_
(1935-2012)
Fa unes setmanes moria el director grec més important del
cinema contemporani d’aquell país: el sr. Theo Angelopoulos. Tot i que ja tenia
76 anys va morir atropellat per una motocicleta en voler creuar el carrer... mentres
cercava localitzacions per al seu nou film: El otro mar, sobre els efectes de
la crisi a Grècia.... El sr. Angelopoulos és un dels directors de cinema
europeu amb més personalitat sempre al voltant del seu tema preferit: Grècia.
Les seves històries giren al voltant de la Història i mites del seu país. Tot i
que el seu primer film –Reconstrucción- de 1970, reconstruïa un crim passional
basat en fets reals, a partir del seu segon llargmetratge –Días del 36- els fets
polítics emplenen les seves històries; aquest segon film juntament amb El viaje
de los comediantes (1975) i Los cazadores (1977), configurarien el que ell
anomenà la Trilogia de la història. Aquesta trilogia de fa més de trenta ja
mostrava les constants estil·lísitiques d’aquest director: aire èpic,
travellings impossibles, bellesa formal captivadora.
Ha guanyat tot el que pot arribar a guanyar un director
de cinema, menys l’Oscar, i el seu cinema era sinònim de cinema d’art i assaig,
és a dir, cinema que era carn per a crítics però no per al gran públic...
certament, el seu no era un cinema fàcil, lleuger, frívol; el seu era un cinema
profund, poètic, seriós i transcendent... però és que tot no ha de ser cinema
crispetaire!!
Sempre acompanyant les seves imatges la música preciosa d'Eleni Karaindrou, no ha estat un director prolífic però entre els seus 12
films hi ha obres realment encisadores, com L’eternitat i un dia (1998) i, sobretot, La
mirada de Ulises amb un Harvey Keitel fent d’alter ego del director. Els
personatges del sr. Angelopoulos molt sovint deambulen en la boira, en la
foscor, perduts... com Europa en massa moments de la seva Història.
Tenint en compte els esdeveniments turbulents que aquests dies estan tenint lloc a Grècia, la pèrdua del sr. Angelopoulos ens fa pensar, inevitablement, en tot el que ens hagués pogut explicar, mostrar, fer-nos pensar i, sobretot,
captivar-nos...
.jpg)
“Ara més que mai el món necessita cinema. Pot ser que
sigui l’última forma de resistència davant el deteriorat món en el qual vivim.
En tractar de fronteres, límits, la barreja d’idiomes i de cultures, miro de
buscar un nou humanisme” (Theo Angelopoulos)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada