dilluns, 2 d’abril del 2012

I ARA QUE TINC VUITANTA-SET ANYS...

_
I ara que tinc vuitanta-set anys, encara em pregunto d’on sortia gent com aquella, feta d’una pasta especial. Quins temps, en què encara es creia en l’ésser humà com un ens únic, mereixedor d’una oportunitat davant del destí i provocador de generositats magnífiques. Vostè s’imagina en els inicis del segle vint-i-u una cosa semblant? Jo ja no en sóc capaç. O és que només quan els col·lectius s’enfronten a uns moments de dificultats excepcionals és quan es creen les condicions perquè l’èpica de l’humanisme dels millors aflori enlluernadora? Ho ignoro, sap? Però tot i que no voldria reviure per res del món els moments esgarrifosos que vaig haver de transitar en aquells anys, li diré que secretament, quasi vergonyosament, en guardo nostàlgia. En algun lloc de mi encara perviu el record de la solemne heroïcitat dels no-ningú, la possibilitat de copsar la imponent grandesa dels sense nom. Deu ser gràcies a ells, o només per ells, que la humanitat sencera es mereix un futur.

Lluís Llach (2012)
Memòria d’uns ulls pintats