Abans de que finalitzi (el proper diumenge, 18 de març) cal anar a la Fundació Miró a veure una de les millors exposicions del sr. Joan Miró en anys. Hi ha tan de Miró en aquesta exposició que és de visita obligada, des de l'exposició antològica de 1993 (any del seu centenari) no s'havien vist tantes obres juntes i tan importants de l'artista. 170 obres: pintures, escultures i obra sobre paper. Organitzada amb el suport de la Tate Modern de Londres, quan marxi d'aquí anirà al National Gallery of Art de Washington.
MIRO. L'escala de l'evasió, obre el seu recorregut amb la representativa La Masia, una de les obres més coneguda i reconeguda de Miró (si cliqueu als enllaços dels títols que anomeno podeu veure les obres que vaig anomenant).
A banda de ser una retrospectiva exhaustiva aquesta exposició vol mostrar al públic el compromís amb la realitat i els fets històrics que li va tocar viure a l'artista i que està més present en la seva obra del que podem pensar inicialment. Certament, a nivell popular, la imatge de l'obra de Miró està pròxima a l'art primitiu, infantil, al joc de colors i traços gruixuts...als ulls dels crítics es tracta de transformar allò quotidià en poesia. En qualsevol cas, un artista com Miró "els més surrealistes de tots nosaltres" -segons André Breton,- ens fa pensar més en un món de somni, de quelcom irreal, d'evasió que no pas de compromís, revolta, lluita o enfrontament. Aquesta exposició trenca aquest tòpic per a mostrar-nos tota aquella obra compromesa:
- la més coneguda el cartell Aidez l'Espagne (1937), un clàssic del crit d'ajuda a la causa republicana que els artistes van fer cap a una Europa 'sorda'.
- les sèries Constel·lacions (1940-41) i/o Barcelona (1939-44), que són la resposta pictòrica al sofriment i patiment que es vivia a l'Espanya franquista;
- a Nature morte au vieux soulier (1937), pintada mentre Picasso pintava el Gernika;
- a L'esperança del comdemnat a mort, dedicat a Salvador Puig Antich.
I és que Miró no és només l'artista de les formes simples i colors vius, l'obra mironiana és més que tot això.
"Durant aquests anys tràgics no he deixat de treballar ni un sol dia, gràcies a això he pogut conservar l'equilibri; gràcies a la feina he pogut mantenir-me dempeus, d'una altra manera m'hauria enfonsat i hauria estat la catàstrofe", (1945, l'any que pintaria Femme rêvant de l'évasion).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada