divendres, 29 de juliol del 2016

EL SR. PHILIPPE HALSMAN AL CAIXAFORUM-BCN


300 fotografies desembarquen al CaixaForum de Barcelona d'un dels fotògrafs més imaginatius i rellevants del segle XX: el sr. Philippe Halsman.

El sr. Halsman (que va morir l'any 1979 als 73 anys) va fugir de la solemnitat en les seves imatges tot i que per davant del seu objectiu van passar celebritats de la talla de Richard M. Nixon, Marc Chagall, el duc i la duquesa de Windsor o Marilyn Monroe. La seva actitud vital era divertida, càlida i plena de sentit de l'humor i això es traslladava a les seves fotografies... i això que no tingué un vida gens fàcil, sent jueu a Letònia a principis del segle passat: quan tenia 22 anys el seu pare morí en caure per un  barranc en unes vacances familiars als Alps austríacs; les faccions antisemítiques l'acusaren d'assassinat i passà 10 anys a la presó... demanà asil polític a França i allà es converteix en fotògraf.

El que va realitzar a partir de llavors ho mostra Philippe Halsman. Sorprén-me!, una exposició que ha passat per París, Rotterdam i Lausana. A París contactà amb els surrealistes del moment als anys '30 i als '40 marxa a Nova York fugint del nazisme. 

Tot i que tota la trajectòria del fotògraf és remarcable, cal insistir en 2 fets: 'el salt de Halsman', el fet de fotografiar a la gents saltant, segons ell estan tan concentrats en l'acció física que els cau la màscara i es mostren com són; i l'altre fet, és la relació fructuosa amb Dalí i les seves fotografies al voltant del Dalí Atomicus, d'una creativitat i potència inqüestionable (com podeu veure aquí al costat). El treball del sr. Halsman fou portada del Life en 101 ocasions i moltes de les seves fotografies són icóniques: els 6 braços de Cocteau, l'ocell al puro de Hitchcock o el salt de la Monroe.

"A la meva feina m'esforço per arribar a l'essència mateixa de les coses, a metes que potser són impossibles. Però alhora em sento molt atret per qualsevol forma d'humor, i aquest aspecte infantil de la meva naturalesa em porta a tota mena de comportaments frívols" (Philippe Halsman)

Podem visitar l'exposició fins al 06 de novembre.



dijous, 28 de juliol del 2016

SR. ABBAS KIAROSTAMI

(1940-2016)

A principis de juliol moria el director contemporani més rellevant del cinema iraní, el sr. Abbas Kiarostami, director-autor, fotògraf i poeta.

El sr. Kiarostami va nèixer a Teheran i va destudiar belles arts a la Universitat d'aquesta ciutat. Va treballar inicialment com a dissenyador gràfic però es va anar decantant cap al món cinematogràfic. Va debutar als 30 anys amb el curtmetratge neorrealista El pan y la calle.

Aquesta cineasta forma part de l'anomenada 'new wave' del cinema iraní dels '60 i '70 del segle passat caracteritzada per films amb un alt contingut filosòfic i polític, amb aires realistes però també amb metàfores que denunciaven aquella realitat. 

A finals dels '80 obtingué el reconeixement de crítica i públic amb ¿Dónde está la casa de mi amigo? (1987), a les que continuaria Close up (1990), Y la vida continúa (1992) o A traves de los olivos (1995). Aquest reconeixement culminà amb la Palma d'Or del Festival de Cannes a El sabor de las cerezas (1997).

El seu nivell artístic no es devaluà amb els anys i cada nova proposta era esperada amb interès: El viento nos llevarà (1999), ABC África (2001), Ten (2002), Five (2004) acumulant fins a 70 premis en diferents festivals internacionals.

L'any 2006 s'aproximà a la penínsul·la amb l'exposició Correspondencias: Víctor Erice y Abbas Kiarostami, recull de les cartes i vídeo-cartes que mantingueren ambdós creadors. El sr. Kiarostami realitzà diferents instal·lacions artístiques la primera dècada dels 2000.

La seva penúltima pel·lícula Copia Confirmada (2010) comportà una pluja de premis per a la protagonista Juliette Binoche. I del darrer film -Like someone in love- ja feia 4 anys. Aquest dos films foren fets fora del seu país  (el primer situat a la Toscana i del segon, al Japó), cansat dels impediments, censures i pressions del govern iraní; i després d'anys de negar-se a abandonar-lo.

El Ciutadà K el descobrí una tarda de Verdi amb Y la vida continúa, la forma de barrejar realitat i ficció, de denunciar de forma poètica i de mostrar-nos la Vida em deixà impactat. El sr. Kiarostami era especialista capficat pels detalls, per la llum i la bellesa de cada enquadrament que escollia en els seus films.

Films de lenta progressió, d'eterns plans fixes, de silencis... i de veritats. 
Només tenia 76 anys.



dimecres, 27 de juliol del 2016

PER QUE XILE? DE LA SRA. EVA MASCARELL


Per què Xile? és un projecte audiovisual que narra en primera persona el viatge d'Eva Mascarell, una jove de les Terres de l'Ebre (una artistassa!) que creua l'Atlàntic incitada per alguna cosa que la seva mare no entén.

A la recerca d'unes oportunitats i experiències que aquí no obté, l'Eva marxa a Xile i la seva mare li envia un carta amb els neguits que l'encaborien:

"Hola amor, t'escric amb la incertesa de si això arribarà quan ja hagis marxat a Santiago. Espero que trobis el que hagis vingut a buscar, perquè hi ha molts moments al dia que em pregunto... I això d'anar fos com fos i amb l'excusa que fos cap a Xile? D'on devia sorgir el germen d'aquest desig? Quin deu ser l'objectiu real que estàs cercant?"

Com a resposta a aquesta carta que Eva mai va contestar-li a la seva mare, neix una exposició fotogràfica i un documental que retrata l'experiència i les seves peripècies d'aquest viatge.

L'exposició, de paisatges estupendos, estarà disponible fins al 22 d'agost al Llar d'Amposta i aquest diumenge (31/07) a les 22:00, ens presentarà el documental que mostra el procés de creació i la vida de l'artista en terres xilenes durant els 6 mesos que hi estigué treballant del què sortia: animadora en festes infantils, fotògrafaen festes musicals o bodes jueves, en un taller de serigrafia... experimentant en pròpia pell com és la vida d'una immigrant sense papers.

Aquí us deixo el tràiler del documental 

dimarts, 26 de juliol del 2016

POSTALS DES DE GOOGLE EARTH DEL SR. CLEMENT VALLA


El sr. Clement Valla, un dia, per casualitat, es va adonar que quelcom estrany succeïa en una carretera mostrada a google earth: no tenia res a veure amb la realitat, es mostrava quelcom entre surreal i paradoxal. Allò va ser el tret de sortida per a que l'artista es submergís en l'univers google earth i evidenciés més 'errors' d'aquest tipus.

Sembla ser que aquesta aplicació de google no és una representació del planeta, sinó una interpretació que una aplicació informàtica mostra com a resultat de combinar les imatges del satèlit amb la informació digital i topogràfica procedent dels mapes reals de la Terra. Per al sr. Valla google earth és una base de dades disfressada de sistema de representació fotogràfica i, per tant, el nou model de representació pot generar productes estranys en un intent per a crear una terra el més real possible.

La recopilació del sr. Valla ja forma part de diverses exposicions, i és que l'efecte impactant de les imatges és captivador. És com si l'univers dels rellotges tous de Dalí cobrés vida ...
  






dilluns, 25 de juliol del 2016

FIDELIDAD INALAMBRICA


Una iglesia evangélica de Alemania ha puesto en marcha una iniciativa que está llamada a ser un exitazo. Instalan wifi gratuito en sus templos. Han empezado por doscientos veinte, pero pronto llegarán a tres mil. Se han permitido incluso un juego de palabras. Si los puntos de wifi gratuito que encuentras cuando vas por la calle, entras en determinado edificio o en un aeropuerto son conocidos como hotspots, a los suyos los han bautizado como Godspots, a partir de God, que en inglés significa Dios. Al suceder eso en Alemania deberían haber jugado con la palabra Gott, pero ya se sabe que, hoy día, si a un producto le pones el nombre en inglés, a mucha gente le parece "de lo más". A la puesta de las iglesias que ya ofrecen el servicio han colgado letreros de color púrpura para que los que pasan por delante sepan los beneficios tecnológicos de entrar en ella.

Puede usarlo quien quiera. No es necesario ser evangelista, ni protestante, ni siquiera cristiano. Puedes ser musulmán, judío, budista o seguidor de la Iglesia del Monstruoso Espagueti Volador. Puedes  ser agnóstico o ateo y tampoco pasa nada. Los Godspots están abiertos a todas las personas con un móvil inteligente que en un momento dado sientan la necesidad de chupar wifi. La iniciativa se enmarca en los fastos del 500º aniversario de la protesta del teólogo Martín Lutero contra la corrupción del clero católico -germen de la Reforma protestante-, que se celebrarán el próximo año.

Pero a nadie se le escapa que, aparte de toda esa ilusión conmemorativa, los Godspots son también una forma de atraer a sus iglesias a jóvenes que nunca ponen los pies en una. Pensarán: "Bueno, pues si vienen, ni que sólo sea para conectarse, bienvenidos sean. Así los bancos no estarán tan vacíos y sólo con gente mayor". (Me gustará ver si a esta gente mayor le divierte mucho ir oyendo las musiquitas que suenan cada vez que entra un whatsapp, un tuit o un snapchat). En Europa, el descenso de creyentes es cada vez más veloz. En Islandia, una encuesta sobre prácticas religiosas realizada hace unas semanas dio un resultado espectacular: el 100% de los menores de 25 años son ateos. Lógicamente, creyentes, el 0%. Se trata de la primera generación de un país del mundo en la que nadie cree en dioses, si exceptuamos a la Albania comunista, donde todo el mundo era ateo por decreto ley. Pero, al tratarse de una dictadura, aquello no cuenta, claro está.

Quim Monzó, al Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 24/07/16

divendres, 22 de juliol del 2016

PESCANT SERIES DE TV (20): THIRTEEN


Era esperable. Les tragèdies reals, amb el temps necessari per fer-ne el dol, es transformen en productes d'entreteniment, des del Titanic a l'atac a les Torres Bessones... ara és el torn de nens i nenes segrestats/des que tornen després d'anys donant-los per desapareguts. Des del premiat film mainstraem La Habitación a diversos productes televisius... 

Doncs bé, la sèrie pescada és Thirteen la història d'una jove que fou segrestada quan era una nena -fa 13 anys- i aconsegueix escapar del seu segrestador, desorientada, sense recordar on ha estat i que només vol veure els seus pares. Segons les estadístiques policials, aconseguir això és molt difícil, la majoria de cops la persona segrestada se la troba morta... El dubte ja està servit: és realment ella? els pares que s'havien divorciat decideixen comportar-se com si tot estigués com el dia que va desaparèixer la seva filla.

Es tracta d'una webserie del canal BBC Three (que ha deixar d'emetre per televisió fa pocs mesos per a estar només on line), la primera produïda pel canal. El recursos invertits ens fan oblidar que es tracta d'una webserie i a nivell artístic enllaça amb altres productes televisius nòrdics, clima asfixant, constant dubte i ambient enrarit. 

Apa, a la llista!




dijous, 21 de juliol del 2016

MARWENCOL DEL SR. HOGANCAMP


Aquesta és una d'aquelles històries curioses. El sr. Mark Hogancamp va rebre una pallissa i es va quedar amnèsic perdent el món que havia tingut fins llavors... va decidir 'crear-se' un món nou, tot muntant diorames sobre aventures ambientades en la II Guerra Mundial. De fet, ja té creat un poble: Marwencol, un suposat poblat belga de pocs habitants i petits (escala 1:6) que es troba en el pati de la casa del sr. Hogancamp, a Kingston (Nova York). El nom és inventat i sorgeix de la contracció de Mark (el seu nom) i del nom de les dues dones més importants de la seva vida: Wendy i Collen (presents en les seves recreacions com a dos nines barbies).

El sr. Hogancamp fotografia les recreacions i històries amb el màxim de detall. En elles hi té cabuda moments brutals, sàdics i sanguinaris; però també el romanticisme. Les escenes que planteja podrien sortir del Malditos Bastardos de Taratino. 

Aquesta activitat -podríem afirmar que terapèutica- va ser descoberta per casualitat per un veí que ho va fer públic a un periodista... la potència dramàtica de les seves recreacions, el caire d'artista naïf i l'extravagància de la proposta va fer inevitable el ressó mediàtic. L'any 2006 va inaugurar la seva primera exposició i actualment ja té una galeria que representa el seu ttreball (One Mille Gallery, NY).

L'any 2010 ja tenia documental propi: Marwencol (de Jeff Malmberg) que es va emportar premis en diferents festivals (Toronto, Detroit, Belfast o Seattle). 

La proposta no ha trigat en convertir-se en un fenòmen de culte i l'"artista" en una icona del pop art. La tardor de l'any passat es va publicar el primer llibre sobre la seva història; Spike Jonze li va retre homenatge en el videoclip dels Beastie Boys: Don't play no gam that I can't win; se l'ha recreat a la televisió (Raising hope) i el sr. Robert Zemeckis va anunciar un film sobre ell. 

El drama personal, l'aire de superació terapèutica, el detall obsessiu de les recreacions i el realisme de les històries li proporcionen a la proposta del sr. Hogancamp un atractiu inevitable.






dimecres, 20 de juliol del 2016

THE CHOPIN PROJECT DEL SR. OLAFUR ARNALDS


Ens agrada -i molt!- el sr. Olafur Arnalds, malgrat el seu passat com a bateria en grups hardcore/metal des de que l'any 2007 va editar el seu primer àlbum com a solista Eulogy for Evolution ens va confirmar que ell tenia una sensibilitat, capacitat  i creativitat musical extraordinària. 

Nascut a l'Islàndia (com altres monstres musicals: Björk o Sigur Ros) l'any 2009 va realitzar un dels seus petits experiments que el caracteritzen: va compondre i publicar a la xarxa una cançó cada dia durant una setmana, la recopilació s'anomenà Found Songs. L'any 2011 va repetir l'acció, aquest cop en el seu apartament, el recull s'anomenà Living Room Songs (òbviament). I dos anys després arribaria un dels seus treballs imprescindibles: For Now I Am Winter....

Les seves composicions transmeten una tendresa i nostàlgia fora del comú. Atmòsferes musicals, veus silencioses, sorolls d'ambient... encissador!.

El penúltim treball discogràfic és The Chopin Project, acompanyat de la pianista germano-japonesa Sara Alice Ott. Encara que ho pugui semblar no es tracta d'un disc de versions, sinó d'una reinterpretació musical de l'univers sonor del mestre Chopin, on revivim els seus acords acompanyats del toc Arnalds, emoció extrema i sons de l'entorn proporcionant una música orgànica i viva... Chopin viu, amics i amigues!!!

Aquí teniu el clip d'un dels temes: Letters of a Traveller ... deixeu-vos gronxar...

dimarts, 19 de juliol del 2016

CHARTER OF REFUGEES DEL SR. ALFRED PORRES




L'espai web de Save the Children ens engresca a plantejar reptes en un temps determinat, l'assoliment del quals, es transforma en donacions a programes concrets d'aquesta institució. L'amic Alfred Porres ha volgut marcar-se un repte, amb una objectiu artístic però també de denúncia.

Amb el drama dels refugiats davant dels ulls i amb el sentiment d'impotència que molt sovint ens genera el sr. Porres ha engegat el repte: Charter of refugees.

El repte de Charter of refugees consisteix en retallar les 4.939 lletres incloses en el mot 'refugee' de la Charter Of Fundamental Rights Ot The European Union, és a dir, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (imprès en 14 fulls DIN A3). Els diners que es volen aconseguir s'ha fixat de forma simbòlica en la xifra de 493,9€, equivalent a 10 cèntims per lletra retallada. Aquesta acció permet 'fer desaparèixer' del text dels Drets Fonamentals els refugiats als que girem l'esquena negant-los l'ajuda que necessiten, fent-los invisibles.

Amb aquesta acció l'artista vol denunciar el posicionament vergonyós de les autoritats i els estats membres de la Unió Europea davant d'aquest drama humanitari i, de retruc, aconseguir fons econòmics per al programa 'Fons d'emergència dels nens refugiats'. 

El resultat final d'aquest procés lent i monòtom (com una penitència) serà un producte artístic format per: els 14 fulls retallats i 5 urnes de vidre que contindran les lletres extretes del text, una urna per a cada lletra diferent (r,e,f,u,g). En el cas que la peça artística sigui venuda, els diners obtinguts seran destinats al mateix programa de 'Save the Children'.

El desenvolupament del projecte el podeu seguir en aquest esdeveniment del Facebook.

Jo ja he participat... i vosaltres?


dilluns, 18 de juliol del 2016

EL PITJOR AMIC DEL GOS


La nova ordenança barcelonina sobre tinença d'animals ha reobert el vell debat dels gossos urbans. Un polític de l'ajuntament ha afirmat que abans d'aprovar-la havien consultat amb representants "de totes les sensibilitats relacionades amb el món animal". Això està molt bé. I encara hauria estat millor si també hagués consultat alguna sensibilitat humana. Perquè, o molt m'equivoco, o l'Ajuntament de Barcelona no s'ha pres la molèstia de consultat un gran sector de ciutadans: aquells que consideren que els gossos urbans no són res més que una font insalubre i perniciosa de molèsties.

Ja ho sabem, és un debat infinit. Mentre hi hagi ciutats i gossos no podrem lliurar-nos d'un tema recurrent, polièdric, inacabable: la caca de gos. Però el problema, crec, consisteix a reduir-ho a una qüestió de civisme. I si féssim un esforç per plantejar-nos una pregunta més elevada? Per exemple: quines haurien de ser les relaciones correctes entre natura i cultura?.

De bon principi l'home i el gos van establir una bella relació simbiòtica. Es protegien mútuament, i gràcies a aquesta companyia l'ésser humà podia combatre la seva solitud còsmica. Però milers d'anys després, quin sentit té la presència de gossos a les ciutats, a la civis, tan allunyats del seu món naturalis? Siguem sincers: és sa, lògic, o simplement benèvol, tancar una criatura que és un descendent directe dels llops en pisos de 65 m2? El gos urbà no apropa la ciutat a la natura, ben al contrari: degrada i perverteix el món natural. I, de fet, el gos no és el beneficiari del món modern, sinó la seva víctima.

El pitjor de tot potser sigui l'arrogància manipuladora que l'home s'ha atorgat sobre la genètica del gos. Els hem obligat a procrear seguint els nostres capricis delirants, emancipats de qualsevol interès útil o benefactor. I així, podem trobar un llebrer irlandès que fa més de 80 centímetres d'alçada, o un gran danès que pot arribar a pesar 100 quilos, i al mateix temps hem creat races ridículament nanes: llegeixo el rècord del gos més petit del món el té la gossa Milly, una chihuahua que només fa...9,6 centímetres! No és això una aberració? I el producte de les aberracions són els monstres.

Tothom coneix algú que considera el seu gos més sensible que Modigliani, més intel·ligent que Einstein i més llest que Carpanta. Però el problema no són els gossos, ni els amos dels gossos. Ho repeteixo: no és una qüestió de civisme, sinó d'una visió distorsionada del món animal. En certa ocasió l'ambaixador anglès a la Xina va regalar a l'emperador uns cadells d'una raça molt preuada. En la següent recepció diplomàtica l'ambaixador va preguntar a sa majestat imperial com estaven els gossets. "Hum, sí!", va contestar l'emperador xinès, "deliciosos!".

Per què ens escandalitza tant que algú es mengi un gos i no ens ofendria si, per exemple, fos un poltre? Segurament perquè hem incorporat tant i tant el gos en la nostra vida que tendim a veure'ls com humans en miniatura.I no ho són. Alexandra Horowitz, del Barnard College de Nova York, ha publicat un estudi que clarifica moltes conductes animals que tendim a humanitzar. Horowitz afirma coses tan òbvies com que els gossos casolans no tenen la capacitat de sentir vergonya i, en conseqüència, no poden disculpar-se, encara que a nosaltres ens sembli que ho fan. O que quan un gos llepa els nostre llavis amb la seva llengua no és amor: és un mecanisme dissenyat perquè la mare regurgiti el menjar.

La nostra visió malaltissa del món animal ho distorsiona tot. També la política. Pensin en e PP o C's. Qualsevol cèntim que es dediqui a promocionar la catalanitat o la cultura catalana serà sistemàticament impugnat per aquests dos partits. Per què no impugnen els pressupostos dedicats a pipi-cans, gosseres i altres estructures relacionades amb la gosseria? O és que les bèsties són més importants que la cultura? No seria preferible dedicar aquests espais i aquests recursos als nostres infants o els nostres vells?.

A Barcelona ciutat hi ha 30.000 gossos censats, xifra ridícula comparada amb la real, que alguns càlculs situen en 300.000. I ara pensem-ho: encara que l'Ajuntament volgués resoldre les necessitats logístiques d'aquesta fauna immensa, com podria fer-ho? Resposta: no podria. O sigui, que els gossos urbans plantegen un problema tan previsible com irresoluble, i en lloc d'intentar solucionar-lo ens limitem a gestionar la seva merda. I malament. I mentrestant centenars de milers de gossos continuaran tocant-nos la pera, udolant quan senten la sirena d'una ambulància, despertant-nos amb lladrucs diumenge al matí, des de l'altra banda de l'envà, i empastifant els nostres carrers. No crec que a tot Barcelona quedi ni una cantonada lliure de pixades de gos, d'aquestes repugnants, pudents i omnipresents taques negres. 

Hauríem de repensar la nostra relació amb les bestioles. Ubicar-les on els correspon, és a dir, a la natura. I no entre nosaltres, reduïts a la trista condició d'electrodomèstics vius que defequen, borden i bavegen, i tot a canvi de ser dipositaris d'un amor trist, sí, molt trist, perquè som incapaços de dirigir-lo a qui realment el mereix i necessita: els nostres conciutadans menys afavorits.

Albert Sánchez Piñol
a La Vanguardia del 23/03/2014

divendres, 15 de juliol del 2016

PLAGI/HOMENATGE A CITIZEN KANE


Aquest any es compleix el 75è aniversari de LA pel·lícula, aquella que molts i moltes consideren la millor pel·lícula de la Història del Cinema: Ciudadano Kane (un dels que reb constants homenatge en aquesta casa). Molts i moltes artistes han reconegut l'empremta que aquest film ha deixat en la seva producció, altres no ho han reconegut però segur que hi és!.

En el portal de l'Slate Magazine s'ha compartit un interessant vídeo on dialoguen escenes del Ciutadà Kane amb escenes de films contemporanis, posant en evidència aquell impacte de què parlava. Directors com: Tim Burton, Wes Craven, Ridley Scott, els germans Coen, Woody Allen, Michel Hazanavicius, David Fincher, Martin Scorsese, Tarantino, Nolan, Wes Anderson o Spielberg

Plagi? Homenatge? Reconeixement? ... llarga vida al Ciutadà Kane!

dijous, 14 de juliol del 2016

THE ESCAPE ROOM JA ESTA AQUI



Ho ha fet de forma silenciosa i tímida però una nova forma de diversió en grup ha arribat al nostre país: The Escape Room, un joc de moda en tot el món.

Es tracta de deixar-se tancar en una habitació amb amics o familiars i tens 60 minuts per sortir; per aconseguir-ho hauràs de resoldre enigmes, utilitzar la intel·ligència (individual o col·lectiva) i la capacitat d'observació. Aquesta és l'estructura de base, a partir d'aquí, cada escape room té un cert grau d'especialització o tematització: en una sou un equip d'arqueòlegs en una tomba egípcia; en d'altres esteu en el món de la màfia; o lluitant contra un virus misteriós o podem ser personatges d'un film de terror. 

Una forma diferent d'entretenir-se fent servir el cap i el treball en equip. A Barcelona trobem la Chicken Banana, a València The Exit i a Madrid la Room Escape Adventures.

Vinga, quan ho provem?


dimecres, 13 de juliol del 2016

SR. MICHAEL CIMINO

(1939-2016)

Fa uns dies moria uns dels directors maleïts de Hollywood, un d'aquells creadors caiguts en desgràcia, l'exemple vivent de que en el món del cinema pots tenir la glòria més absoluta i l'endemà caure en el pou de l'oblit més profund... el sr. Michael Cimino representa tot això.

Va entrar en el cinema per la porta de guionista i va passar a la direcció amb el primer film: Un botí de 500.000 dòlars (1974), amb Clint Eastwood. Amb el segon film aconseguiria el reconeixement unànim de la crítica i del públic: El caçador (1978), un rotund i salvatge anàlisis dels efectes de la Guerra del Vietnam en els soldats nord-americans. Amb aquest film s'emportà l'Oscar a la millor direcció i a la millor pel·lícula. Era el seu moment de glòria que es va truncar amb el següent film: La Porta del cel (1980), exemple de manual de com un film pot enfonsar una productora, la United Artistamb els seus dolents resultats a taquilla i ser considerat film de culte... a partir d'aquí, el potencial del sr. Cimino es va apagar i els seus posteriors films (molts distanciats entre ells) no aconseguirien el reconeixement d'antuvi: Manhattan Sud (1985), El sicilià (1987), 37 hores desperades (1990) i Sunchaser (1996).

7 pel·lícules dirigides, només, i només 77 anys. Un director que volia ser arquitecte i va anar a Califòrnia per a treballar en la publicitat i perquè "estava ple de noies guapes"; allà va escriure el primer guió: Harry, el fuerte...

El sr. Cimino és el director amb la potencialitat creativa menys materialitzada de la Història del Cinema... 



    dimarts, 12 de juliol del 2016

    dilluns, 11 de juliol del 2016

    mónFILMAT #12: PREMIS I TANCAMENT


    Dissabte, amb un bonic sopar+projecció en un lloc emblemàtic del Delta (Barraca del Restaurant l'Estany/Casa de Fusta) es va fer la cloenda del 1er. mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge. Han estat 9 dies intensos en els que les projeccions típiques d'un festival de cinema s'han combinat amb activitats especials com tast de vins, sopars, xerrades, treballs col·lectius...

    Pel que respecta als premis, s'ha imposat els 'ex-aequo' en les dues seccions en competició: Tossal i Aluet.

    En la secció Tossal, el jurat ha premiat Taklub (Filipines) de director Brillante Mendoza i El Perdut (França/Catalunya) de Christophe Farnarier.

    En la secció Aluet, el públic ha reconegut com a millors curtmetratges Portrait of wind-up maker de Darío Perez i Puente de Javier A. Vigil.

    Satisfets per la rebuda del públic i els 1.100 persones que han assistit a les diferents sessions programades mónFILMAT marxa per a esperar trobar-nos l'any vinent.




    divendres, 8 de juliol del 2016

    mónFILMAT #11: SESSIO INFANTIL-AL SOSTRE DEL MON



    Encarem els 2 darrers dies de mónFilMAT i una de les activitats destacable és la sessió de cinema infantil, òbviament, amb paisatge. 

    Demà dissabte a les 18:30 al Casino d'Amposta podreu veure AL SOSTRE DEL MÓN, el llarg viatge de la Sasha al Pol Nord (gràcies a la col·laboració de la distribuïdora Pack Màgic)(per públic a partir de 6 anys).

    Es tracta d'un film d'aventures d'una joveneta de l'aristocràcia russa que decideix anar a buscar el seu avi desaparegut en anar a explorar el Pol Nord. El director del film d'animació és Rémi Chayé, que ha format part de l'equip de perles de l'animació com El secreto del libro de Kells o El lienzo

    La trepidant història de la valenta Sasha us encantarà...

    dijous, 7 de juliol del 2016

    FELIÇOS 75, PAPA!


    Doncs sí, avui una de les persones més importants de la meva vida fa 75 anys. Ja sé que els 75 no són més importants que els 73 o els 74 i que qualsevol aniversari o dia pots demostrar el què sents per algú... Precisament per això, avui també pot ser un d'aquests dies.

    El meu Pare és el millor Pare del món i no en tinc cap dubte, per la seva fortalesa, per la seva honestedat, per la seva integritat, pel seu esforç i treball, per les seves lliçons de superació, pel seu esperit crític, pel seu suport infinit, per la seva capacitat d'ajuda inesgotable, per tot l'Amor que és capaç de donar-nos. Fa 43 anys que el conec i us puc assegurar que el meu Pare és el millor Pare del món...

    Pels cops que m'has besat, pels cops que m'has agafat de la mà, pels petons abans d'anar a dormir, pels cops que has estat al meu costat en moments durs i en els moments feliços, per tot el què dones als meus fills, els teus néts i que per a ells són lliçons de Vida que no oblidaran mai... per tot això, gràcies!

    És un honor té el teu fill i ets un referent cap al què vull anar, al què vull arribar. 

    T'estimo molt, Papa!

    dimecres, 6 de juliol del 2016

    mónFILMAT #10: BANYOLES CONNECTION


    Avui, a mónFILMAT ens visita el director més interessant de Catalunya (sinó d'Europa): el sr. Albert Serra i ho fa acompanyat del sr. Christophe Farnarier, director de fotografia de l'Honor de Cavalleria de l'anterior i que ara ha drigit el primer film de ficció: El Perdut (que també podrem veure en el Festival)

    Serra & Farnarier ens proposen Banyoles Connection, perquè el primer és d'allà i el segon -tot i ser de Marsella- fa molts anys que hi viu. Els seus treballs audiovisuals estan molt relacionats amb el paisatge i aquesta tarda a les 20:00 a Lo Pati (Amposta) tindran una conversa al voltant de les forces tel·lúriques i el paisatge, amb el menda com a moderador...

    La provocació innata del sr. Serra ens garanteix una sessió inolvidable, ben segur.

    dimarts, 5 de juliol del 2016

    SR. PRINCE

    1958-2016

    Només tenia 57 anys i tot que potser no estava en el seu moment més àlgid de popularitat i visibilitat mediàtica, es tracta d'un dels artistes fonamentals per entendre la música pop contemporània. Mig allunyat, per motius de salut, dels escenaris (va cancel·lar diverses actuacions) el sr. Prince va publicar 39 treballs d'estudi, a més d'escriure temes per a altres i ser un multiinstrumentista especialment dotat; els 27 instruments que sonen en el seu àlbum debut: For you es diu que els tocava tots ell.

    El sr. Prince Rogers Nelson de personalitat mutant i noms impossibles: The Artist, The Sign, The Artist Formerly Known as Prince (Tafkap); l'artista autèntic que era capaç d'enfrontar-se a la mateixa Warner en llargues lluites legals. Ha venut més de 100 milions de discos a tot el món. 

    Us he de confessar que Prince no està en el santoral del Ciutadà K, malgrat admirar algun que altre hit, però és innegable el seu magnetisme, el seu esperit de renovació, la seva autenticitat. La seva capacitat per traspassar gèneres musicals, les seves belles melodies però, també, la seva electricitat a l'hora d'empomar la guitarra, les seves lletres acurades i una voluntat per anar sempre més enllà en el terreny artístic. Sense oblidar l'enorme càrrega sexual que transmetia en cada un dels seus moviments dalt de l'escenari, com es va poder gaudir al Palau  Sant Jordi l'agost de 1993, davant de 24.000 espectadors per un aforament de 18.000.

    Purple rain eterna...



    dilluns, 4 de juliol del 2016

    mónFILMAT #9: TAST DE VINS + PROJECCIO


    Continuant l'objectiu 'relacional' que ens hem proposat a mónFILMAT aquest vespre -al Casino d'Amposta- teniu una sessió especial: projecció del documental Chasselas forever (Florian Burion) al voltant de la producció d'aquesta varietat de raïm (chasselas) i tast de vins Plana d'en Fonoll per gentilesa del celler Sant Josep Vins (de Bot, Terra Alta).

    Entrades en aquest enllaç de ticketea o a les taquilles del mateix Casino.

    dissabte, 2 de juliol del 2016

    mónFILMAT #8: BENVINGUDA!!


    Neix mónFILMAT! El Festival Internacional de Cinema i Paisatge, que us proposa durant nou dies, un mosaic d’activitats que té com a eix central el “cinema amb paisatge”. MónFILMAT, però, vol ser quelcom més que un festival de cinema, en una proposta que pretén recol·lectivitzar l’experiència (el Casino Amposta com a espai de trobada), creuar-lo amb altres activitats (cinema amb sopar, cinema amb cata de vins) o plantejar-nos el cinema com a acte col·laboratiu (Tarragonik i el repte de crear un film col·lectiu en tres dies, 54 hores).

    Films catalans, irlandesos, xinesos, francesos, anglesos, espanyols, peruans, polonesos, filipins; amb noms propis de directors com Terence Davies, Isaki Lacuesta, Brillante Mendoza, Icíar Bollaín, Pol Rodríguez o Christophe Farnarier; i actors i actrius com Sergi López, Gerard Depardieu, José Sacristán, Alex Monner, Agyness Deyn Dinou llargnmetratges i 18 curtmetratges en els quals el paisatge té un pes específic, sigui en la ficció o en el documental, en la creació d’autor o en l’animació. Paisatges quotidians, rurals, domèstics, urbans, interiors, animats, desèrtics, apocalíptics o esperançadors. Paisatges d’aquí, d’allà i més enllà. 

    MónFILMAT té a Amposta com a seu principal amb tres espais de projecció: el Casino, els Multicinemes d’Amposta i Lo Pati. Però el seu horitzó s’expandeix a d’altres poblacions amb projeccions especials a la Ràpita, Ulldecona o la Casa de Fusta (cinema + sopar). Hi trobareu films no estrenats a les pantalles comercials, pel·lícules que no han arribat al territori, preestrenes, cinema infantil i pel·lícules que han triomfat en els millors festivals internacionals de cinema del món.

    Benvinguts i benvingudes!

    Xavier Miró
    Programador

    divendres, 1 de juliol del 2016

    mónFILMAT #7: LA INAUGURACIO



    Avui, aquesta tarda, en els multicinemes d'Amposta, arrenca mónFILMAT i ho fa amb un film inaugural de luxe: LA PROPERA PELL. Una pel·lícula que ens arriba carregada de diversos premis en el passat Festival de Cinemade Málaga. Tot un thriller psicològic al voltant de l'autoengany, els vincles familiars, la necessitat de ser estimat i la fragilitat de la identitat...


    El llargmetratge, dirigit per Isaki Lacuesta i Isa Campo compta amb les interpretacions d'Emma Suárez, Alex Monner i Sergi López, entre altres. Precisament, l'actor de Vilanova i la Geltrú estarà  amb nosaltres per a presentar el film i acompanyant-nos en l'inici de mónFILMAT.

    Podeu comprar entrades en el següent enllaç.

    No hi falteu!!