir a Dublin (Irlanda) i, de ben petit, la seva passió fou la pintura i va destacar com a aquarel·lista notable; però als 8 anys puja a l'escenari del Gaiety Theatre de Dublin i no en va baixar. Va  interpretar Shakespeare, Beckett fins que a l'any 1951 va fer una intervencio fugaç en un sèrie per a tornar al teatre. 5 anys després va fer de figurant a Fals Culpable del sr. Hitchcock. Malgrat aquestes intervencions la seva feina estava als escenaris.

Als anys '60 va aparèixer en alguns films en papers de secundari, va intervenir en diferents programes radiofònics i, sobretot, és destacable la seva presència en diverses sèries de la televisió britànica a la dècada dels '70 (El nido de Robin, Fawlty Towers).

Posteriorment, vingueren altres papers a Despertando a Ned, Flower Power, i, sobretot, l'antranyable avi de Charlie y la fábria de chocolate (versió Burton), després vingueren l'espanyola La caja Kovac i el seu darrer paper al conte Stardust (2007, amb la sra. Pfieffer i el sr.De Niro, entre d'altres).

La seva cara d'entremaliat, gamberro i xistós va donar una llum especial en cada una de les pelis que participà.

dilluns, 20 de febrer del 2012

GOYA 12, UN ALTRE COP PER AL SR. ALMODOVAR

_
Al sr. Almódovar li han tornat a fer! Tot feia pensar el contrari: l'Acadèmia estava contenta que un dels seus directors més il·lustres tornés a casa després d'uns anys d'haver marxat, alguns acadèmics feien declaracions públiques de que la reconcil·liació del director manxec era motiu d'alegria i celebració... les 16 nominacions a La Piel que Habito feien pensar que el retrobament seria total i absolut... però... el sr. Almódovar marxà ahir de la Gala dels Goya amb només 4 premis, sí, de les 16 nominacions només 4 premis. No és el primer cop que li fan, no, aquest director és un dels més linxats per l'Acadèmia a l'hora de premiar-lo (per no dir el que més), el mateix li passà l'any de Mujeres al borde de un ataque de nervios o Átame o Hable con ella o La mala educación. Aquest any no ha estat diferent!

LA GALA...
La 26ena edició dels Goya va estrenar presentadora, la noia és divertida, graciosa i professional... però vam enyorar més que mai a la gran Sardà, els acudits -suposadament- d'incorrecció políticia foren molt suavets, de poca volada i amb poca xispa. La gala durà 2 hores i mitja però es fèu llaaaaarga i vinga sortir entregants de premis!, i vinga a presentar gent!... que dic jo: ¿no podrien aglutinar premis i que un entregant en donés, per exemple, 4? avançaríem, no?

El número inicial, suposadament Broadway, va rascar la vergonya aliena ... el rap del sr. Langui i, sobretot, el monòleg del sr. Segura, encara tingueren alguna gràcia (que hàguem de destacar la participació del sr. Segura com a allò més graciós, vol dir que la gala estigué sota mínims...).

Sobre els premis, alguns estaven cantats: Jose Coronado com a millor actor o Arrugas com a millor film d'animació, per exemple.

Encantats ens vam quedar amb els premis a Elena Anya i Jan Cornet, amb les seves interpretacions valentes i arriscades i el premi al sr. Alberto Iglesias per un treball a La piel que habito igualment valent (aquest senyor ja s'ha emportat 10 Goyas, que és diu ràpid!)

Ja era hora que reconeguessin la feina del sr. Lluís Homar que ahir va recollir el seu primer premi (¡increïble pero cierto!).

Ens va agradar el discurs del sr. Kike Maíllo en rebre el Goya al director novell... dels millors de la gala!!.

Vam trobar encertat el premi al millor documental per al film de la sra. Coixet sobre el sr. Garzón (per cert, aquesta dona cada dia s'assembla més al seu amic Antony Hegarty, està arribant a un nivell simbiòtic brutal!!).

Sorpresos ens vam quedar amb el premi a la millor peli europera per a The Artist quan ens pensàvem que se l'enduria Melancholia... que no vol dir que no se'l mereixi, eh? és una petita perla, també.

En resum: Els films més premiats foren:
- NO HABRA PAZ PARA LOS MALVADOS amb 6 premis (de 14 nominacions): incloent els premis grossos: pel·lícula, director, actor i guió original.
- LA PIEL QUE HABITO amb 4 premis (de 16 nominacions)
- BLACKTHORN. SIN DESTINO amb 4 premis (d'11 nominacions), d'un film que el públic va marginar i força!
- LA VOZ DORMIDA amb 3 premis de 9 nominacions (va rebre el de millor actriu -cantat, també- per a Maria León)
EVA amb 3 premis de 12 nominacions

Veient-ho en perspectiva i sospesant el nombre de nominacions podem dir, sense dubtar, que les grans guanyadores foren No habrá paz..., però sobretot, Blackthron, què poc s'ho pensava el sr. Mateo Gil que l'aventura al far west trobaria recompensa... i el gran perdedor, sens dubte i un altre any: Pedro Almódovar... com deia un internauta en un foro: "Pedro, vete a América que aquí no te quieren lo bastante..."


 

divendres, 17 de febrer del 2012

DE VIDA (39): EL MICKEY DE MAIOL

(Maiol, 5 anys)

dimecres, 15 de febrer del 2012

SR. THEO ANGELOPOULOS

_

(1935-2012)

Fa unes setmanes moria el director grec més important del cinema contemporani d’aquell país: el sr. Theo Angelopoulos. Tot i que ja tenia 76 anys va morir atropellat per una motocicleta en voler creuar el carrer... mentres cercava localitzacions per al seu nou film: El otro mar, sobre els efectes de la crisi a Grècia.... El sr. Angelopoulos és un dels directors de cinema europeu amb més personalitat sempre al voltant del seu tema preferit: Grècia. Les seves històries giren al voltant de la Història i mites del seu país. Tot i que el seu primer film –Reconstrucción- de 1970, reconstruïa un crim passional basat en fets reals, a partir del seu segon llargmetratge –Días del 36- els fets polítics emplenen les seves històries; aquest segon film juntament amb El viaje de los comediantes (1975) i Los cazadores (1977), configurarien el que ell anomenà la Trilogia de la història. Aquesta trilogia de fa més de trenta ja mostrava les constants estil·lísitiques d’aquest director: aire èpic, travellings impossibles, bellesa formal captivadora.

Ha guanyat tot el que pot arribar a guanyar un director de cinema, menys l’Oscar, i el seu cinema era sinònim de cinema d’art i assaig, és a dir, cinema que era carn per a crítics però no per al gran públic... certament, el seu no era un cinema fàcil, lleuger, frívol; el seu era un cinema profund, poètic, seriós i transcendent... però és que tot no ha de ser cinema crispetaire!!

Sempre acompanyant les seves imatges la música preciosa d'Eleni Karaindrou, no ha estat un director prolífic però entre els seus 12 films hi ha obres realment encisadores, com L’eternitat i un dia (1998) i, sobretot, La mirada de Ulises amb un Harvey Keitel fent d’alter ego del director. Els personatges del sr. Angelopoulos molt sovint deambulen en la boira, en la foscor, perduts... com Europa en massa moments de la seva Història.

Tenint en compte els esdeveniments turbulents que aquests dies estan tenint lloc a Grècia, la pèrdua del sr. Angelopoulos ens fa pensar, inevitablement, en tot el que ens hagués pogut explicar, mostrar, fer-nos pensar i, sobretot, captivar-nos...


Ara més que mai el món necessita cinema. Pot ser que sigui l’última forma de resistència davant el deteriorat món en el qual vivim. En tractar de fronteres, límits, la barreja d’idiomes i de cultures, miro de buscar un nou humanisme” (Theo Angelopoulos)


dimarts, 14 de febrer del 2012

FANTASIES QUOTIDIANES DEL SR. STEVE SCHOFIELD

Fins al 07 de març a l’FNAC El Triangle (BCN) podeu veure una exposició molt original. Es tracta de Land of the Free. Fantasies quotidianes del fotògraf Steve Schofield, un artista anglès que pública de forma habitual els seus treballs a The Observer, Wired, The Independent o Marie Claire, per exemple. Ha exposat en ciutats de tot el món i en aquesta ocasió, ens porta un seguit de fotografies que són un homenatge als fans de les sagues Star Wars o Star Trek, els anomenats fandoms (fusió de fan+kingdom) i la gràcia és veure personatges d’aquests films en situacions quotidianes, domèstiques ... de l’estil de les que veieu aquí, simpàtiques?, no?

