dijous, 28 de juny del 2012

GLASTONBURY: EL REGNE DEL REI ARTUS

En aquest món tenim llocs carregats de llegenda, pedres que són més que pedres, que amaguen tradicions, històries, llegendes... aquesta que veieu és la torre de l'esglèsia de St.Michael, el que queda de la que fou l'abadia de Glastonbury,
en el comtat de Somerset (al sud-oest d'Anglaterra).
 Aquí -diuen- es situa la llegendària illa d'Avalon
i els relats del rei Artús, Ginebra i els seus cavallers; 
fins aquí aquí -diuen- va viatjar José de Arimatea amb el Sant Greal...
en queda poca cosa: un petita porta d'entrada a la llegenda...

dimecres, 27 de juny del 2012

SR. ANTONY: RISE+TEARZ FOR ANIMALS+CUT THE WORLD

De tant en tant necessitem 'coses noves' del sr. Antony Hegarty ... és una necessitat! Però el senyor sovint distancia -excessivament- les seves publicacions; cada nou treball és una espera per als seus/ves devots/es seguidors/es que en som molts i moltes!!!

El sr. Hegarty o no diu res o ens bombardeja amb diversos projectes simultanis. No fa massa us parlava de la col·laboració amb Marina Abramovic que l'ha portat a passejar-se pels escenaris de tot el món a The Life and Death of Marina Abramovic.
 
 
Ara tenims 3 notícies!
CUT THE WORLD
Fa pocs dies ens anunciava de la imminent publicació d'un disc en directe, que amb el títol CUT THE WORLD, presentarà en l'actuació que oferirà a Donostia dins del Festival de Jazz el proper 22 de juliol acompanyat de l'orquestra Et Incarnatus. Haurem d'esperar fins al 06 d'agost per a veure'n la seva publicació en format disc. El disc oferirà 12 temes enregistrats en directe a Copenhage acompanyat de la Danish National Chamber Orchestra, en ell podrem trobar: Cripple and the Starfish, You Are My Sister, Swanlights, Epilepsy Is Dancing, Another World, Kiss My Name, I Fell in Love With a Dead Boy, The Rapture, The Crying Light, Twilight. També dues peces noves: Cut the world, cançó inclosa en l'espectacle de Marina Abramovic i  Future Feminism un discurs de més 7 minuts sobre l'utopia d'un nou model de govern allunyat del patriarcat i molt més femení.

TEARZ FOR ANIMALS
PhotobucketLes Coco Rosie han tornat a comptar amb la col·laboració d'Antony per a participar en el seu darrer treball: We Are On Fire, un single presentat en vinil 7"; a la cara B descobrim Tearz For Animals, en la que les germanes Bianca & Sierra Casady es deixen embolcallar per la veu d'Antony.
RISE
La directora Lynette Wallwort va voler comptar amb l'Antony per a acompanyar el documental Coral Rekindling Venus, dedicat als preciosos coralls d'Austràlia. Un  film amb unes imatges impressionants realitzat amb una clara vocació conservacionista per a alertar de com n'està de malmés el nostre planeta. El film es presenta gratuïtament o mitjançant una donació a Australian Research Council Centre for Excellence for Coral Reef Studies. Antony ens emociona amb Rise, una cançó que que combina a la perfecció amb les imatges del film ... el misteri i la màgia de la seva veu potencia l'espectacularitat de les imatges

dimarts, 26 de juny del 2012

PESCANT SERIES DE TV (8): THE FADES

_
La televisió britànica potser no realitza productes amb pressupostos milionaris, que sí disposen als EEUU, però sí proporcionen idees originals com Sherlock, Primeval i, sobretot, Misfits. Relacionada amb aquesta darrera hem 'pescat' THE FADES.

Aquesta sèrie de la BBC ens explica la història de Paul un adolescent que té malsons terrorífics en les que veu ànimes de morts... aquestes visions també envaeixen la seva realitat, quan està despert. Per què ho veu només ell? què volen? què n'ha de fer? L'acompanya en aquests interrogants vitals el seu millor amic: Mac, que proporciona el contrapunt irònic, humorístic i cerca en les seves visions comparacions amb els seus films preferits: El sexto sentido, Pesadilla en Elm Street,....
Malgrat el reconeixement de la crítica i la nominació a millor sèrie dramàtica en els premis Bafta 2012, la BBC ha decidit cancel·lar la realització d'una segona temporada pel baix nivell d'audiència. La primera temporada té, només, 6 capítols... i, malauradament, el final és obert!! llàstima!



