divendres, 18 d’agost de 2017

LA PSICOLOGIA DE L'ESPERA


Quan jo estudiava la llicenciatura no teníem cap assignatura sobre el tema, sí que de forma tangencial alguna tractava el concepte de 'temps' i com les persones l'entenem i el fem  nostre (o no).

Vivim en una societat amb tanta pressa i amb tanta necessitat d'immediatesa que tractar i conèixer el que significa 'esperar' s'ha convertit en una àrea d'estudi i investigació.

Com a primera dada ens diuen que passem 4 anys de la nostra vida fent (ja us dic jo que si aneu un cop a l'any a Port Aventura, no tinc dades empíriques, però us asseguro que aquesta xifra pot arribar als 6 anys). El flipant és que és el mateix temps que dediquem a menjar o a navegar per internet. 

La Psicologia de l'espera és, doncs, per a posar-nos formals, la branca de la psicologia que investiga els procesos mentals, emocionals i físics de les persones que passen pel procés de l'espera.

Certament, aquesta branca ens la 'vendran' com a nova (ves que no comencin a aparèixer llibres com a bolets sobre el tema) però uns dels 'avis' de la Psicologia moderna, el sr. William James, ja deia que quan una persona està ocupada, la percepció del temps que passa mentre dura l'activitat és més petita. Que el temps és relatiu ja ho sabem però el que aquesta branca de coneixement persegueix és -entre altres coses- alleugerir aquesta sensació negativa d'espera. I això ho fan amb tècniques com: posar monitors per a informar-nos que el temps que passa per a que ens 'toqui', donar algun fulletó informatiu mentres esperem en una cua, fer cues en forma de serp, donar a coneìxer -en el cas del trànsit, per exemple- la raó de l'espera, fer cua acompanyat, tenir molt clar l'objectiu o la fita que es vol aconseguir amb la cua (exemple de les entrades a concerts),...

Ens diuen que, en general, afirmem haver passat un 30% més de temps fent la cua que el que ha passat en realitat. Aix, reconec que en el meu cas potser parlaria d'un 50%.


dijous, 17 d’agost de 2017

REIVINDICAR ELS CAÇADORS DE NAZIS


El sr. Andrew Nagorski ha publicat Cazadores de Nazis un apassionant llibre dedicat a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a fer justícia i a detectar i denunciar als dirigents nazis que després de la II Guerra Mundial van escampar-se i amagar-se pel món.

Malauradament, els que hem anat veient a les portades dels diaris són als assassins, als botxins, senzillament, als psicòpates que es van refugiar en un règim autoritari que acceptava les atrocitats que van arribar a cometre. Assassins, entre molts altres, com: Adolf Eichmann, Klaus Barbie, Ilse Koch o Erich Priebke. Tots ells acusats de ser corresponsables de l'Holocaust.

El llibre que ens ocupa s'encarrega de convertir en portada aquelles persones anònimes que van fer una feina valenta i, fins i tot, heroica per portar als tribunals el botxins. Quan el món occidental volia superar les ferides de la darrera gran guerra quan abans millor, quan alguns governs protegien a responsables del règim nazi dins de les seves fronteres per aprofitar els seus coneixements durant la Guerra Freda (EEUU i URSS) persones com Elizabeth Holtzman, Eli Rosenbaum, Benjamin Ferencz, William Denson, Fritz Baue, Simon Wiesenthal, Tuvia Friedman, Beate Klarsfeld i Serge Klarsfeld... i molts altres van dedicar la seva vida, tota la seva vida (i això és diu ràpid) a perseguir als assassins per a que tinguessin el judici que merexien per haver atemptat contra la humanitat. 

La pena és que molts d'aquells botxins se'ls van escapar, la pena és que no van rebre el suport necessari dels governs occidentals per a realitzar una autèntica acció de justícia; això, però, tampoc no és res nou: quants franquistes (i còmplices de la tortura) estan 'tallant el bacallà' de l'economia dels nostres país?.

El més esgarrifós és que quan aquests nazis són jutjats amb proves, quan es fa públic tot allò que van arribar a fer la gran majoria no s'arrepenteix absolutament de res; i en alguns casos, fins i tot, afloreix l'orgull i la sobèrbia del que es pensa per damunt dels altres. 

Bona part dels nazis van morint sense que el pes de la justícia els faci pagar per totes les atrocitats que van realitzar. Tots aquests caçadors i caçadores de nazis també estan morint i amb ells la croada que van iniciar l'any 1945, llibres com el del sr. Nargorski són necessaris per no oblidar, per registrar tot allò que va passar.