 

dilluns, 13 de febrer del 2012

AL FIN, SOCIALISMO


El día en que se abolió oficialmente la propiedad privada nadie se acordó de Marx. Sí hubo quien tarareó una vieja canción del siglo pasado, que venía a decir algo así como ”imaginad que no hay posesiones”. John Lennon se llamaba el cantante, y ese disco en concreto està ahora en el Museo del Capital. Pero fueron pocos los que se acordaron, al fin y al cabo era una tonteria: pues claro que es fàcil imaginarlo, un mundo sin posesiones. ¿Cómo iba ser de otra manera? Sobre todo, desde que la gente dejó de tener dinero para comprarlas. Fue poco a poco, y después de golpe. Al principio, solo las casas dejaron de tener comprador. Eso fue en la primera década del siglo, hará unos cuarenta años. Con el desempleo y los precios disparados, los pisos se empezaron a vaciar, y las construcciones se quedaron a medias. Las familias volvieron a vivir juntas, y los jóvenes crearon las primeres comunas, por necesidad. No pasó nada, pero llegó el turno de los electrodomésticos, de la ropa, incluso de los artículos de diseño. Lo nuevo no valía nada porque costaba demasiado, y la gente empezó a intercambiar las cosas, el televisor de la habitación del niño por un abrigo que a otro se le había quedado pequeño. Las fábricas, que ya no tenían que producir, fueron cerrando. A la desesperada, los gobiernos buscaron una solución y se abolió el euro; alguna monedes y billetes se conservan también en el Museo del Capital, junto con otras de las llamadas monedas nacionales, que después de ser restauradas en un último intento de controlar la situación fueron desechadas de nuevo. A falta de dinero, la gente se había acostumbrado a vivir sin él, y el poco que circulaba volvía a los bancos, que también acabaron cerrando, porque como habían tenido por norma rechazar los créditos, ya nadie los pedía. El flujo del capital se detuvo, pero el mundo se siguió moviendo. Los gobiernos empezaron a repartir vales para los servicios básicos, y así se llegó al día en que ya nadie tuvo que comprar nada. Ahora todo circula y se reaprovecha. Supongo que es lo mejor, pero algunos aún recordamos con nostalgia las épocas en que de pronto todas las tiendas se llamaban igual, “Rebajas”, o “Descuentos especiales”, decían los carteles, y visitamos el Museo para tocar, aunque sea un holograma, una tarjeta de Crédito. Cosas de la edad.

Isabel Gómez Melenchón en el número 500
del suplement Cultura|s de La Vanguardia del 18/01/12
en el que els col·laboradors/es s’imaginaven el Món en el 2050

dijous, 9 de febrer del 2012

ENS VISITA EL CIRC CRIC

_
Aquest cap de setmana ens visita, a Amposta, un dels circs de Catalunya més emblemàtic (amb permís del Circ Raluy) amb el pallasso més estimat al capdavant (amb permís de Charlie Rivel): el CIRC CRIC i TORTELL POLTRONA.

Aquells que voltem els 30 i 40 sabem, perfectament, qui és el sr. Tortell Poltrona les noves generacions no sé si el coneixeran massa ...

Quan nosaltres érem petits la seva presència a la televisió era molt més present que ara, i ja sabeu, si surts a la tele 'existeixes més' que si no surts.

El Circ Cric va obrir les seves portes l'any 1981 quan van plantar la seva carpa al Parc de l'Escorador de Barceolna i, des de llavors, ha estat actiu. Un jove pallasso anomenat Jaume Mateu (que desapareixia per a sempre darrera del clown Tortell Poltrona) va encissar a públic i personalitats; el circ va debutar amb l'encoratjament i suport d'artistes com Joan Miró, Joan Brossa i, fins i tot, el gran Charlie Rivel (em pregunto: el jovent sap qui és aquest senyor? :S ).

L'any 1993 Tortell Poltrona crea la Fundació que el farà passejar-se per tot el món: Pallassos sense Fronteres, la seva missió era portar alegria i somriures al llocs del planeta massa plens de llàgrimes i sofriment.

L'any 1995 Poltrona, juntament amb Montse Trias creen el CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ): una autèntica  fàbrica d'espectacles ... sí, el sr. Poltrona, és un motor d'idees, de recerca i d'innovació!! Reconegut arreu del món la seva feina i el seu personatge ja és un clàssic, de l'alçada de Charlie Rivel.