dilluns, 25 de juny del 2012

GUY FAWKES Y ANONYMOUS

_
Guy Fawkes (1570-1606) fue un conspirador inglés que, con otros defensores de la Iglesia de Roma, planeó la llamada conspiración de la pólvora, cuyo objetivo consistia nada menos que en volar por los aires el Parlamento estando allí reunido el rey Jacobo I con su família y todos los lores. De haberse salido con la suya, no cabe duda de que habrían cambiado el rumbo de la historia; algo parecido –con todas las salvedades- a lo que le ha sobrevenido al mundo después del derribo de la Torres Gemelas aquel aciago 11 de septiembre del 2001.
Pero resulta que el 5 de novembre de 1605 lo pillaron con las manos en la masa y fue ejecutado sin que pudieran sonsacarle los nombres de sus còmplices. Desde entonces se celebra cada 5 de novembre la Noche de Guy Fawkes, que culmina en la quema en las hogueras de una efigie del conspirador.
¿Qué aspecto tenia Guy Fawkes? Pues el de las màscares que llevan los miembros del grupo de piratas informáticos conocido como Anonymous. Desde que se unieron el año pasado a Occupy Wall  Street, sus actividades han ido en aumento. Sólo en España, el movimiento ha atacado webs de Telefónica, del Ministerio de Cultura o de la Sociedad General de Autores, entre otros. Al principio de abril anunciaron que habían conseguido impedir el acceso a casi 500 páginas chinas. También se ceban con los bancos y las tarjetas de crédito. Por todo lo cual parece que Guy Fawkes   tiene la inmortalidad assegurada
John W. Wilkinson
Globish al Magazine de
La Vanguardia 24/06/12

divendres, 22 de juny del 2012

SR. EMILI TEIXIDOR

_
(1933-2012)
_

El teatre em fascinava i se m’enduia el cap. El cinema era una altra cosa. Feien dues pel•lícules, la primera era la dolenta, la segona la bona. Les que m’agradaven, m’agradaven tant que a la nit les tornava a veure completes, amb els rètols inicials inclosos, en somnis. Algunes vegades havia sortit del cinema com un somnàmbul, sense saber ben bé què em feia, caminant de nord cap a casa, però amb el cap encara al llençol blanc de la pantalla. Hollywood era una paraula màgica, el llatí i la litúrgia que podia transformar les nostres vides. Admirava amb delectació els rètols clavats a la paret del vestíbul de la sala amb els noms anglesos impronunciables –Norma Shearer, Leslie Howard, Ronald Colman, Myrna Loy, Ginger Rogers, Mickey Rooney, Spender Tracy... ¿Qui, si no era el predilecte dels déus, podia dir-se així, amb aquells noms fabulosos d’un altre planeta?- i amb escenes i fotogrames –els cartons, en dèiem- de les obres anunciades per a la propera setmana, més suggestives que les pel•lícules. Gairebé tots els nois feien col•lecció de cromos de futbolistes; només dos o tres guardàvem i ens canviàvem programes de mà de propaganda de les pel•lícules. En sortien de nous cada setmana. Al mas, l’àvia es feia portar cada dia La Vanguardia del poble i així que la tenia, si feia bon temps, es retirava amb un cadirot prat enllà perquè ningú no la destorbés, seia sota el cirerer o sota un roure i es passava mig matí o mitja tarda llegint les notícies. Quan tornava a casa i abandonava el diari, jo l’agafava i obria les pàgines de cinema per veure els anuncis de les pel•lícules que estrenaven a Barcelona, i la gran ciutat em semblava el melic del món simplement perquè sempre hi havia pel•lícules noves per veure”
Emili Teixidor (2003:136-137) Pa negre

dijous, 21 de juny del 2012

EL CABALLERO OSCURO 3... JA FALTA MENYS!!

_
Ja falta menys ...
per al tancament de la trilogia èpica
que ens ha regalat el sr. Nolan,
per a l'espectacular música del sr. Zimmer...
per a gaudir del guapo del Christian Bale (mira que és guapo!)

ja falta menys!!!

dimecres, 20 de juny del 2012

EL SR. DAMIEN HIRST A LA TATE MODERN

No és que siguem entesos en Art -no pas!-, som culturòfags i això ens fa estar receptius a qualsevol disciplina cultural/artística.... el sr. Hirst (nascut a Bristol l'any 1965) és un dels artistes més polèmics del món de l'Art en les darreres dècades. Es tracta de l'artista viu més cotitzat del planeta. Aquesta cotització no va lligada, però, al reconeixement de la crítica -ans al contrari!- per a molts es tracta d'un artista sobrevalorat, buit i que la seva estratègia és la provócació. El públic que es posa davant les seves obres no queda indiferent: o les adora o les odia (el Ciutadà K es situa en el primers... :S ). I és que es pot dir el que es vulgui de l'artista però les seves obres estan aconseguint arribar a ser icòniques del mostrari artístic del món contemporani: tiburons i vaques en formol, calaveres plenes de diamanst... les seves obres són impactants!.