Un llibre necessari, doncs, per a poder agraïr -tot posant noms i cognoms- a totes aquelles persones que van lluitar per fer una món més just.




dimecres, 16 d’agost de 2017

COMPTE ENRERE


Resultat d'imatges de cuenta atrasQuan algú comença a sentir el cuc de l'escriptura, allò que el mallorquí Biel Mesquida  en diu escriguera, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L'aspirant a escriptor ha d'aprendre a posar una mica d'ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punts dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Potser la millor manera de complir amb el que aquí es demana sigui fer un compte enrere, entre altres coses perquè l'expectativa que genera comptar enrera implica mirar endavant, i això sempre és molt millor. De manera que, partint d'aquelles pel·lícules de catàstrofes que estaven tan en voga quan finalment va morir Franco al llit -Aeropuerto 77, Aeropuerto 78-, anirem descendint per la Route 66 de can 60 amb una copar de Licor 43 a la mà i el Canal 33 a la pantalla. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova però sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, recuperarem un exemplar antic d'aquell efímer suplement en català del Cambio 16 que es va dir Setze, i ens aclofarem en un racó a llegir-hi un article amb el cap a quarts de 15.

No cal fer la prova del Carboni 14 per determinar que un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat d'una altra. En el millor dels casos, un dimarts 13 l'escriptor en qüestió troba una veu personal i arriba a ser capaç d'agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament del br11jador verbal i no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indeiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra. Ignició!

Màrius Serra (2017) 
D'on trec el temps

divendres, 11 d’agost de 2017

EL FOTOGRAF JR: DEL GRAFITI A CANNES 2017



JR és el nom d'un artista de carrer francès, fotògraf i, ara, cineasta del que se sap ben poca cosa. Va nèixer l'any 1983 però no sabem la seva identitat real. Quan era adolescent es dedicava a fer grafitis pels carrers de París, un bon dia es va trobar una càmera de fotos al metro i es convertí amb el 'fotògraf clandestí'! (com si hagués trobat un super poder o una cosa per l'estil). A partir d'aquell dia es va dedicar a ampliar les fotos que feia i penjar-les per les parets de la ciutat, una mena de 'grafiti fotogràfic'. Per a l'artista, el carrer és la galeria més gran del món.

Els seus treballs urbans van anar tenint reconeixement i ara són molts i moltes els què el seguim a les xarxes (a Instagram té 1 milió de seguidors/es) i ha exposat en galeries i centres d'art d'Amsterdam, Berlín, Londres, Rio de Janeiro, Shangai o Los Angeles.

Fa un parell d'anys en vam parlar en aquesta casa arrel d'un projecte de 'cares del món' que havia presentat.

Aquest fotògraf acompanyat de la 'gran dama' del cinema francès, la sra. Agnés Varda van presentar un documental en el passat Festival de Cannes. Visages villages és el viatge que ambdós artistes van fer per França, visitant petits pobles i comunitats, escoltant les històries quotidianes dels seus habitants, capturant la fotografia dels seus rostres en gran tamany i enganxant-les en parets i murs. Un bon homenatge a les històries de vida anònimes i a la quotidianeïtat, tan habitual en l'obra de la sra. Varda.





dijous, 10 d’agost de 2017

L'ARCA DE NOE DEL SR. BARCELO A SALAMANCA


Si per casualitat aneu a Salamanca, abans de l'01 d'octubre, tindreu la sort de gaudir d'una exposició del sr. Miquel Barceló, un dels artistes del nostre país més reconegut arreu del món.

La Universitat de Salamanca celebra els 800 anys d'història i per a celebrar-ho ha muntat una gran exposició en diferents punts de la ciutat amb peces del sr. Barceló. Es tracta de 80 obres amb diferents tècniques, pintura, escultura, dibuix, performance... bona part d'elles realitzades en els darrers cinc anys. Com ho han definit els mateixos organitzadors es tracta d'una autèncita Arca de Noé d'aquest artista mallorquí.

El sr. Barceló és un artista 'total' de les arts plàstiques: imprevisible, variable, múltiple, experimental, juganer, neguitós, inquiet; segur que totes les etiquetes que impliquin 'dinamisme i canvi' hi encaixarien. 

