dimecres, 18 d’octubre de 2017

dimarts, 17 d’octubre de 2017

PER MOLTS ANYS, ABRIL !!



divendres, 6 d’octubre de 2017

FESTIVALS: VENEZIA I DONOSTIA 2017


Ahir començava el Festival de Sitges i el dilluns marxem cap allà amb mooooltes ganes; però, abans, cal tenir en compte la collita dels darreres festivals de cinema que han tingut lloc per aquí i per allà: el Festival de Venèzia i el Festival de Donostia.

Els films guanyadors tant en un Festival com en l'altre han estat un pél atípics, en un cas perquè es premià una film de gènere fantàstic (poc habitual en festivals de cinema): La forma del agua del sr. Guillermo del Toro (que fou la que, precisament, ahir inaugurava el Sitges 2017) var guanyar el Lleó d'Or a Venèzia; i en l'altre, es premià una comèdia (fet poc habitual en un festival de inema) dirigida per un actor: The disaster artist del sr. James Franco s'emportà la Conxa d'Or de Donostia.

VENEZIA 2017:
Resultat d'imatges de guillermo del toro premio veneziaPer a molts crítics ha estat una de les millors edicions del Festival dels darrers anys, en el que molts dels films que s'hi van poder veure estaran, segur, en les nominacions dels Oscar.

En el Festival de Venèzia (edició 74) s'hi va poder veure el nou film de George Clooney -Suburbicon- que no va acabar de convèncer amb la presència de Julianne Moore. Com també farà Sitges 2017 a Venèzia es féu ressó de les produccions que s'estan realitzant amb VR amb una versió de Gomorra per a aquest sistema de visionat. Robert Redford i Jane Fonda van rebre el seu Lleó d'Or com a homenatge a la seva carrera mentre presentaven el nou film Nosaltres en la nit, després de mil anys d'haver-se unit en el clàssic Descalços pel parc. Davant la poca presència femenina en la direcció dels films a competició, destaca la xinesa Vivian Qu i el seu potent film: Els àngels vesteixen de blanc. Destacable l'opera prima de Xavier Legrand, a Jusqu' a la garde ens tracta de forma encertada una història de violència de gènere.

Annette Bening fou la presidenta del Jurat i els premis principals foren:

- Lleó d'or: La forma del agua de Guillermo del Toro
- Gran Premi del Jurat: Foxtrot de Samuel Maoz
- Millor director: Xavier Legrand a Jusqu' a la garde
- Millor actriu: Charlotte Rampling per Hannah
- Millor actor: Kamel El Basha per L'insulte.
- Millor guió: Martin McDonagh per Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Misuri
- Premi Especial del Jurat: Sweet country de Warwick Thornton

Films ha tenir en compte, doncs: La forma del agua, Hannah, Jusqu' a la garde i Els angles vesteixen de blanc.


DONOSTIA 2017:
Resultat d'imatges de james franco premio donostiaL'edició 65 del Festival de Donostia va començar amb la nova del sr. Wim Wenders -Immersion- protagonitzada per l'actriu de moda (i nova Tomb Rider): Alicia Vikander.

Films destacables: El Capitan, un acurat blanc i negre per a la història d'un soldat alemany dessertor que troba un uniforme de capità i es fa passar per ell. Morir, el nou film de Fernando Franco que torna a comptar amb Maria Alvarez com a protagonista (com ha fèu en La herida) amb una història dura d'una dona que cuida el seu marit malalt de càncer. Handia, fàbula basca dels responsables de Loreak sobre la relació de dos germans. Alanis, drama social sobre la vida d'una prostituta a Argentina. Madre!, la delirant proposta de Darren Aronofosky amb Jennifer Lawrence i Javier Bardem que ha dividit totalment a la crítica: se l'odia o se l'admira. On body and soul, la guanyadora del Festival de Berlin, una història d'amor de dues persones poc integrades en un escorxador.

John Malkovich fou el president del Jurat-Competició i Angela Molina la presidenta del Jurat-Horizontes i els premis foren:

- Millor pel·lícula: The Disaster artist de James Franco
- Premi especial del Jurat: Handia d'Aitor Arregi
- Millor direcció: Anahi Berneri per Alanis
- Millor actriu: Sofia Gala Castiglione per Alanis
- Millor actor: Bogdan Dumitrache per Pororoca
- Millor guió: Una especie de familia de Diego Lerman
- Millor fotografia: Florian Ballhaus per El Capitan.

Films ha tenir en compte, doncs: El Capitan, Handia, On body and soul i Morir.



I, ara: CAP A SITGEEES !!!


dilluns, 2 d’octubre de 2017

divendres, 29 de setembre de 2017

dimecres, 27 de setembre de 2017

B DE BRUFADA


Brufada. f. Bromes que es formen al cim de les muntanyes i baixen ràpidament desfent-se en aigua o pedra[1]


Al principi fou com un ressò del passat, llunyà. D’un temps antic que parlava de regnes i corones, d’almogàvers i despertaferros. Com si fossin contes infantils es parlava d’un mal que venia d’Almansa i d’unes falçs que segaven cadenes. D’ogres amb rostre de Decrets de Nova Planta i borbons encarcarats. Eren bromes massa altes, aquelles, massa allunyades del present de la terra baixa com per remoure res, tan sols despertaven la curiositat d’aquells sempre neguitosos amb un present que no els és mai satisfactori.

Aquell passat antic, però, es transformà en un present de posats rancis i decadents, d’àguiles imperials, de mans alçades, d’ignominiosos rostres al sol  i ‘caudillos’ de baixa alçada física i moral. Època tenebrosa en la que les bromes es convertiren en una boira espessa, atapeïda, immobilista i angoixant. Aquest fou el present dels nostres avis i àvies obligats i obligades a renunciar a la llengua que els definia, a fer desaparèixer una Història en la que es reconeixien.
Els nostres pares i mares no ho tingueren millor però, almenys, les bromes oferiren alguna escletxa per on s’hi colaven rajos febles de sol: esbarts, orfeons i centres excursionistes; sardanes, castellers i correfocs. La mort del momificat dictador -que en guerra descansi- féu renéixer una il·lusió que ja es pensava morta per sempre ... però fou, només això, una il·lusió ja que transicions, pactes, autonomies i ‘cafés para todos’ els deixaren ben clar que encara els calia caminar pels camins de la Història sense ser nosaltres.

Amb les boires i bromes de l’adolescència, amb un cap espès i poc aclarit aquelles veus valentes que ens arribaven ens captaren l’atenció; aquella actitud d’un orgull perdut i xafat que és vol recuperar ens envalentonà i ens féu cridar proclames i saltar al ritme del ‘no volem ser’. Ben acompanyats i acompanyades d’una música que no hem deixat de sentir des de llavors. Música plena de veritats: de catallunes, de cares al vent i d’estaques que ens ensenyaven qui érem i ens parlaven de la possibilitat d’una terra lliure. Havíem après que les boires no serien boires per sempre i que algun dia es desfarien...

Companys i companyes, la brufada és imparable, el que fou llunyà s’ha tornat proper, el que no enteníem per antic ara ens colpeja el rostre de forma massa realista.  Aquell ogre que creiem fruit d’una fantasia, irreal i pròpia d’un passat màgic se’ns ha fet palpable en forma d’escorcolls i joc brut, de clavegueres podrides que deixen anar el seu exèrcit atemoridor.


La brufada és imparable i aquelles boires que no ens feien veure el demà s’han esvaït deixant pas a una aigua clara, transparent, que rega el nostre petit país per a fer créixer esperances que ningú ens pot trencar, per a fer brollar identitats que ens permetran caminar; aigua que es filtrarà arreu per a fer néixer lo possible de lo impossible.




[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]

dimarts, 26 de setembre de 2017

SR. HARRY DEAN STANTON

(1926-20017)

El sr. Stanton és una d'aquelles persones d'imatge més inquietant dels actors de Hollywood. Fill d'una perruquera i un agricultor de tabac i barber de Kentucky el jove Harry Dean va servir a l'Armada dels EEUU a la II Guerra Mundial fent de cuiner en un vaixell a Okinawa. Quan va tornar de la guerra va estudiar periodisme i arts a la Universitat de Kentucky on va començar a fer teatre.

La seva primera participació en un film fou a Tomahawk Trail (1957), la seva presència a finals del '50 i dècada dels '60 en films bèlics i westerns fou regulars. El podem veure a La leyenda del indomable (1967), Los violentos de Kelly (1970) o Dillinger (1973). Llavors féu el salt a la ciència-ficció amb el molt rellevant paper a Alien, el octavo pasajero (1979).

Es va a donar a conèixer amb un dels pocs papers com a protagonista, la molt recuperable París, Texas (1984) de Wim Wenders. Amb aquest film li arribà certa popularitat, però després vindrien, bàsicament, papers com a secundari en films com La última tentación de Cristo (1988), per exemple.

Fou actor fidel al sr. David Lynch, participant a Corazón salvaje (1990), la sèrie Twin Peaks (1990), Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992), Una historia verdadera (1999), Inland Empire (2006) i la nova temporada de Twin Peaks (2017).

El sr. Stanton va participar en més de 200 films, entre pelis i sèries de televisió. A més, tenia una banda -la The Harry Dean Stanton Band- de jazz, pop i tex-mex i en la que ell tocava la guitarra.

De rostre (aparentment) inexpressiu, mirada perduda, actitud desgarvada, pose inquietant que encaixava perfectament en els universos malsans i estranyots del mestre Lynch. Va morir en 91 anys. 


dilluns, 25 de setembre de 2017

LA APISONADORA


Terry Pratchett fue un escritor inglés de libros de fantasía, de ciencia ficción en la mayoría de los casos. Escribió docenas de ellos y ahora es el narrador británico con más ejemplares vendidos (85 millones, en treinta y siete idiomas) si exceptuamos a J. K . Rowling, que, claro está, se lleva la palma, con más de 500 millones.

Pratchett murió hace poco más de dos años, en marzo del 2015, tras ocho años con alzheimer. A su amigo del alma, el también escritor de fantasía Neil Gaiman, le dejó el encargo de que "todo aquello en lo que estuviese trabajando en el moment de su muerte, junto con sus ordenadores, se colocaran en medio de una carretera y se destruyese con una apisonadora". Lógico. A ningún escritor le gusta que publiquen textos suyos sin haberles dado el visto bueno final. De modo que sus deseos se han visto finalmente cumplidos y, a principios de este mes de septiembre, la apisonadora -una vieja John Fowler & Co., por la cosa retro- ha cumplido su cometido.

El administrador del legado de Pratchett anunció el hecho con dos tuits. En el primero aparece el disco duro en cuestión, intacto. A continuación, el segundo tuit: el mismo disco dura convenientemente hecho añicos. Y, como en este mundo todo tiene valor, ni que sea simbólico, ese disco duro descuajeringado se exhibe ahora con todos los honores en una gran exposición que la semana pasada se inauguró en el museo de la ciudad de Salisbury -El mundo de Terry Pratchett- que glosa la vida y las obras del novelista. Estará abierta hasta mediados de enero del próximo año.

Es un caso en las antípodas del de Franz Kafka. En vida, sólo publicó algunos relatos y, antes de morir, pidió a su amigo Max Brod que destruyese todos sus manuscritos, para que no los publicasen tal como estaban, sin acabar. Pero Brod no le hizo ni puñetero caso y, poco a poco, fue publicándolos, inconclusos o no: El proceso, América, El castillo, La muralla china, Carta al padre, La madriguera... Muchos de nosotros estamos agradecidos a Brod por haber traicionado a su amigo y habernos permitido disfrutar de todas esas obras, maestras a pesar de faltarles el toque final. Salvando la distancia entre un escritor y otro, igual la apisonadora de Pratchett nos ha privado de alguna obra que nos hubiese deleitado. Pero ahora es ya demasiado tarde para saberlo.

Quim Monzó a Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia


divendres, 22 de setembre de 2017

QUAN EL CINEMA IMITA LA PINTURA PEL SR. VUGAR EFENDI


Vugar Efendi pintura en el cine 11

L'estreta relació entre pintura i cinema. El ressó i les tendències de diferents disciplines artístiques que sovitn dialoguen sense ser-ne conscient o -a vegades- de forma totalment intencionada.

Vugar Efendi pintura en el cine 2

El realitzador Vugar Efendi ha elaborat un interessant vídeo-assaig en el què analitza com el cinema s'inspira en les obres pictòriques. Elements com enquadrament, llum, color o posició dels personatges es veuen en el cinema tot repetint obres anteriors de lapintura. Aquesta és el cas del Jack Nicholson d'About Schmidt (2002) i la pintura La mort de Marat (1793) de Jacques-Louis David

Vugar Efendi pintura en el cine 13

O el fotograma del film Sexy Beast (2002) amb Over the town (1918) de Karl Chagall

Vugar Efendi pintura en el cine 4

Escena de There Will be blood (2007) amb Jeune homme nu assis au bord de la mer (1836) de Jean-Hippolyte Flandrin

Vugar Efendi pintura en el cine 3

O l'escena de Passion (1982) amb La petite baigneuse- intérieur de harem (1828) de Jean-Auguste-Dominique Ingres. 

Podeu veure més exemples en el canal de Vimeo de l'artista (clicant aquí) dins del projecte Film meets Art.

dimecres, 20 de setembre de 2017

PREMIS EMMY 2017: THE HANDMAID'S TALE, VEEP & BIG LITTLE LIES


Imatge relacionadaFa uns dies va tenir lloc la 69ena. edició dels premis de la indústria de la televisió als EEUU: Els Emmy. Tenint en compte el traspàs creatiu entre televisió, plataformes i cinema, aquesta distinció cine/tv cada cop tindrà menys sentit.

Si hem de determinar una clara guanyadora de la nit, aquesta fou la que per a molta gent ha estat la millor sèrie de la temporada: The Handmaid's Tale (El conte de la criada), adaptació del llibre de Margaret Atwood de 1985. L'altra gran guanyadora fou Big Little Lies. La primera com a millor sèrie dramàtica i la segona com a millor minisèrie (amb premis per a Nicole Kidman, Alexander Skarsgard, Laura Dern i  el seu director Jean-Marc Valee); i la tercera en discòrdia Veep, com a millor sèrie de Comèdia. Les 3 amb un marcadíssim pes femení (clarament una tendència en el món cultural actual... per fi).

Una primera dada curiosa és que The Handmaid's Tale és una producte de Hulu, que és un web, no una cadena tradicional de televisió, es tracta doncs, de la primera sèrie d'internet que guanya un Emmy com a millor sèrie. Els temps estan canviant.

Imatge relacionadaEl conte de la criada es va emportar els principals premis -a banda de millor sèrie dramàtica- millor actriu (per Elisabeth Moss, la recordada prota de Mad Men), millor actriu secundària (Ann Dowd), a més de millor direcció i millor guió.

El pes per cadenes: HBO: 10 premis; Netflix: 4; Hulu:5; FX: 2 i NBC: 6. Netflix, doncs, fou la gran perdedora amb escassos premis (o cap) per a The Crown, House of Cards, Stranger Things o Master of none ....

Una altra dada interessant, la guanyadora del premi a millor actriu de comèdia Julia Louis-Dreyfuss ja té el rècord de l'actriu més premiada als Emmys: 6 premis consecutius pel seu paper a Veep i 2 premis per altres sèries. 8 en total! 

Una altra dada és que han premiat per primer cop a un director negre (Donald Glover) com a millor direcció de comèdia (Atlanta), potser ja tocava, no?

Així doncs, si no les teniu a la llista de pendents apunteu: The Handmaid's Tale, Veep i Big Little Lies.

La llista de premiats:

MILLOR SERIE DRAMATICA: The Handmaid’s Tale 
MILLOR COMEDIA: Veep
MINISERIE: Big Little Lies
MILLOR ACTOR DRAMA: Sterling K. Brown (This is us) 
MILLOR ACTRIU DRAMA: Elisabeth Moss (The handmaid’s tale)
MILLOR ACTOR SECUNDARI DRAMA: John Lithgow (The Crown) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI DRAMA: Ann Dowd (The Handmaid’s tale)  
MILLOR ACTOR COMEDIA: Donal Glover (Atlanta)
 MILLOR ACTRIU COMEDIA: Julia Louis-Dreyfus (Veep) 
MILLOR ACTOR SECUNDARI COMEDIA: Alec Baldwin (Saturday Night Live) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI COMEDIA: Kate McKinnon (Saturday Night live) 
MILLOR ACTOR PROTAGONISTA MINISERIE:  Riz Ahmed (The night of)    
MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA MINISERIE:  Nicole Kidman (Big little lies)   
MILLOR ACTOR SECUNDARI MINISERIE: Alexander Skarsgard (Big Little  Lies)  
 MILLOR ACTRIU SECUNDARI MINISERIE: Laura Dern (big little lies)  
 MILLOR TV MOVIE: San Junipero (Black Mirror)
 DIRECCIO DE COMEDIA: Donald Glover (Atlanta)
 DIRECCIO DRAMA: Kate Dennis (The handmaid’s tale)
 DIRECCIO MINISERIE O TV MOVIE: Jean-Marc Valee (big little lies)
 DIRECCIO PROGRAMA VARIETATS: Don Roy King (Saturday Night live)
MILLOR PROGRAMA SKETCHES: Saturday  Night Live
 MILLOR GUIO DRAMA:  Bruce Miller (The handmaid’s tale)
MILLOR GUIO COMEDIA: Aziz Ansari I Lena Waithe (Master of none)
MILLOR GUIO MINISERIE: Charlie Brooker (Black Mirror)
 MILLOR GUIO PROGRAMA VARIETATS: Last Week Tonight with John Oliver

dilluns, 18 de setembre de 2017

QUAN LA PEL·LÍCULA S'ACABA


A la manera reduccionista de Pla, direm que hi ha dos tipus d'espectadors de cine. Un: aquell que, quan la pel·lícula s'ha acabat i comencen a passar els títols de crèdit, no triga ni dos segons a aixecar-se del seient i sortir disparat cap a la porta. L'altre: el que s'escarxofa a la butaca i es posa a llegir-los amb gran atenció -amb més atenció que la que ha dedicat a la pel·lícula, si és possible- interessadíssim a saber el nom del doble del protagonista, de l'ajudant de l'il·luminador o del noi que duia els entrepans al director de la segona unitat de rodatge.

Aquest segon tipus d'espectador és el cinèfil, el que ho vol saber absolutament tot de la pel·lícula que ha vist. En canvi, el de la primera mena correspon al simple aficionat, al que ja n'ha tingut prou amb la pel·lícula i poc li importa el nom de la costurera suplent. ¿Es podria decidir que un dels dos comportaments és pertinent i l'altre no? En absolut. Tots dos són correctes, i la prova és que, en general, conviuen en harmonia. El problema comença quan un espectador que vol tocar el dos quan acaben les imatges descobreix que es troba emparedat: en una fila en què, a banda i banda, hi ha persones disposades a quedar-se assegudes, amb la vista fixada a la pantalla fins que l'última paraula dels crèdits desaparegui. Això vol dir uns quants minuts. ¿Què cal fer, en aquesta situació? De vegades, quan la pel·lícula ha sigut insuportable (o acceptable però massa llarga), el que ve de gust és aixecar-se i marxar immediatament. Però, emparedat entre devoradors de crèdits, s'hauria de passar per davant d'ells i molestar-los la lectura. Fins el més impacients són comprensius amb els que llegeixen el crèdits, perquè tohom s'ha quedat alguna vegada a la butaca per comprovar si, tal com suposa, els exteriors s'han rodat a tal població, o per saber el nom de tal actor secundari que no coneixia i que l'ha meravellat. 

Com gairebé tot a la vida, també l'actitud davant dels crèdits oscil·la segons els corrents ideològics. En aquella època llunyana en què el cinema d'art i assaig i els cinefòrums tallaven el bacallà, llegir tots els crèdits demostrava una conscienciació entre esquerranosa i alternativa. Després, com a resposta a tanta cinefília impostada, va triomfar la tendència a aixercar-se de pressa per demostrar que no eres cap rata de filmoteca i que t'importava un rave el nom del tercer assistent del quart equip de rodatge. Davant d'aquest panorama, gent com Monty Python o John Landis es van empescar un mètode perquè ningú no s'aixequés de les butaques: introduïen frases hilarants enmig dels crèdits, amb la qual cosa la gent els devorava de cap a peus a la recerca de les ocurrències. 

Avui totes dues postures conviuen sense grans problemes, amb una única excepció: les nits d'estrena, sobretot si t'hi han convidat. Per molt que la pel·lícula t'hagi avorrit, es considera obligat aguantar fins al final dels crèdits perquè els que t'envolten i aplaudeixen sense parar -a dreta i a esquerra, per davant i per darrera- són precisament, aquells els noms dels quals apareixen en pantalla, un rere l'altre. (Ells i els seus parents i amics). De manera que, en aquests casos, no hi ha cap altra solució que aguantar, somriure a tort i a dret, esperar una eternitat perquè es vagin aixecant la mar de satisfets i, aleshores, arribar al carrer i, sense que es noti gaire, sortir disparat cap al bar més pròxim i prendre tres whiskies de cop.

Quim Monzó(2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates


divendres, 15 de setembre de 2017

SR. JERRY LEWIS

Resultat d'imatges de joven jerry lewis
(1926-2017)

Fa unes setmanes moria el que durant anys fou considerat de forma indiscutible el Rei de la comèdia de Hollywood. El sr. Jerome Levitch -o Jerry Lewis com fou conegut- va ser una comediant, actor, cantant, productor, director i guionista de cinema, teatre i televisió. 

Nascut a New Jersey, el sr. Lewis era fill de jueus russos. El seu pare -Daniel Levitch-, era mestre de cerimònies i animador de vodevil, conegut com a Danny Lewis. La seva mare -Rachel Levitch- fou pianista en una emissora de ràdio. El món de l'espectacle, era doncs, quelcom familiar. El petit Jerome va actuar per primer cop als 5 anys, acompanyat dels seus pares. El primer nom artístic que va utiltzar fou Joey Lewis però aviat el canvià per Jerry Lewis. No va finalitzar l'escola secundària i, pel que sembla, durant l'adolescència era conegut en tot el veïnat per les seves bromes i malifetes. 

De 1946 a 1956 començà a ser conegut formant parella amb el sr. Dean Martin, eren 'Martin i Lewis'. El sr. Martin posava la part 'seria' i Lewis la part 'tonta' i gamberra. Van arribar a tenir un programa de televisió propi: The Martin  and Lewis show a la NBC. De la televisió feren el salt al cinema com a actors secundaris a My Friend Irma (1949), després vingueren films com a protagonistes en 14 pel·lícules com: ¡Vaya par de marinos! (1952), ¡Qué par de golfantes! (1953) o Juntos ante el peligro (1956). Fins i tot, aquest duo van ser protagonistes d'un còmic de DC Comics: The Adventures of Dean Martin and Jerry Lewis de 1952 a 1957. 

La parella de fet còmica es va trencar el 1956, més aviat de mal rotllo, per raons que no estan massa aclarides. No van treballar més junts fins que Frank Sinatra els va 'enganyar' per a que es trobessin en una gala benèfica el 1976. Després de la mort del fill del sr. Martin es van reconciliar a finals dels '80, arribant a compartir escenari a Las Vegas el 1989.

Resultat d'imatgesA partir de 1957 el sr. Lewis començà la seva carrera en solitari, gravant discos, apareixent a la televisió, actuant en clubs i participant en films: The Delicate Delinquent (1957), fou la seva primera peli en solitari. Tingué el seu còmic -també- per a la DC Comics: The Adventures of Jerry Lewis (de 1957 a 1971).

A partir d'aquí, el sr. Lewis crea una productora pròpia i despega com al còmic que molts hem conegut. Cinderfella (1960) fou la seva primera producció i després vindrien The Bellboy (1960), The Erran Boy (1961), It's Only Money (1962) o El profesor chiflado (1963), algunes d'elles el sr. Lewis ja feia de director. Mentrestant, realitzava cameos fins que arribà el seu propi show televisiu: The Jerry Lewis show (1963 i 1967).

Un nou repte d'interpretació arribà amb el film The Family Jewels (1965) en la que l'actor interpretava 7 papers diferents (els diferents membres de la família).

A finals dels '60 va impartir classes de direcció a la Universitat del Sud de Califòrnia tenint al sr. George Lucas com a un dels seus alumnes.

Resultat d'imatges de el profesor chiflado jerru lewisLa dècada dels '70 estigué plena d'hiperactivitat per a l'artista: cinema, televisió, música i, fins i tot, musicals fins arribà l'any 1991 que va debutar a Broadway. A partir dels '80 tot i aparèixer en film d'Scorsese, en el Saturday Night Live o actuar fora dels EEUU (a França l'adoraven) la seva popularitat va anar mermant... En els darrers anys havia posat veu a un personatge dels Simpson (el pare del professor Frink), dirigit obres de teatre musical i algun petit paper en el cinema.

Una vessant compromesa de l'actor és la seva implicació des dels inicis de la seva carrera en recaptar diners per a la investigació i cura de la distròfia muscular, arribant a ser president de l'Associació de Distrofia Muscular

Quan era petit m'encantava la seva actitud grotesca, el seu atabalador histrionisme. l'slapstick i l'humor físic fou la seva especialitat i el seu mestratge és innegable quan veus actors com Jim Carrey, Adam Sandler, Will Smith, Eddie Murphy o Will Ferrell; en els que el toc 'Lewis' és inqüestionable.

El sr. Jerry Lewis va morir als 91 anys amb una enooooorme vida hiperactiva viscuda.

dijous, 14 de setembre de 2017

LA SRA. JULIANNE MOORE RECREA OBRES D'ART


7 11

6 12Sembla ser que la 'cosa' està de moda. Si fa uns dies mostràvem al sr. Malkovich recreant fotografies icòniques en un intent de recuperar el passat tot actualitzant-ho (i, també, ironitzant sobre el tema) ara la sra. Julianne Moore recrea obres de la pintura de la mà del fotògraf Peter Lindbergh.

Ha estat un projecte del fotògraf per a la revista Harper's Bazaar i s'hi van escollir 7 pintures a les que la sra. Moore ha posat rostre, cos i interpretació.

9 9


dimecres, 13 de setembre de 2017

SITGES 2017 #1: EL FESTIVAL DELS 50 ANYS


Aquest any és un Festival de Sitges especial, arriba al 50 aniversari i al Festival número 50. El director del Festival -el sr. Àngel Sala- ja ha fet diverses rodes de premsa per a informar de la imatge promocional del Festival, la programació i les activitats especials pel 50è. aniversari. Amb un padrí d'aniversari de l'alçada de Guillermo del Toro (la seva nova pel·lícula La forma del agua premiada amb el Lleó d'Or en el Festival de Venèzia inaugurarà el Sitges 2017).

El Festival tindrà lloc del 05 al 15 d'octubre.

Els 50 anys del Sitges tindrà al personatge de Dràcula com a leit motiv i el 25è. aniversari del Dràcula del Coppola. Aquesta efemèride ha provocat que el Festival cerqui més ressó internacional que mai. Per exemple, el 50 Festival de Sitges fou convidat en el 70 Festival de Cannes i li oferí un acte commemoratiu.

El cinema de Realitat Virtual 360º, que l'any passat tingué un petita presència, aquest any tindrà un pes específic, amb productes amb aquesta modalitat a competició i amb l'estrena de la primera sèrie en aquest format: Campfire creepers, d'Alexandre Aja i amb la presència del sr. Robert Englund (el d'Elm Street).

Confirmat el Gran premi honorífic a la sra. Susan Sarandon -actriu del film de culte The Rocky Horror Picture Show (1975), l'Ànsia (1983) o Les Bruixes d'Eastwick (1987) per anomenar alguns títols de gènere. L'altre premi honorífic per al veterà William Friedkin (director de El Exorcista o French Connection). Màquina del temps per a Santiago Segura. Una altre convidat de luxe serà el sr. Johnnie To (director de Election, per exemple).

En el Sitges 2017 tindrem els nous títols de noms propis com: Lanthimos, Kurosawa, Miike (que arriba al film 100 a Sitges), Balagueró o Xavier Gens.

En el Sitges 2017 tindrem films com: The Endless, Salyut-7, Tragedu Girls, Jupiter's moon, Kuso, Musa, La Pell Freda, Matar a Dios, Black Hollow Cage, The Killing of a Sacred Deer, Wind River, The Bad Batch, Maus, Dhogs, Lu over the wall, A silent voice, Tehran taboo, Leatherface, Errementari, Mom and Dad, The Ritual, Revenge, The Crescent, Creep 2,... . També podrem veure un documental sobre el rodatge d'El Conde Dracula de Jesús Franco: Dracula Barcelona (de Carles Prats) i versió en 4K de Terminator 2 en 3D.

A diferència de la polèmica en el Festival de Cannes, a Sitges reben amb els braços oberts a Netflix i veurem la Temporada 2 d'Stranger things. Tindrà lloc propi com en edicions anteriors, Movistar +, on gaudirem de l'estrena de La Zona.

La secció més pop del festival el Brigadoon oferirà un homenatge a Terele Pávez i George A. Romero i l'habitual Zombie Walk pels carrers de Sitges.

Tindrà lloc la tercerda edició del Sitges Pitchbox per a que nous projectes es puguin fer realitat.

Novetats del Sitges 2017: 
- Sitges Taboo'ks, la opció que ofereix als artistes de transformar obres literàries en projectes audiovisuals.
- Màster de Cinema fantàstic i ficció contemporània a la UOC.
- Samsung Sitges Cocoon: peces a competició de realitat virtual (VR).
- Exposició 50è. Aniversari Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya 1968-2017: El cinema és fantàstic. Ara està a la Filmoteca de Catalunya i durant el Festival estarà a l'Edifici Miramar. Precisament, a la Filmoteca s'ha programat una selecció de les pelis més rellevants dels 50 anys de Sitges.
- El 28 de setembre de 1968 es projectà la primera peli en la història del Festival de Sitges: Aelita (Yakov Protazanov, 1924) i el proper 28/09/17 es repetirà aquesta projecció.


dimarts, 12 de setembre de 2017

LA SINCERITAT DE TRIAS


Divendres, el portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrès dels Diputats, Xavier Trias, va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio. Quan li van preguntar per la nova llei de partits, va explicar que pot ser que ells votin a favor de l'esmena a la totalitat que proposael Pnb i, després, quan l'esmena no prosperi, que votin a favor de la llei. És allò que els bascos anomenen el surf català, imatge definitòria tan encertada que no necessita cap més explicació. Però el millor de tot va ser quan, preguntat sobre el manifest que un grup de trenta artistes, escriptors, professors d'universitat i presidents d'organitzacions cíviques de Catalunya han subscrit contra aquesta llei, Trias va dir: "Si fos un ciutadà corrent, probablement jo també el firmaria".

Poca broma, amb la frase. Vol dir, ni més ni menys, que com a "ciutadà corrent" desaprova la llei, però que, ent tant que polític, l'acceptarà. És a dir: dins de Trias conviuen dos homes. El "ciutadà corrent", que pensa una cosa, i el polític, que firma la cosa contrària.

¿Esquizofrènia?¿Hipocresia? No: pura política, tal com s'entén en aquests temps fascinants. Cal agrair a Xavier Trias aquestes declaracions, perquè són una mostra poc habitual de sinceritat. Perquè el que Trias va confessar divendres ho practica l'aclaparadora majoria dels nostres acomodats polítics, d'aquest partit i dels que el circumden. Fa lustres que han passat a ser peces d'una maquinària que té en les poltrones l'engranatge, una maquinària on res no es decideix pel raciocini plebeu, sinó d'acord amb estratègies planificades amb cura. Per ells o pels seus assessors, que els diuen com s'han de comportar, quan han de cedir, quan han de simular benevolència i quan han de fingir que es baralles els uns amb els altres perquè la gent es pensi que hi ha diferències, encara que al final acabin firmant el que convingui. S'ha parlat molt que, a Set de nit, a Artur Mas el satiritzen convertint-lo en un robot, però ¿quin polític estàndard no ho és? Alguns inicien la carrera rebel·lant-se, en principi, contra el dictat de la mercadotècnia, i durant un temps ens desconcerten. Però fins i tot aquests, al cap de poc temps, acaben doblegant-se al dictat; en això els hi va la subsitència política. De manera que acaben considerant la pràctica del surf  un mèrit que demostra com són d'hàbils saltant d'una onada a una altra, i sense mullar-se ni despentinar-se, si cal. Tan convençuts estan que la política a ultrança consisteix precisament en això que no s'adonen que només ells es creuen herois bronzejats damunt una taula de surf, i que la gent els veu més aviat com insectes atrapats a la teranyina que les seves estratègies i els seus interessos han teixit al llarg dels anys. Per això no ha d'estranyar que bona part de la població els consideri incapaços d'entendre i de solucionar els seus problemes. La gent pot ser senzilla però no necessàriament idiota.

I aquí és on amplien espai, pels laterals, l'antiglobalització i això que avui dia anomenem populisme: dos pols oposats a conseqüència de la mateixa decepció davant aquests polítics capaços de, a caseta, a tenir una opinió com a "ciutadà corrent" i, l'endemà, al Congrés dels Diputats, firmar exactament el contrari

Quim Monzó (2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

dilluns, 11 de setembre de 2017

CADA COP MES A PROP...



divendres, 8 de setembre de 2017

VIII FANGOFEST A AMPOSTA


Un any més ens arriba el Festival Internacional de Cinema Fantàstic Terror i Gore, el FangoFest a Amposta. Organitzat per la productora Kutrefacto des d'avui i fins a l'11 de setembre ens plenaran Lo Pati de curtmetratges i llargmetratges farcits d'ensurts, sangs i delirades vàries.

Ja tenen 8 anys de recorregut, oferint-nos un ampli panorama de les produccions fantàstiques i -sobretot- terror a nivell internacional i, principalment, de la penínsul·la. El FangoFest disposa de 6 seccions: Llargmetratges, Curts Fantàstic, Curts Terror, Curts Gore, Curts 'Maledictis', Made in Terres de l'Ebre. La programació ens arriba ben farcida 

Els grans atractatius del FangoFest d'aquest any és la possibilitat de veure el Documental Herederos de la Bestia, llargmetratge dedicat a l'enorme impacte que el film d'Alex de la Iglesia (El Día de la Bestia) va tenir en el gènere fantàstic/terror de la penínsul·la. L'altre atractiu és torna a veure -si no ho vau fer el dia de l'estrena- el primer llargmetratge zombie gravat a Amposta: Infección Zombi (Kutrefacto Films i Morartis Films), en la que el Ciutadà K i els seus churumbeles tenen un petit però impactant paper.

CREA aquest any hi torna a participar tot presentant el seu darrer curt -POEsia- dins de la secció Made in Terres de l'Ebre (serà avui mateix a les 20:00, després de la inauguració). 

Ens veiem, doncs, al VII FangoFest a patir i xalar a parts iguales.


dijous, 7 de setembre de 2017

LES ESCULTURES DEL SR. DYLAN MARTINEZ




Descobrim al sr. Dylan Martinez, artista nord-americà especialitzant en fer escultures de vidre. El tret diferencial de la seva obra és la dificultat de discernir si és realitat o il·lusió. La seva obra més impactant és la que veieu en aquestes fotos: bosses d'aigua realistes que no són res més que escultures de vidre.

Si remeneu pel seu web trobareu altres obres interessants, però, aquesta em té el cor robat.



dimarts, 5 de setembre de 2017

SOBRE EL SR. K DEL SR. BRADBURY


Al planeta Mart hi havia, a la vora d'un mar eixut, una casa amb columnes de cristall i cada matí s'hi podia veure com la senyora K menjava la fruita daurada que brollava dels murs, també de cristall, o com netejava la casa amb grapats de pólvores magnètiques que recollien la brutícia i l'esvaïen al vent càlid. A la tarda, quan el mar fòssil era immòbili tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure al senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l'arpa. I del llibre, al contacte dels dits, en sorgia una veu, una veu antiga i suau que explicava històries del temps que l'aigua del mar es tornava vapor vermell a la costa i els homes lluitaven amb núvols d'insectes metàl·lics i aranyes elèctriques.

Des de feia vint anys, el senyor K i la seva dona vivien a la vora del mar mort, a la mateixa casa on havien viscut els seus avantpassats: una casa que girava i seguia el curs del sol, com una flor, des de feia deu segles.

(...)

Ray Bardbury (1947:13) 
Les Cròniques marcianes

dijous, 31 d’agost de 2017

EUFÒNIC 2017


El festival més xulo de les Terres de l'Ebre ja el tornem a tenir aquí. Eufònic és un festival al voltant de les arts sonores i visuals en el que l'activitat es concentra en 4 dies -dels 31 d'agost al 3 de setembre- a La Ràpita; però -com cada any i aquest any més que mai- les ones expansives de l'Eufònic arriben fins a d'altres poblacions tot ubicant instal·lacions artístiques a Alcanar, Amposta, Miravet, Tortosa, Ulldecona i Vinaròs. Llocs singulars (un antic molí d'oli, una sala d'una ermita, una antiga cisterna o un castell, per exemple) que lliguen passat i present. Llegat històric que es converteix en ressó sonor/visual contemporani. Aquest festival és capaç de lligar, com cap altre, territori, paisatge i experiència sonora i visual.

L'Eufònic aglutina actuacions audiovisuals, tallers, instal·lacions artístiques, accions sonores, activitats per al públic familiar i concerts en espais singulars.

La inauguració serà avui mateix -31/08- amb el concert de Carles Viarnés + Corral (visuals)(Auditori Sixto Mir-La Ràpita) i la Cloenda el 03/09 amb La Ladilla Rusa + Santa Marta (DJ) (amb la disbauxa clàssica al Xiringuito de la Costa-La Ràpita).

No sempre sabem què anem a veure, no sempre coneixem als artistes de la programació però és que l'Eufònic pretén -precisament- descobrir, destapar, aproximar. L'actitud davant de l'Eufònic és deixar-se portar... Per l'Eufònic passaran (podeu escoltar com sonen clicant damunt): Espinoza, Bola, Lidia Damunt, Julia, Sontag Shogun, Les Sueques, Skygaze, Indian Wells, Les Rauchen Verboten, Ex Continent, Carles Viarnès, Shoeg, Museless, Marina Herlop, Farai, Anímic, Ladilla Rusa, Somadamantina, Undo, Radiocontrol, Los Voluble + Bulos.net, Sonido Tupinamba, Lucient, Edgar de Ramon, Martí Guillem Cïscar, Jonás Gruska, Xavi Bové, ... Acompanyats de visuals de Florence To, Corral, Acid Thermal, Laetitia Morais,... 

4 dies ben intensos en la que escollir és torna d'una complicació extrema. Tot i això, aquesta és la meva llista de preferits i que no em perdria:

- Carles Viarnès + Corral
- Ubaldo
- Shoeg
- Marina Herlop
- Anímic
- Les Sueques (en el 'marco incomparable' dels Ullals de Baltasar)
- Los Voluble + Bulos.net
- Museless
- Undo

Apa, amics i amigues, que com cada any, se'ns ha girat feina!!


dimecres, 30 d’agost de 2017

PER MOLTS ANYS, NURIA !!!




un any més,
un any més junts.
t'estimem!

Per molts anys!

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL TANDEM SANDRO/MALKOVICH FA UN HOMENATGE ALS MESTRES DE LA FOTOGRAFIA



El sr. Sandro Miller -fotògraf- li va demanar al sr. John Malkovich la col·laboració per a un projecte molt especial: recrear les fotografies més reconegudes de la Història de la Fotografia utilitzant a l'actor com a únic model. 




Tant se val que el protagonista sigui un home o una dona, l'actor es presta sense recança a posar com toca segons el referent fotogràfic.



La sèrie s'anomena: Malkovich, Malkovich, Malkovich: Homenaje a los maestros de la fotografia i són evidents l'habilitat del fotògraf per a recrear el to, la il·luminació i la composició de la imatge en qüestió i de l'actor per a interpretar l'emoció de la persona fotografiada.


És important ressaltar que totes les fotografies han estat acabades sense l'ús de Photoshop per a manipular l'aspecte de l'actor.

Deixem per al final una de les més impactants, el sr. John Malkovich s'atreveix amb emular la mateixa Marilyn Monroe. 

Entre valentia i inconsciència!  

dilluns, 28 d’agost de 2017

DE USHER II DEL SR. BRADBURY


- De debó?

- I tant! Cada home, deien, havia d'enfrontar-se a la realitat. Havia d'enfrontar-se al que l'envoltava. Calia que desaparegués qualsevol actitud que no fos aquesta. Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Van alinear el Papá Noel, el Cavaller Sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec... Quins gemecs! Els van disparar, i van cremar els castells de paper, les granotes encantades, els reis antics i tots els que van ser feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era que era va convertir en el res mai més no va ser. Van escampar les cendres del fantasma Rickshaw per les runes del país d'Oz, van fer un farcell amb els ossos de Glinda la Bona i d'Ozma, i de Polícrom en van fer miques en un espectroscopi. Al Ball dels Biòlegs, van servir el pare Carbasser amb merenga. La Mongetera va morir víctima de la paperassa de la burocràcia. La Bella Dorment es va despertar pel petó d'un científic i va morir per la punxada fatal de la seva xeringa. A Alícia li van fer beure d'una ampolla d'elixir que li va mudar la mida, de tal manera que mai més no pogués cridar: "Cada vegada més i més espaterrant!". Van trencar el Mirall d'un cop de martell i, amb un parell més de cops, van aixafar el Rei Vermell i l'Ostra. 

(...)

Ray Bradbury a Usher II (1950) 
de Les Croníques Marcianes 

divendres, 25 d’agost de 2017

SRA. JEANNE MOREAU

(1928-2017)

Fa unes poques setmanes moria -amb 89anys- una de les dames del cinema francès (amb permís de la sra. Catherine Deneuve), per a molts una de les actrius més emblemàtiques del país veí: la sra. Jeanne Moreau. 

La mare de la petita Jeanne -Kathleen Sarah Buckley- era una artista anglesa que a l'anar a actuar al Follies-Bergère de París amb la seva companyia va conèixer al que seria el seu marit -Anatole Désiré Moreau- que tenia un restaurant a Montmartre. La parella va instal·lar-se a París. La petita Jeanne va estudiar en el Liceu Edgar Quinet i es va formar en el Conservatori parisenc. 

La sra. Jeanne Moreau va ser el membre més jove admès mai a la Comedie Française amb només 20 anys, un any abans havia debutat en el teatre en el Festival d'Avignon. La sra. Moreau era, principalment, una actriu de teatre i també de cinema i televisió; però també directora de cinema, teatre i òpera a més de guionista i escriptora i, fins i tot, cantant, vessant menys coneguda de l'artista.

Fou un dels símbols de la Nouvelle Vague, l'època daurada de l'actriu, ens els anys '50 i '60 del segle passat, quan fou la musa de Louis Malle, François Truffaut, Michelangelo Antonioni, Luis Buñuel, Jacques Demy i Roger Vadim... la 'flor i nata' del cinema europeu de l'època. Fora del seu país fou dirigida per Elia Kazan, Peter Brook, Wim Wenders, Marcel Ophüls o Orson Welles. El mateix Orson Welles la va considerar "la millor actriu del món". Musa també de directors moderns, com Amos Gitai

Va participar en més de 100 films i la majoria d'ells són de les millors pel·lícules de la història del cinema: Los amantes, La novia vestía de negro, Ascensor para el cadalso, La noche, Diario de una camarera, Jules et Jim o Querelle. I també rellevants films dels anys '90 com El amante (Annaud), Nikita (Besson) o Le temps qui reste (Ozon). La seva darrera pel·lícula (no finalitzada) fou amb una altre veterà: el sr. Manoel de Oliveira l'any 2012. 

Guanyadora de premis en diversos festivals al llarg de la seva trajectòria, fins i tot tingué el seu Oscar honorífic.

La Història del Cinema -sobretot europeu- no el podríem entendre sense la sra. Jeanne Moreau... de mirada trista i absent, de bellesa sobrenatural, sexi i freda, dura i alegre, enamorada i gèlida, fermament d'esquerres i dona de caràcter. Tot i això -i més- podia ser la sra. Moreau.