El Tate Modern de Londres s'ha decidit a institucionalitzar el reconeixement cap a aquesta artista tot oferint una retrospectiva de la seva trajectòria que estarà tot l'estiu exposada coincidint amb els JJOO d'aquesta ciutat (fins al 09 de setembre). Els londinecs han aprofitat les Olimpíades per a oferir-ne una de cultural amb exposicions de David Hockney, Lucien Freud o Picasso... El sr. Hirst va tenir uns inicis crítics i contundents amb el món de l'art, però el temps, els diners i el reconeixement l'han fet passar a l'altra banda, a la de l'Olimp dels Artistes i la retrospectiva del Tate Modern ajudarà a que sigui així.

The physicial impossibility of death in the mind of someone living, és el llarg títol del tauró en una peixera pel que van pagar més 12 milions de dòlars; però el rècord el té The Golden Calf (la vedella en formol per la que van pagar 18,6 milions de dòlars), de la que teniu foto al final amb la companyia de l'artista... de mirada penetrant.



dilluns, 18 de juny del 2012

ABANS HA TORNAT A VENIR EL CORB...

_
-       Abans ha tornat a venir el corb –va dir la Fukaeri-. Aquell corb gros
-       Fa el mateix cada dia.
-       Tens raó –va dir en Tengo-. Igual que nosaltres.
-       Però no pensa que el temps avança.
-       Se suposa que els corbs no pensen en el temps. Segurament només les persones tenim noció del temps.
-       Per què.
-       Les persones imaginem el temps com una línia recta, com si fos un bastó llarg i recte amb marques gravades i poguéssim dir: ”A partir d’aquí hi ha el futur que ha de venir, fins aquí hi ha el passat que hem deixat enrere, i el present és aquí’. ¿Ho entens?
-       Potser sí.
-       Però en realitat el temps no és una línia recta. No té cap forma. És una cosa amorfa, en tots els sentits. Però com que nosaltres som incapaços de representar mentalment una cosa que no té forma, per ser pràctics ens la imaginem com si fos una línia recta. De moment, els humans som els únics capaços de jugar amb els conceptes d’aquesta manera.
-       Però pot ser que ens equivoquem nosaltres.
En Tengo hi va pensar.
-       ¿Vols dir que som nosaltres, els que ens equivoquem, quan imaginem el temps com una línia recta?
No va obtenir cap resposta.
-       És possible, és clar. Però ser que nosaltres ens equivoquem i que els corbs tinguin raó. Potser el temps no és gens com una línia recta, sinó que és rodó com un dònut –va continuar-. Però segurament fa molts milers d’anys que la humanitat s’imagina el temps així, és a dir, com una línia recat que s’allarga fins a l’infinit, i que basa el seu comportament en aquesta idea. I fins ara no hi ha trobat cap contradicció o cap problema especialment important. O sigui que com a regla pràctica deu ser correcta.

Haruki Murakami (2011:50-51). 1Q84.Llibre 3

dijous, 14 de juny del 2012

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXVI )

_
LA MUJER DE NEGRO (2012)
Es tracta d’una obra de teatre d’èxit i la possibilitat de que el sr. Radcliffe deixi enrere al petit Potter, Harry Potter. Una història de fantasmes en un poble de l’Anglaterra victoriana. Nens i nenes que moren en accident empesos per la visió de ‘la dona de negre’; com si d’una història japonesa es tractés, uns fets dramàtics del passat torturen l’esperit de la pobra senyora i torna per a venjar-se. Una bona ambientació gòtica, una atmòsfera al més propi estil Edgar Allan Poe llàstima que el ritme i el guió no estan a l’alçada i hi ha escenes que es repeteixen i es repeteixen: per exemple, la pujada al carro que el porta a la mansió fantasma es repeteix tants cops que et fa la sensació d’estar en un bucle espai/temps. Fluixa!
Valoració: Suficient

LUCES ROJAS (2012)
N’esperàvem molt d’aquest film, potser massa! El sr. Rodrigo Cortés debutà amb Concursante, sòlid i madur, però assolí el reconeixement amb Buried, el film que durant 90 minuts no deixa la caixa de fusta en la que el pobre protagonista acompanyat d’un mòbil i un encenedor es troba segrestat. El pobre sr.Cortés s’havia posat el llistó molt alt i la presència de Sigourne Weaver o Robert de Niro en el seu nou film el feien pujar més encara...però en el film vol aportar un realisme màgic al voltant del món dels vidents fracassa estrepitosament: una tensió mal portada i un final que rasca el risible per trampós... el sr. Cortes juga a ser Shyamalan, però de Shyamalan ja en tenim i encara que ara estigui en hores baixes el seu realisme màgic, sí es creïble. Magnètica la Weaver, com sempre!
Valoració: Bé

CHRONICLE (2012)
Malgrat els ingredients per a ser la típica pel·lícula teenager o de superherois, aquest film té més virtuts de les aparents. Tres joves troben quelcom de l’espai exterior enterrat que els proporciona poders, davant la diversió inicial i l’intent per a mantenir-ho en secret i ‘jugar’ a perfeccionar-los, la diversió es trenca en el moment que un d’ells ‘passa a la part fosca’. El film ens planteja la responsabilitat del poder. Filmada amb càmera a l’espatlla, com si ho estigués gravant un dels protagonistes, això li dóna una naturalitat original en el film de superherois. Llàstima que el film està un pèl allargat. Però per ser un film-debut... molt recomanable!
Valoració: Notable alt

EL CASTILLO EN EL CIELO (1986)
Aquest film dels estudis Ghibli i dirigida pel mestre Miyazaki és una de les primeres peces que van construir el mite ‘miyazaki’: films d’animació al voltant de la cultura i mites del Japó però amb la capacitat de fascinar a tot el món, infantil o adult; films en el que entrem en mons màgics com si fóssim Alicia en el país de les meravelles com si fos la cosa més normal del món; films on la natura és una personatge més, on no hi ha bons ni dolents sinó motivacions i raons que els fan ser com són...El sr. Miyazaki porta molt temps enamorant al món aconseguint fites amb l’animació que mai ningú havia aconseguit, com  el premi gran del Festival de Berlin amb El viaje de Chihiro. Aquest film del 1986 és antic però la màgia està intacta...una ciutat oblidada i mítica flotant en el cel que la descobrim i ens fa embadalir amb les històries que giren al seu voltant. Una història, per cert, molt pròxima a l’univers Zelda. Fantàstica!!
Valoració: Excel·lent

INDOMABLE (2011)
Aquest film demostra que el sr. Sodebergh –polivalent, multitasca i hiperactiu- no pot fer-ho tot bé. Com sabeu, la seva filmografia va des de les propostes més comercials amb les diverses parts d’Ocean’s Eleven fins a lés més arty com Kafka o de Girlfriend experience; ara, el simpàtic Steve, ens volia demostrar que servia igual ‘pa un roto que pa un descosío’ però en el cas d’Indomable, el refrany més adequat és ‘zapatero a tus zapatos’. El sr. Soderbergh ha volgut fer un thriller d’acció –entre MIisión Imposible i alguna de Tarantino- i no li ha sortit bé: guió sense interès, protagonista sense carisma, lluites filmades sense nervi ni atractiu... tot plegat cau en algun moment fins i tot risible. Sense oblidar el paper del sr. Banderas, un dels més ridículs de la seva carrera. Si us plau sr. Soderbergh, retrobi’s!!!
Valoració: Insuficient

HUNGER (2008)
El sr. Steve McQueen (res a veure amb l’actor ros i guaperes de La Huida) és una artista amb llarga trajectòria com a fotògraf i escultor però ha aconseguit el ressò mediàtic com a director de cinema; molts s’entesten a dir que Hunger (2008) és el seu primer film però ell ja portava des de principis dels ’90 fent curts experimentals... Hunger, però, el dóna a conèixer al món després de passa per Cannes i l’ovació de la crítica fou unànime: havia nascut un autor/director!!. Hunger és un film dur, molt dur, incòmode  pel tema que tracta i el realisme amb que està filmat: ens parla de la vaga de fam a les presons irlandeses de 1981. Amb un personatge per a Michael Fassbender de lluïment amb el que aconseguí fer despegar la seva carrera. Film intimista però de denúncia social; film personal i artístic però que cala... Necessari!
Valoració: Excel·lent

