divendres, 28 de novembre del 2014

PRESENTEM MENTIDES A MA ALÇADA, D'EQHES


El meu amic David Comuñas -eqhes a les xarxes- presenta el seu primer llibre: Mentides a mà alçada. Un recull dels poemes i relats que  ha anat 'penjant' en el seu espai web durant el darrer any. El 19 d'octubre el va publicar en versió pdf i ara, per fi, arriba la versió paper. 40 textos acompanyats cada un amb un il·lustració puntillista feta pel mateix autor. Un llibre amb una edició que és una delícia ofereix de forma creativa els textos escrits en català i castellà.

Jo he tingut l'honor de fer-ne el pròleg i és un gran plaer presentar-lo 'en vivo y en directo': Avui a les 19:30 a la Biblioteca d'Amposta i dimecres que va a la de la Ràpita.

Contes sorprenents, històries curtes però intenses... Aquí teniu el bookrailer.

dimarts, 25 de novembre del 2014

SER RIC, ES PECAT... O DELICTE?


El ja llunyà dia 9 -doblement festiu-, quan feia cap a la cua de votants, m'atura una parelleta de jais, molt polits, i ell em diu:"Està bé, això que has escrit; això de la usura" ("Usura para-xocs", Cultura/s 646), "Ah, sí?", dic jo, "li ha agradat?". "Sí, sí, tens tota la raó, Però estaràs d'acord que hauria de ser pecat!". "El què", m'estranyo, "la usura?  És que no ho és?". "Hauria de ser un dels set pecats capitals", rebla. "Millor dit, el vuité". "Deixa't de pecats capitals!", li salta la dona. "Un dels deu manaments, hauria de ser: no desitjaràs la muller del proïsme, no t'aprofitaràs dels que no tenen...".

Ja havien votat i se'n van anar tan cofois. I jo em vaig quedar barrinant: això dels set pecats capitals... no seran, en realitat, el set pecats del capital? O del capitalista? Avarícia, gola, luxúria, enveja, supèrbia... No són aires, tots ells, que es respiren així que s'apropa un capitalista amb un puro? Queden la ira, que també, i la peresa... que a simple vista no, però que si és mental, també. Sense ni haver-ho d'arrodonir amb la usura, docns, és diàfan que el capitalisme està, tot ell, en pecat mortal, i que quan mori anirà a l'infern.

Però això no arregla res. Per molt que, passant-se pel folre la laïcitat dels estats democràtics, Europa es pretengui catòlica, la idea de pecat (una falta que, per molt greu que sigui, en els pitjors dels casos se salda amb una confessió i una purga en secret) no atura ningú. Però que la idea de pecat no serveixi no vol dir que la ideologia que sustenta el capitalisme no estigui brutalment mancada d'ètica i no es recolzi en una aberrant absència de justícia social. Aquest és el mal: no el sistema -una simple eina- sinó la manca d'ètica que el sustenta.
I això, com es frena? Com es pot mitigar?

Amb la llei, sens dubte. Passant del pecat al delicte... i no per culpar el sistema sinó els que el manipulen: tan Bergoglio hauria de declarar que, mentre hi hagi pobres, ser ric és pecat, com la justícia sentenciar que, pel mateix, ser ric és delicte. I promulgar lleis que posin límita a l'enriquiment i obliguin a redistribuir la riquesa a raó de determinats paràmetres. I qui no compelixi....no deu parenostres, no: deu anys de presó!

Pau Riba a Ull de Peix del Cultura|s 
de La Vanguardia del 19/11/14

divendres, 21 de novembre del 2014

25 ANYS AMB TU, UN DOCUMENTAL PER A UN RESTAURANT



Estic molt content de poder-vos presentar el tràiler d'un treball de la productora Delta Produccions -amb Pau Bertomeu al capdavant- en el que hi he participat com a guionista. Es tracta d'un documental per a commemorar els 25 anys d'activitat d'un dels restaurants més emblemàtics i pioners del Delta: Restaurant Casa de Fusta.

Lluís García, és el seu propietari, volia celebrar les noces de plata fent un homenatge a tota la gent i totes les activitats que han tingut lloc en el seu restaurant. Amb la màxima de 'cultura, gastronomia i tradició' el projecte d'en Lluís s'ha convertit en tot un referent d'empresa turística ja que ha sabut ampliar i innovar la seva oferta de serveis i no ser -només- un restaurant.

Mitjançant tot el material documental (retalls de premsa, videos,...) hem estructurat un guió on les persones que han tingut algun contacte amb el restaurant ens han explicat què ha significat per a ells i per al territori el Restaurant Casa de Fusta. El resultat és el documental '25 anys amb tu'. 

Aquí us deixo el tràiler...

dijous, 20 de novembre del 2014

CINEMA AL PATI: FENOMEN DE LA VIOLENCIA CONTRA LES DONES

Continuant la seva tasca d'oferir-nos activitats a quina més interessant que l'anterior. A Lo Pati, aquest cap de setmana, dediquen el Cinema al Pati a la violència contra les dones, amb motiu del 25/11 -Dia internacional contra la violència de gènere. 

Una Mirada Universal al Fenomen de la Violència Contra les Dones ens ofereix -divendres i dissabte- mitjançant la projecció de 3 films, 1 performance i 1 taller una aproximació polièdrica al colpidor fenomen de la violència masclista.

La Performance arribarà de la mà de l'artista -inquietant i contundent- Mariaelena Roqué que acompanyada de la soprano Ilona Scheneider ens oferiran una acció poètic-musical-visual al voltant d'un dels temes predilectes de l'artista: la Dona dominada per l'Home. DIVENDRES 21/11 A LES 19:45

El Taller és una interessant proposta d'aproximar-nos a la intervenció social des del teatre, a càrrec de Bienve Borràs -actriu i professora de teatre-. Es treballaran -sense la paraula- aquells mecanismes que sostenen la violència masclista. DISSABTE 22/11 DE 11 A 13.

Les Projeccions són 2 films de ficció i 1 documental sobre casos de violència contra les dones arreu del món. La situació de la dona...

  • a l'Índia a PINK SARIS (La revolució dels saris rosa). DIVENDRES 21/11 A LES 19:30.
  • a Egipte a EL CAIRO 678. DISSABTE 22/11 A LES 18:00
  • a Catalunya a LA POR, amb la presència del director Jordi Cadena. DISSABTE 22/11 A LES 20:30

Una molt interessant proposta que no ens podem perdre.


dilluns, 17 de novembre del 2014

LA EFUSIVIDAD



Son las nueve menos cinco de la mañana. Las aceras están llenas de padres que llevan de la mano a niños con mochilas demasiado grandes para sus columnas vertebrales. En una esquina, una señora con gafas lilas y ligeramente acorazonadas se detiene, empieza a mover la mano derecha como un metrónomo espitado y chilla:

- ¡¡Hola, Yaguito!!¡¡Yaguito, hola!!

Como soy moderado he escrito cada una de esas frases con dos signos de exclamación de apertura y dos de cierre, pero de hecho hubiese debido escribirlas con un mínimo de diez:

- ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hola, Yaguito!!!!!!!!!!¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Yaguito, hola!!!!!!!!!!

El tal Yaguito es un niño de unos cuatro años, que está en brazos de un señor que bien podría ser su padre. No crean que está a tropecientos metros de distancia y que por eso ella chilla. Está a escasos dos metros, y el niño no sólo hace rato que se ha fijado en la señora con gafas lilas y ligeramente acorazonadas sino que corresponde a sus saludos moviendo él también la mano, aunque más lentamente que ella. Pero a la señora le debe de parecer poco efusivo y por eso insiste un par de veces más en su cantinela, que no volveré a repetir para no hacerme tan pesado como ella, un ejemplo espléndido de la preponderancia de la efusividad en las relaciones actuales. Hoy ya no basta darse un par de besos (y no digamos la mano). Hoy hay que dar saltitos de alegría aunque la persona con la que te encuentras la vieses ayer mismo, en clase, como pasa con estas cuatro chicas que brincan y se abrazan a la puerta de la escuela salesiana a la que entrarán en cuanto sean las nueve. Mientras se abrazan, por cierto, pasan la palma de la mano por la espalda de las otras, como si les diesen una friega. No me extraña que muchas tiendas de masajes hayan cerrado ya hace años. No fue por la crisis. Fue porque, suficiente y convenientemente friccionadas cada vez que se encuentran con una amiga o conocida, ¿para qué necesitan luego un masajista?

Estas chicas que chillan y dan saltitos sólo poque se encuentran con alguien ¿qué hacen cuando se corren? Debe de ser un espectáculo circense. De aquí un mes,en Nochebuena, cuando abran los regalos de Papá Noel les habrá dejado a los pies del árbol, confío en que, para demostrar su sorpresa y su alegría, abran la puerta del balcón y, entre exclamaciones de regocijo, se tiren a la calle de un saltito. Sería lo suyo.

Quim Monzó al Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia, del 16/11/14

dimarts, 11 de novembre del 2014

MAIOL JA EN FA 8 !!!



PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

(però mira que ets guapo, punyetero!)


diumenge, 9 de novembre del 2014

9N: SÍ SÍ






   SÍ!     SÍ!

divendres, 7 de novembre del 2014

MAR I CEL TORNA A INFLAR LES VELES!!



Quan l'any 1989 vaig veure Mar i Cel per primer cop estava en un època d'institut, de descobriment de la cultura, de primeres experiències teatrals... i fou tot un impacte! 


La vessant musical i tècnica d'aquest espectacle de Dagoll Dagom va deixar una empremta que perdura per anys que passin. Com havien aconseguit col·locar un vaixell dalt de l'escenari, amb moviments tan realistes?... passats els anys, aquestes qüestions tècniques han empetitit davant d'altres propostes esèniques que potser són més impactants i sofisticades, però en aquell 1989, allò era insuperable. 

Sense cap mena de dubte, Mar i Cel ha significat un abans i un després en la història de les arts escèniques d'aquest país, i la companyia que ho va crear s'encarrega de fer-lo perdurar reposant-lo cada cert temps. L'obra escrita en la que es basa el musical -Mar i Cel- d'Àngel Guimerà fou estrenada l'any1888, cent anys després l'estrenava Dagoll Dagom esperonats per l'èxit del fenomen musicals de Broadway, amb espectacles com Les MIserables o The Phantom of Opera. I quan la companya feia els seus 30 anys, el 2004, la tornaren a reposar.

Dagoll Dagom, la companyia creada pel poeta Joan Ollé, aquest 2014 ha fet 40 anys i per a celebrar-ho han tornat a inflar les veles del seu musical al mateix lloc on va nèixer: al Teatre Victòria. Ho fan actualitzant-lo tècnicament, sobretot mitjançant unes videoprojeccions que ens ofereixen uns cels més realistes. La història, les lletres, les cançons continuen sent les mateixes perquè és el que tenen els clàssics que perduren i són vàlids per anys que passin... i malaraudament, el respecte o rebuig envers l'Altre continua estant a l'ordre del dia.

I com aquell 1989 ... tornarem a emocionar-nos, tornarem a salpar i a cantar: Les veles s'inflaran i el vent ens portarà com un cavall desbocat per les oooooneeees .... 


dilluns, 3 de novembre del 2014

BOYHOOD, UNA EXPERIENCIA CINEMATOGRAFICA


En una època en la que és persegueix el 'más difícil todavía', la recerca de l'efecte especial més espectacular o les triogies ben farcides de mons digitals; sorprén veure com un dels fenòmens cinematogràfics de l'any és un film que torna a la finalitat del cinema: mostrar-nos el pas del temps. El cinema no és més que això: el pas del temps, sense aquesta idea tan banal no existiria el cinema. 

El sr. Linklater ja ha donat mostres en la seva filmografia de ser un esperit inquiet (la trilogia 'Antes de...'amb Hawke i Delpy; l'ús de la rotoscopia a Waking Life) i el seu darrer film és ben bé un experiment. Boyhood ens explica la història d'una família durant 12 anys, amb la particularitat que ha estat rodada durant 12 anys, per tant, en temps real. És la primera vegada en la història que un film de ficció ha durat tant. La llavor inicial que tenia el director era realitzar un film sobre la infantesa, per a ser exactes, sobre el desenvolupament d'un nen fins que arriba a l'adolescència. Generalment, s'ha de canviar d'actor per a poder dur a terme un film sobre aquesta temàtica, per a que mostri les diferents etapes vitals... doncs el sr. Linklater se li va acudir agafar un nen i filmar-lo unes setmanes cada any, durant 12 anys; amb la complicitat d'un actor i actriu que s'impliquessin en un projecte d'aquestes característiques i que pogeussin fer de pare i mare de ficció durant tots aquests anys, lligant les seves agendes al projecte, ells són: Ethan Hawke i Patricia Arquette.

El resultat és un film que ens parla del pas del temps, de les complicacions de deixar de ser un nen per avançar cap a l'adultesa... una experiència cinematrogràfica que escapa del simple cinema per acabar sent un docuficció en tota regla. Una peça de culte des de ja!

Donem gràcies que en el món del cinema hi ha creatius com el sr. Linklater!!!