L'Espectacle que podrem guadir els dies 11 i 12 de febrer és Els Racons de la Memòria i és una sort que sigui aquest, ja que és tracta d'un recull de les millors actuacions de la història d'aquest circ, en general, i del sr. Poltrona, en particular. Per tant, el bo i millor del Circ Cric ens espera!.

Música, emoció i alegria per a tota la família. Com ells assenyalen en el seu web, el Circ Cric és un circ "de la terra, solidari, diferent, contemporani"

Jo, ho tornaré a provar, els esquetxos dels pallassos són poemes visuals que es fan amb mixtió amb el públic, mai estan acabats, però, cada espectacle dóna a la rosca una nova giragonsa i poc a poc amb el temps,
el cargol és més saborós.
Números que ja no feia, alguns que sempre faig
i coses que encara no he fet i vull fer.
Fa 35 anys que ho intento cada dia, ho tornaré a provar, ser un pallasso.
El Circ que a mi m'agrada és poesia
El Circ que a mi m'agrada és alegria

Tortell Poltrona sobre Els Racons de la Memòria

dimecres, 8 de febrer del 2012

FESTIVAL DECINEFAGIA ( XXXIII)


INTRUDERS (2011)
El director d’aquest film, un canari que després de dirigir Intacto fet aquí va creuar l’Atlàntic per a rebre ofertes de feina de Hollywood. El sr. Juan Carlos Fresnadillo un cop realitzat allà 28 semanas después va decidir que en el seu nou film posaria un peu aquí i un altre allà. D’aquesta forma la història -plena de malsons, personatges tenebrosos, foscor i qüestions per resoldre- succeeix a Espanya i a Londres, de forma simultània, oferint en aquesta trampa narrativa el gran atractiu del film. Temps i espai són mostrats de forma tramposa fins a l’esperat desenllaç final. Erràtica en alguns moments la història et captiva i no en perds l’interés.

Valoració: Notable alt

MIENTRAS DUERMES (2011)
El premi honorífic a la carrera del sr. Jaume Balagueró en el passat Festival de Sitges, tenint en compte la seva edat i escassa filmografia de que disposa, demostra dues coses: d’una banda, que aquest director és fill del Festival –primer com a espectador, després com a director il·lusionat de curtmetratges i, finalment, com a director/estrella que presenta els seus films en la inauguració d’aquest festival català-; d’altra banda, vol fer palés que el sr. Balagueró es convertirà en un nom imprescindible en la Història del Cinema Català, és com un premi honorífic en projecció. Aquest film n’és un bon exemple de la maduresa, concreció i atmòsfera que caracteritza el cinema d’aquest director. Films d’atmòsferes malsanes, fosques, a la recerca de la llavor del Mal (en majúscules)...que en algun dels seus films anteriors rascaven l’exageració, l’inverosímil, l’efecte forçat i, a voltes, la grandiloqüència... a Mientras Duermes no és així, i ens demostra que amb un història simple, de poques paraules, de moltes mirades i grans interpretacions és pot fer una gran pel·lícula. Guanyador principal dels Premis Gaudí, amb un Tosar immens, poderós, malalt, sí, malalt però que ens desperta empatia i, fins i tot, comprensió. Imprescindible!
Valoració: Excel·lent

HISTORIA DE UN CRIMEN(2006)
Aquest film té l’objectiu d’aproximar-nos –i intentar explicar-nos- la personalitat d’un dels escriptors més ambigus i inaprehensibles de la literatura nord-americana del segle XX: el sr.Truman Capote; autor de llibres fascinants la seva vida estigué en la línia de les seves històries. El sr. Capote va viure la vida de forma intensa i allunyada de les convencions... precisament, aquest film –amb tocs de ‘basat en fets reals’- ens explica com a l’hora d’escriure A sang freda quedà fascinat i es sentí atret per un dels assassins que conegué a la presó a l'hora de documentar-se per a redactar aquest llibre. Tot i l’aire de telefilm, molt destacable l’interpretació de Toby Jones, que amb un fisíc 'especial' encaixar perfectament a l'hora de donar vida al sr. Capote.
Valoració:Notable

TINTIN (2011)
La unió del sr. Spielberg i el sr. Jackson a l’hora d’encarar un projecte cinematogràfic va provocar un interès enorme per saber què en podria sortir de la unió d’aquests dos mestres del cinema fantàstic. Tintín no havia estat portat a la pantalla mai de forma prou digna, s’havia tractat sempre de propostes de sèrie B, un dels motius que fos així era la negativa constant del sr. Hergé a cedir el permís per veure el seu personatge en la pantalla gran... però, finalment, el sr. Spielberg es va sortir amb la seva. Aquest és com una rejovenida peli d’Indiana  Jones, amb un protagonista que, al ser digital, pot fer tot allò que un actor de carn i óssos no podria fer (i molt menys si tens l'edat del sr. Harrison Ford). Cinema trepidant, àgil, d’un acabat realista, una història atractiva i d’alta perfecció tècnica. Com exemple, tenim la persecució vertiginosa –en el port de Bagghar de Marroc-... espectacular!
Valoració: Excel·lent

RARE EXPORTS (2010)
Aquest film va guanyar el Festival de Sitges de l’any 2010. Hem de reconèixer un seguit de punts al seu favor: ens ve d’un país gairebé desconegut en quant a cinema –Islàndia-, la visió d’un Pare Noel molt menys afable del que estem acostumats i una història ben lligada de principi a fi... llàstima que la factura no estigui a l’alçada i tot plegat tingui un aspecte tant de sèrie B. Ni de lluny mereixia el premi a millor pel·lícula tot i que és entretinguda, simpàtica i original... sí, molt original!.
Valoració: Be alt



LA OTRA TIERRA (2011)
Tot i que el film anterior (Rare Exports) va guanyar el Festival de Sitges de l'any passat, La Otra Tierra fou un dels que despertà més aplaudiments i crítiques positves. L'argument de partida és molt original: un dia, de cop, apareix un planeta igual a la Terra davant de la nostra Terra, com si fos una lluna. En sembla, realment, una rèplica... i la qüestió que es planteja és inevitable: ¿i si en aquella 'altra' Terra hi hagués un altre jo? Amb punts de contacte amb Melancholia el seu gran atractiu es troba en la confusió de gèneres: film de ciència ficció? Drama? Existencialista? Una mica de tot i això és el que la fa interessant. Bons diàlegs i bon final...
Valoració: Notable

ARTHUR CHRISTMAS (2011)
La productora Aardman (pares de Wallace & Groomit) especialistes del cinema en stop motion i plastilina resisteix, com pot, la pressió del cinema d’animació digital exercit per les grans productores. Aquest film, indirectament, ens parla d'això, de com el negoci familiar que és ser Pare Noel i que passa de pares a fills s'ha de renovar, canviar i adaptar-se als nous temps: es tracta de deixar els rens per una nau immensa, es tracta de cronometrar el procés de repartiment  al mil·límetre, es tracta de guanyar en eficiciència però també en fredor i manda d'allò que s'anomena 'esperit nadalenc'. Passat o futur? Tradició o innovació? ... digital o analògic? Tot i que la història disposa de gags enginyosos, es veu poc risc en la proposta (almenys venint d'un Aardman). Tot i que en la resolució del film s'apunta cap al futur i la tecnificació es amb un envoltori d'emoció... per sort, el proper film Aardman torna a la tradicional plastilina amb Pirates !!!.
Valoració:  Notable alt

HIERRO (2009)
Aquest film disposa d’una direcció artística i banda sonora molt potent, que crea una atmosfera tan sòlida que sovint oblides si el que t’estan explicant és coherent, creïble o plausible... és igual, t'agrada veure-ho! Et deixes portar per una Elena Anaya mare patidora fins a les últimes conseqüències a la recerca del seu fill desaparegut. L’illa de Hierro inhòspita, tenebrosa, fins i tot, per a un film trampós que t’agrada mentres el veus però que et sents enganyat quan el recordes. Es tracta del debut prometedor del sr. Gabe Ibáñez i per ser un primer film està molt bé ... però podria ser millor.
Valoració: Bé


MELANCHOLIA (2011)
Un pròleg d’una bellesa visual hipnòtica (com ja fèu a Anti-Christ) i un final d’un potència esfereïdora i, entremig, l’enfrontament a la fi del món de dues germanes que representen les dues possibles formes d’encarar quelcom així: l’acceptació calmada o el rebuig desesperat. Interpretacions femenines potents davant d’uns homes fluixos, dèbils i covards. El film és un homenatge al cinema existencial del sr. Tarkosvky, hi ha molt de Sacrificio a Melancholia. He de reconèixer que no sóc imparcial amb el cinema del sr. Von Trier i em rendeixo absolutament a la seva Obra: profunda, seriosa, trencadora, innovadora i bella, molt bella. Per a molts l’obra més accessible i comercial del director danés ... un film de bellesa còsmica!
Valoració: Excel·lent

dimarts, 7 de febrer del 2012

SR. ANTONI TAPIES


1923-2012

dilluns, 6 de febrer del 2012

MONSIEUR COUSTEAU DELS AMICS DE LES ARTS


Ei, amics i amigues, estem d'enhorabona: Els Amics de les Arts ja tenen enllestit un nou disc!!! yupi!

Gràcies a la meva amigueta Àngels vaig poder escoltar el primer senzill del seu nou treball: Monsieur Cousteau, del que avui presenten el videoclip.

El disc porta per títol ESPECIES PER CATALOGAR sortirà al mercat el proper 14 de febrer. Realment, el llistó aconseguit amb Bed & Breakfast (l'anterior disc) és molt i molt alt, ben difícil de superar ... però el Amics de les Arts són capaços d'això i més!!

Com el seu nom indica es tracta d'un seguit de personatges i situacions originals, per catalogar, recollides en 12 peces, amb molt sentit de l'humor, com ja ens tenen acostumats aquests xicots, amb cançons tan suggerents com: L'affaire Sofia, Carnaval, A aquestes alçades la pel·lícula, Miracles, El matrimoni Arnolfini, Tots els homes d'Escòcia... l'home que dobla a Bruce Willis (dins de la saga que ells s'han inventat de l''home que ...').

Aquí teniu a Monsieur Cousteau, tot un homenatge a l'incansable investigador marí i, de retruc, inevitablement, al film Life Aquatic... Com ho veieu???

divendres, 3 de febrer del 2012

LA PELL QUE IMMUTA (... SOBRE EL SR. CRONENBERG)

_
A veure, Cronenberg està bé, hi ha pel·lícules seves que m'agraden, però deixem una cosa clara: el tiu sembla entossudit a donar menjar a tots aquells cinèfils d'estar per casa afamats de tesis fàcils.
Alguna cosa fa pudor quan podem imaginar-nos el dependent de la botiga de còmics d''Els Simpsons' dient qualsevol d'aquestes frases:
"La filmografia de Cronenberg és un viatge de dins cap a fora".
"Hi ha una progressió des de les primeres pel·lícules molt gores, amb monstres molt evidents, fins a les últimes, molt polides i civilitzades".
"Sembla com si haguéssim anat pujant a la superfície, passant gradualment de la part més monstuosa i visceral a la més epidèrmica".
El més sospitós és que totes aquestes idees no deixen de ser certes. De fet és tan així que veient la seva última pel·lícula ("Un  método peligroso") em va passar una imatge molt clara pel cap. Un acudit dolent que em va semblar tan ximple i evident  que no pot ser més que la tesi final: la filmografia de Cronenberg és com un dels seus monstres.
Amb l'última pel·lícula Cronenberg sembla haver arribat a la pell, on hi ha poc més que superfície. El pobre s'ha vist obligat per la seva pròpia tesi a fer una tvmovie de diumenge.

PD de Jordi Costa: Aquesta última frase m'ha provocat un èczema.

de Jonathan Millán i Jordi Costa
al Cultura|s de La Vanguardia del 25/01/12

dijous, 2 de febrer del 2012

EN VISITA ANNA ROIG I LA SEVA TROUPE

Anna Roig i l'Ombre de ton Chien torna a visitar les nostres comarques (ui, això m'ha recordat a Bilbo Bolsón!:S) mentres alguns/nes encara tenen l'agradable record ben fresc del concert que van oferir a Tortosa... Demà passat, dissabte, els podrem tornar a gaudir a Sant Carles de la Ràpita al Casal Cultural de El Maset a les 20:00h.
La gira del darrer disc Bigoti Vermell no deixa de passejar-se per tota Catalunya.
Esperem la seva música fresca, popera i afrancesada i, sobretot, el caràcter teatral de la seva posada en escena.

Us deixo amb el seu vídeo, del novembre de l'any passat: Petons entre camions... d'aire molt retro i fotografia molt cuidada per a una cançó amb moooooolts petons..


dimecres, 1 de febrer del 2012

NOMINACIONS OSCAR 2012


_
Fa unes setmanes ens van avançar aquells films nominats als Oscar en les seves diferentes categories. El premis s'entregaran el proper 26 de febrer i, com cada any, encara que no tinguem cap fe en aquests guardons, és inevitable parlant-ne, comentar-los i alegrar-nos depenent de qui o quines han estat els nominats/des. Òbviament, no hem pogut veure encara totes les pelis nominades (algunes no estan ni estrenades per aquí) però les crítiques llegides ens donen pistes de la rellevància i qualitat de les mateixes.

Ens agrada -com cada any- que nominin al sr. Scorsese, aquest cop ens agrada una mica més perquè es tracta d'un film juvenil, d'encàrrec i adaptació literària (llegiu el llibre en que es basa perquè és un bombonet!) que el sr. Scorsese ha estat capaç de fer-se seu i demostrar -de nou!- l'amor que sent pel setè art, el llibre ja és tota una declaració d'amor al Cinema; resumint, podríem dir que és un film menor dins de la filmografia d'en Marty ... però s'ha alçat amb el nombre de nominacions màxima: HUGO està nominada a 11 categories.
Ens agrada que hagin nominat amb 10 categories THE ARTIST, la sorpresa de l'any passat, que també és un cant d'amor al cinema... amb un film mut i en blanc i negre! això té mèrit!. Els millors films de l'any tenen flaire de l'origen del cinema...

Aquestes 2 són les que aglutinen més nominacions, la següent -MONEYBALL: ROMPIENDO LAS REGLAS- en té 6; o LOS DESCENDIENTES (i l'actuació solvent de Clooney) i WAR HORSE (el film serio de l'any d'Spielberg) amb 5; CRIADAS Y SEÑORAS o MIDNIGHT IN PARIS amb 4; EL ARBOL DE LA VIDA amb 3; i TAN FUERTE, TAN CERCA (la nova del sr. Stephen Daldry) amb 2.

Totes elles competiran pel premi gran, el premi a la millor pel·lícula del 2011. Això d'haver ampliat el nombre de pelis nominades de 5 a 9, ha provocat que s'hagin colat la de Woody Allen (que els costa molt premiar-lo, pobre!) o  Criadas y señoras, per exemple.
Sorprenentment, LAS AVENTURAS DE TINTIN només ha aconseguit la candidatura a millor BSO del mestre Williams (una gran partitura, per cert!). Ens agradaria que el sr. Alberto Iglesias guanyés un nou Oscar, en aquest cas, per la BSO de EL TOPO. Ja és tot un premi que s'hagi reconegut com a nominada el film de CHICO & RITA (de Mariscal/Trueba) i potser sona la flauta. El documental del sr. Wenders, PINA també es mereix premi. Premi també es mereix la vessant tècnica del MILLENIUM del sr. Fincher... Molts diuen que el premi al sr. Clooney com a millor actor està cantat, però Gary Oldman podria donar una sorpresa...tot això serà desvetllat el proper 26 de febrer.

Aquí us deixo la meva quiniela ...

QUINIELA:
- Millor Pel·lícula:  THE ARTIST
- Millor Director: MARTIN SCORSESE (per HUGO)
- Millor Actor Protagonista: GEORGE CLOONEY (per LOS DESCENDIENTES)
- Millor Actriu Protagonista: MERYL STREEP (per LA DAMA DE HIERRO)
- Millor Actor Secundari: MAX VON SYDOW (per EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE)
- Millor Actriu Secundària: JESSICA CHASTAIN (per CRIADAS Y SEÑORAS)
- Millor Guió Original: MICHAEL HAZANAVICIUS (per THE ARTIST)
- Millor Guió Adaptat: NAT FAXON, ALEXNDER PAYNE, JIM RASH (per LOS DESCENDIENTES)
- Millor Pel·lícula d'Animació: CHICO Y RITA
- Millor Pel·licula de parla no anglesa: NADER AND SIMIN: A SEPARATION
- Millor Banda Sonora: LUDOVIC BOURCE (per THE ARTIST)