SHAME (2011)
Si amb Hunger el sr. McQueen es va batejar en el món cinematogràfic, la seva següent peli -Shame- va comportar la seva confirmació, sobretot gràcies a l’espectacular paper dels seus actors: un Michael Fassbender misteriós, fred, hieràtic però amb una potent interpretació molts cops des del silenci; i una Carey Mulligan natural i perfecta com a contrapunt del protagonista. Un film d’una estètica apabullant, lent, cadenciós i ple de contingut i intencions. Un sexe mecànic, addictiu emplena la vida buida i freda del protagonista ... tot filmat amb maneres exquisides. En alguns moments, però, els silencis sonen a guió erràtic.... llàstima!
Valoració: Notable alt

EXTRATERRESTRE (2011)
Quan ens adonarem que el sr. Vigalondo és un dels autors més interessants que tenim actualment a la penínsul·la? Què ha de fer? un Los Otros per a que li facin cas i no li costi tant trobar producció per als seus films? Aquesta manca de pressupost està permetent construir al director una carrera de films minimalistes però potents en continguts: Los Cronocrímenes així ho demostren, film molt aclamat a l’estranger (els guionistes de Lost van declarar que s’havien basat en ell per la 5a. Temporada de la sèrie...si és que 'nadie es profeta en su tierra') i  aquesta Extraterrestre ho confirma. Amb la metàfora de la fi del món tal com el coneixem fruit de la invasió alienígena, el sr. Vigalondo construeix un joc d’identitats dubtoses, de trampes de guió i paranoies al voltant d’un història d’amor, perquè amics i amigues aquest film és una història d’amor encara que estigui poblada d’extraterrestres que no veiem... seran els fantasmes de l’amor? Estimem a Vigalondo! Imprescindible!!!
Valoracio: Excel·lent

dimarts, 12 de juny del 2012

CANNES 2012: EL SR. HANEKE S'EMPORTA LA PALMA!

_
Fa un dies tancava les seves portes el Festival que és capaç d'unir Glamour i Autoria com cap al món, el Festival de Cannes va desplegar la catifa vermella i la va tornar a plegar fins l'any que ve. La collita d'aquest 2012 -la 65ena- ha estat ben plena d'autors, allà s'han pogut veure les noves criatures de Haneke, Loach, Audiard, Carax, Cronenberg o Kiarostami, per exemple.

El Festival es va inaugurar amb un producte 100% d'autor: Monrise Kingdom, la nova delirada nostàlgica, cool i surrealista del sr. Wes Anderson, acompanyat dels seus actors/ius habituals: Bill Murray o Frances MacDormand, als que s'afegeixen Edward Norton, Bruce Willis i Tilda Swinton. La història innocent de dos preadolescents que descobreixen l'amor i decideixen fugar-se junts va  ser un bon tret de sortida.
 
En total, 22 títols en la competició oficial i cap digirit per una dona (!¡?¿?) ni cap provinent de la penínsul·la; només en la Quinzena es projectà la nova de Jaime Rosales: Sueño y Silencio (aplaudida per la crítica) i a n Certain Regard estigué Julio Medem amb el film col·lectiu: 7 días en la Habana (co-dirigit amb Pablor Trapero, Gaspar Noé i Laurent Cantet).
 
El Cannes d'aquest 2012, però, no serà recordat per cap obra mestra malgrat la llarga llista de directors consagrats que hi presentaven film. Aquest és el cas del sr. David Cronenberg -amb Cosmopolis- i un Robert Pattinson fred i desubicat... si és que l'actor no fou capaç de resumir-li a un periodista l'argument del film en el que havia participat!!! (buf!); o la nova proposta del -poc prolífic- sr. Leos Carax, amb Holy Motors: una delirada surrealista sobre un personatge que viatja de vida en vida... amb la presència de Kyle Minogue; tampoc no va trencar esquemes el nou film del sr. Cristian Mungiu amb Beyond the hill, mostrant-nos una altra estampa de la seva Romània natal, tot i les bones intepretacions de les seves protagonistes; el sr. Thomas Vinterberg que fa un anys ens va sotregar amb Celebración dins de moviment Dogma, ara amb La caza, es mostra molt més conservador i previsible; el sr. Walter Sales decepcionà amb la seva versió de En el Camino (el clàssic llibre de Jack Kerouac), insulsa i sosa, no podia ser menys si hi participa la Kristen Stewart ...

Films destacables del Festival: De rouille et d'os, el nou film de Jacques Audiard  sobre el drama d'una dona que perd les dues cames, un regal dramàtic per a Marion Cotillard, en el que l'actriu es llueix; la presència d'Abbas Kiarostami, amb Like someone in love, filmada al Japó; la presentació del nou flm del sr. Bernardo Bertolucci després de 10 anys de la seva interessant Los soñadores, aquesta Io e te és un drama intimista amb només 2 personatges que voluntàriament decideixen tancar-se en un soterrani; destacable The Paperboy de Lee Daniels amb Nicole Kidman, John Cusack i Zac Efron, que havia de  dirigir inicialment el sr. Almodóvar; precisament, el manxec es va passejar per Cannes per a va vendre el que serà el seu proper film: Los amantes pasajeros, una tragi-comèdia en la que diversos personatges es troben en una situació de vida o mort en un trajecte en avió, anant cap a Mèxic: Javier Cámara, Cecilia Roth o Lola Dueñas.
 
El jurat d'aquest any, encapçalat per Nanni Moretti i amb Ewan McGregor, Emmanuelle Devos o Diane Krueger van creure convenient entregar:
 
  • La Palma d'Or a Amour, de Michael Haneke (després d'emportar-se-la el 2009 amb La Cinta Blanca), sobre la relació amorosa d'una parella de vells.
  • El Gran Premi a Reality de Matteo Garrone (director de Gomorra), sobre l'efecte Gran Hermano i protagonitzada per un pres en la vida real que no va poder aconseguir el permís per a la premiere.
  • La Millor interpretació femenina per a Cosmina Stratan i Cristina Flutur per Beyond the hill de Cristian Mungiu.
  • La Millor interpretació masculina per a Mads Mikkelsen en el film La Caza.
  • El Premi del Jurat per a The angels' share de Ken Loach
  • El Millor guió per Cristian Mungiu a Beyond the hill.
  • El Millor director per Carlos Reygadas a Post tenebras lux.


dilluns, 11 de juny del 2012

AQUELL ESTIU...

111
Aquell estiu, al zoo de Kiev, un home va entrar al fossat del lleó. Mentre saltava la barrera, va dir a un visitant que el volia retenir: "Déu em salvarà". I es va deixar devorar viu. Si jo hi hagués estat, li hauria dir: "No s'ha de creure tot el que es diu".

A la gent que va morir a Babi Yar, Déu no els va servir per a res.

En rus, yar vol dir barranc. Babi Yar, "el barranc de l'àvia", era un immens desnivell natural situata la perifèria de Kíev. Avui només en queda una fossa coberta de gespa, no gaire profunda, que envolta una escultura impressionant erigida amb un estil molt socialista en memòria dels morts que van caure en aquell lloc. Però quan hi vaig voler anar, el taxista que m'hi portava va insistir a ensenyar-me fins on arribava Babi Yar en aquella època. Em va dur fins a una mena de fossa amb arbres on, segons em va explicar, a través d'una jove ucraïnesa que m'acompanyava i em feia de traductora, tiraven els cossos que rodolaven el marge. Tot seguit, vam tornar a pujar al cotxe i em va deixar al lloc del memorial, situat a més d'un quilòmetre.

Entre el 1941 i el 1943, els nazis van convertir el 'barranc de l'àvia' en el que probablement és el carner més gran de tota la història de la humanitat: com indica la placa commemorativa, traduïda en tres llengües (ucraïnés, rus i hebreu), allà van morir més de cent mil persones, víctimes del feixisme.

Més d'una tercera part van ser executades en encara no quaranta-vuit hores.

Aquell matí de setembre del 1941, els jueus de Kíev van acudir a milers al punt de trobada on els havien convocat, amb les seves modestes pertinences, resignats que els deportessin, sense sospitar el destí que l'alemany els reservava.

Tots ho van entendre massa tard, alguns tan bon punt van arribar, d'altre només vora la fossa. Entre aquests dos moments, els tràmits eren expeditius: els jueus entregaven les seves maletes, els objectes de valor i els seus documents d'identitat, que els esquinçaven davant els nassos. A continuació, havien de passar entre dues fileres de SS aguantant una pluja de cops. Els Einsatzgruppen els colpejaven fort amb porres o amb garrots, demostrant una violència extrema. Si un jueu queia, li enviaven els gossos, o bé era trepitjat per la gentada embogida. Al final d'aquell passadís infernal, que anava a parar en un descampat, comminaven els jueus esbalaïts a despullar-se del tot, i tot seguit els portaven totalment nus ran d'una fossa gegantina. Allà, els més lloscos i els més optimistes havien de renunciar a qualsevol esperança. El terror abassegador que els envaïa en aquell instant precís els feia xisclar. Al fons de la fossa s'amuntegaven els cadàvers.

Però la història d'aquells homes, d'aquelles dones i d'aquells infants no s'atura pas del tot vora aquell abisme. En efecte, amb un afany d'eficàcia molt alemany, els SS, abans de matar-los, primer feien baixar les seves víctimes al fons de la fossa, on els esperava una 'amuntegador'. La feina de l'amuntegador s'assemblava gairebé exactament a la que fan les hostesses que us indiquen el seient al teatre. Portava cada jueu sobre una pila de cadàvers, i quan li havia trobat un lloc, el feia ajeure de bocaterrosa, un viu despullat estirat sobre cadàvers  despullats. Després, un tirador que caminava sobre els morts matava els vius amb una bala a la nuca. Una extraordinària taylorització de la mort en massa. El 2 d'octubre del 1941, l'Einsatzgruppe destacada a Babi Yar podia fer constar en el seu informe: "El Sonderkommando 4a, amb la col·laboració de l'estat major del grup i de dos comandos del regiment Sud de policia, ha executat 33.771 jueus a Kíev, els dies 29 i 30 de setembre de 1941".

Laurent Binet (2009:138-140). HHhH

dijous, 7 de juny del 2012

EL CINEMA S'HA MORT? PREGUNTA-LI A NAPOLEO!

_
Amb motiu del Loop, fira del videoart de Barcelona ens ha visitat -el que anys enrera era un autèntic gurú del cinema modern- el sr. Peter Greenaway. L'autor d'obres com El Contrato del dibujante o El Vientre del Arquitecto i tantes i tantes obres 'totals' en quant que barreja pintura, música, formats audiovisuals... arribant a un nivell de barroquisme i preciocisme visual únic.

Després del seu fracàs en l'obra magna Las maletas de Tulse Lupper, el sr. Greenaway va repetint allà on el deixen que el cinema està mort; no sé si com a forma de justificar la fugida del setè art o perquè les seves obres no tenen ressó i s'ha refugiat en altres 'històries' artístiques, perquè -això sí!- el sr. Greenaway és una persona inquieta, polivalent que posa el nas en qualsevol disciplina... Aquests dies, com deia, a visitat el Loop i ho ha tornat a dir: 'el cinema és mort'. És que el sr. Greenaway també és un gran provocador. Segons ell, el que està fent el cinema actualment és "posar vi nou en bótes velles; el que cal fer és posar viu nou en bótes noves". Així que, aquest artista ha presentat al Loop Ice Time, 40.000 years in 4 minuts, una creació fragmentada en 5 monitors que ens parla de la por al canvi climàtic, al desglaç dels pols i al fet de que ell estigui vivint en una casa d'Amsterdam per sota del nivell del mar...

Suposo que el sr. Greenaway ens ve a dir que el format 'convencional', la forma de fer cinema que hem estat utilitzant fins ara està caducada i que pretenem encorsetar històries noves en un format que potser ja no és el més adequat per a fer-ho. Òbviament, si el cinema te'l mires amb els 'ulls del videoart' potser sí que té raó, però, aquestes declaracions contrasten amb el fet de que actualment s'està revaloritzant els inicis del cinema, un format, per tant, encara més antic que el que comenta el sr. Greenaway. Films com The Artist o La Invención de Hugo així ho confirmen. I, sobretot, vista la projecció del clàssic del cinema mut Napoleó (de Abel Gance, de 1927!!) a Los Ángeles amb la versió íntegra de més de 8 hores acompanyada d'una orquestra simfònica acompanyant les imatges. El més insòlit és veure com les 4 funcions programades van estar plenes fins a la bandera per a visionar un film que, precisament, el sr. Gance el va fer com a intent desesperat de salvar el cinema mut davant l'entrada triomfant del sonor...

¿Un públic que és capaç d'aguantar més de 8 hores veient un film de l'any 1927 confirma la idea de que el cinema està mort? Ho sap, això, el sr. Greenaway? El cinema es ben viu i el video art, també; conclusió?: 'lo cortés no quita lo valiente'.


dimecres, 6 de juny del 2012

DESCOBRINT A LA SRTA. LANA DEL REY

_
El sr. Santó -sempre a la última!- fa setmanes em va recomanar el debut d'aquesta senyoreta i en molts pocs dies s'ha convertit en un 'nou' fenomen musical. La sra. Lana del Rey és una jove de 25 anys però que 'gasta' maneres i actituds de Diva, ella declara que ja ha visuct moltes coses. Com no podia ser d'altra manera, la seva entronització ha arribat mitjançant les xarxes socials, el vídeo de Video Games fet per ella mateixa va ser la rampa de sortida, a dia d'avui aquest vídeo del youtube ha tingut 16.945.560 milions de descàrregues (espatarrant!). El vídeo, un recull de vídeos propis i 'pescats' per la xarxa, ajuda a il·lustrar la cançó tristota i melanconiosa de la cantant...

La srta. Lana del Rey, de veritat es diu Elizabeth Grant i és filla d'un creador de dominis web (molts diuen que és el que dissenya i mou els fils de la seva carrera): escriptora, cantautora... fa anys que treballa per a donar maduresa a la seva obra malgrat la seva edat. Born to Die és el seu primer disc amb un recull de cançons afectades, divines, cool ... que atrapen. La seva estètica glamourosa, chic i retro embolcallen perfectament el producte.

Tot i l'èxit la srta. Lana del Rey ha declarat que no pretén ser la reina del pop i que, de fet, està pensant en no treure cap més disc ... provocació? xuleria? farol?... escolteu-la, val la pena!

Us deixo amb el vídeo des d'on va començar tot: VIDEO GAMES.
(ja sabeu qui vulgui escoltar el disc només m'ho ha de demanar:D )

dimarts, 5 de juny del 2012

SR. PELEGRI PELEGRI PELEGRI


(1921-2012)

El sr. Pelegrí Pelegrí Pelegrí era una ciutadà anònim (pare del conseller d'Agricultura Josep Mª Pelegrí) que es va fer famós amb la seva hilarant intervenció en el programa presentat per Jaime Bores 'Digan lo que digan' de TVE, l'any 1999.

Estava previst que el programa tractés el testimoni de persones amb noms curiosos, com el del sr. Pelegrí al cub... però la seva aparició va batre records d'audiència televisiva en qualsevol programa de zapping en el precís moment que el presentador li preguntà '¿De donde viene, usted?' ... el '¿De donde soy o de dónde vengo?' i la dissertació posterior s'ha convertit en una tota una icona.

Va dues setmanes va morir als 91 i val la pena agraïr-li les estones divertides que ens ha fet passar veient la seva contundent intervenció ... tan contundent que des d'aquell dia crec que el sr. Bores no ha fet cap altre programa de televisió...

"Fíjese, yo le voy a contestar de dónde soy: del pueblo de la madre de Carmen Rigau, que usrtedes conocen, amiga de Ángeles que está aquí. ¿¡Qué quiere més?!"
Sr. Pelegrí, 1999

dilluns, 4 de juny del 2012

EXTREME SHEPHERDING... LES OVELLES LED

_
L'altra dia un amic (gràcies, Agustí!) em va passar l'enllaç d'aquest vídeo, és del 2009, però el projecte és tan impactant que val la pena recordar-lo. Fou una iniciativa de l'empresa Samsung que per a promocionar la tecnologia LED dels seus nous televisors i va encarregar aquest vídeo, amb aire de broma, que té a les ovelles com a protagonistes... les han il·luminat amb tratges confeccionats amb LEDs de colors aconseguint efectes impactants com els que veureu.

Mitjançant l'acceleració de la imatge es poden veure les diferents 'formes' que van creant: focs artificials, joc de frontó o una recreació de la Gioconda.

Molta gent ha estat la que ha dit que el vídeo és una gran broma, que no es poden fer aquestes efectes amb el material que compten i que tot està manipulat digitalment ... potser sí, en qualsevol cas, l'efecte en pantalla és impactant.


divendres, 1 de juny del 2012

THE CURE, AVUI, AL PRIMAVERA SOUND

_

 
_
Sí, aquesta nit els The Cure actuen a Barcelona, dins del Primavera Sound i jo no estaré ... la simpàtica de la Polita, que sí que hi va, em diu si vull que em truqui a alguna cançó en concret, però serien tantes que hauria d'estar tot el concert amb el telèfon despenjat... I és que el d'avui és un concert memorable, 2 hores de concert per a repassar tota la discografia del grup i, sobretot, celebrar el 20 anys del Wish, una obra imprescindible de la seva discografia amb peces com la del vídeo: To Wish Impossible Things, una delícia, una meravella, un compedi de l'art 'thecurià' ...

A tots i totes el que aneu us vull dir que US TINC ENVEJA!!! gaudiu-lo per mi, 'per fas'