Els darrers 15 anys de treball de l'artista els podem trobar passejant per Salamanca: 

- en el Patio de Escuelas, mostrant-nos les il·lustracions que féu per a l'edició de 2003 de la Divina Comèdia de Dante i un grup escultòric anomenat 14 Allumettes

- l'Hospederia Fonseca, amb obres pintòriques que van del 2009 al 2016 com les sèries blanca, blau i parietal; 

- la capella del Arzobispo Fonseca, amb el bodegó Arca de Noé amb una vintena de ceràmiques; 

- el pati del palau Anaya, amb la monumental escultura Le grand écouteur

- i, finalment, la Plaça Mayor, on trobem el Gran elefant dret, escultura d'un elefant que s'agunta sobre la trompa.

Una aproximació a l'obra del sr. Barceló com una oportunitat única de gaudir de l'ampli ventall expressiu que representa aquest artista. El sr. Barceló té un neguit expressiu, una necessitat comunicativa i un compromís amb els 'materials' com pocs artistes contemporanis.

Aix, qui pogués anar a Salamanca ...

dimecres, 9 d’agost de 2017

PESCANT SERIES DE TV (25): FALLING WATER


Resultat d'imatges de falling water tvA diferència de les 'pesques' televisives anteriors -sèries que no havia vist, encara- aquesta 'pesca' és sobre una sèrie que estic veient i vaig ben bé per la meitat. 

Falling water ha estat estrenada la primera temporada a Prime Video d'Amazon el passat octubre de 2016 i aquest abril ja han renovat per a una segona temporada. El capítol pilot fou escrit i co-creat per Blake Masters i Henry Bromell (tot i que aquest va morir l'any 2013).

La sinopsis de partida són 3 persones que no es coneixen però que són capaces de somiar parts del mateix somni... a mida que la trama evoluciona ens adonem que no es tracta de quelcom personal i particular sinó que forma part d'un estructura més gran que engloba tota la humanitat.

Un dels directors de bona part dels capítols és l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, aquell que a principis dels 2000 ens va sorprendre amb films inquietants com Intacto (2001), 28 semanas después (2007) o Intruders (2011); el xicot s'està obrint camí als EEUU i els projectes que té en cartera hi ha noms com Spielberg o Verbinski

La sèrie no arriba amb el suport de la crítica però sí de certa audiència. Que si és lenta, pretenciosa, complexa, difícil, rocambolesca... Certament, no és una sèrie de 'connexió ràpida' fins al capítol 3 no hi 'entres' del tot; si hi entres, és clar, perquè els que no ho fan la deixen, segur.

Una barreja entre Sense 8 i Twin Peaks. A mi, em tenen enganxat!

dimarts, 8 d’agost de 2017

SR. GEORGE A. ROMERO

                                                                    
(1940-2017)

Fa unes setmanes moria un dels pares dels 'zombies' a nivell cinematogràfic, el director de la Noche de la muertos vivientes (1968), film fundacional del gènere de zombies: George A. Romero.

George Andrew Romero va nèixer a Nova York l'any 1940, concretament en el barri del Bronx i el seus pares eren de procedència gallega (pare)) i lituana (mare). L'avi patern va nèixer a Neda (Galícia), va emigrar a Cuba però quanla seva muller estava embarassada tornava a Galícia per a que els seus fills neixessin a allà. Per tant, el pare del sr. George A. Romero va nèixer a La Coruña -on hi va viure de jove- però després marxà a Cuba i, finalment, al Bronx on coneixeria a la seva dona i mare dels seus fills.

Des de la seva infantesa el sr. George A. Romero li va interessar el món del cinema i, de petit, gravava pel·lícules de 8 mm. A principis del '60 va començar treballant en agències de publicitat i a la televisió. Juntament amb dos companys van crear l'agència The Latent Image, però es van avorrir aviat de fer 'anuncis' i el sr. Romero va decidir llençar-se a fer el seu primer llargmetratge adaptant el llibre Soy leyenda (de Richard Matheson). Van funda la productora Image Tne Productions i amb 114.000$ van realitzar La noche de los muertos vivientes. Fou l'any 1968 i aquest film va configurar l'arquetip del zombi popular que coneixem actualment... vigent fins a The Walking Dead. "George A. Romero creà als zombis, ell va fer les regles, disparar-los al cap, si et mosseguen quedes infectat, els morts tornant a la vida, George va fer tot això" (Eli Roth, 2007)

Resultat d'imatges de la noche de los muertos vivientesAquest film és tot un referent, a banda d'haver aconseguit una recaptació de 40 milions de dòlars molts són els creadors del gènere de terror que manifesten tenir aquell film com film de capçalera.

El sr. George A. Romero va continuar realitzant films de terror però, òbviament, sense  aconseguir el ressó ni l'impacte d'aquell primer film. Malgrat això, aquells primers films The Crazies (1973) o Martin (1977, presentada a Cannes) tenen un pes rellevant en el gènere.

10 anys després, però, el sr. Romero planteja una continuació d'aquell primer film a Dawn of the Dead (1978, aquí va ser estrenada amb el nom de Zombi) feta amb 1,5 milions de dòlars van recaptar 40 milions en tot el món. Essent més valorada, fins i tot, que la primera, per a molts crítics la millor pel·lícula de zombies de la Història.

Amb la dècada dels '80 arriba l'amistat del sr. Romero amb Stephen King que li escriu Creepshow (1982), un altre referent cinematogràfic vuitanter, feta de contes de terror breus. L'èxit del film va generar una sèrie de televisió: Tales from the Darkside (1984).

Els morts vivents van continuar en una tercera part: El día de los muertos (1985).

A partir dels '90 el sr. Romero ja és una institució, dirigeix un film amb Dario Argento, permet que Tom Savini (encarregat dels efectes especials i de maquillatge) en dirigeixi un remake i, fins i tot, va tenir un cameo a El silencio de los corderos (1991) fent d'agent de l'FBI.

Va dirigir La mitad oscura (1993), adaptant Stephen King de nou i amb cert reconeixement de públic i crítica. 

El canvi de segle va començar amb un període d'inactivitat per al sr. Romero i el tanteig d'una sèrie de televisió que no va tenir massa èxit. Finalment, tornaria als zombies amb un nova part: Land of the Dead (2005) amb un pressupost de 15 milions de dòlars, el més gran de la seva carrera. Tot i les crítiques positives, el sr. Romero no en va quedar prou content i filmar una nova versió finançada de forma independent i l'anomenà: Diary of the Dead (2007); la novetat és que plantejava un reboot i un intent de genera una nova saga. Abans d'acabar la dècada arribaria una nova peli de zombis: Survival of the Dead (2009) presentada en el Festival de Cine de Venècia.

Quan va arribar The Walking Dead, els productos van oferir al sr. Romero la possibilitat de dirigir algun capítol però ell es negà afirmant que no eren els 'seus' zombies. 

Un dels darrers treballs del sr. Romero fou per a la Marvel, un còmic anomenat Empire of the Dead (2014) escrit per ell i dibuixat per Alex Maleey; a banda de zombies, el còmic introdueix vampirs. 

Que alguns dels seus films fossin estrenats en prestigiosos festivals de cinema no és casual; els flms dels sr. George A. Romero eren més que simples films de zombies, eren autèntiques radiografies de la societat del moment (generalment, crítica contra el sistema classista del capitalisme) i contra els mitjans de comunicació o tractats sobre com reacciona l'ésser humà en situació extrema de supervivència.

Els zombies que coneixem no serien iguals sense la feina del sr. George A. Romero: "Abans de George els zombies en les pel·lícules eren creats mitjançant vudú [...]. Ell redefiní als zombies com a caníbals creats per la ciència, no la màgia. Portà als zombies a un terror més apocalíptic. De sobte podien estar en qualsevol lloc" (Max Brooks, 2008, escriptor de Guerra Mundial Z).


dilluns, 7 d’agost de 2017

AGOSTO


Resultat d'imatges de aburrirseCuando un servidor era niño -nací en 1952, o sea que imagínense la de años que han pasado- básicamente me pasaba los días de agosto en casa, sólo, porque muchos años mis padres trabajaban incluso ese mes. ¿Qué hacía para ocupar mi tiempo? Leía. Los libros que había en casa, poco, pero si los había leído meses antes, los releía,una actividad interesantísima, porque a veces la primera vez que los lees no descubres todos sus recovecos. De ficción, Algo flota sobre el agua,de Lajos Zilahy, Crimen y castigo de Fiódor Dostoyevski(que son losque tenían mis padres en un estante) y luego los que consideraban infantiles o juveniles, y que me habían regalado: de Jules Verne, Mark Twain, Emilio Salgari... Y cuando los había releído mil veces volvía a releer el diccionario de la lengua española de Atilano Rancés y la Enciclopedia Victoria.

Y luego me aburría. Ahora está de moda decir que los chicos, abrumados por la cantidad de estímulos de todo tipo que tienen (pantallas incluidas), sería bueno que se aburriesen, porque eso los lleva a encontrarse con ellos mismos y a descubrir formas de ocupar su tiempo a partir de las decisiones de su cerebro. En aquellos tiempos,estímulos había pocos y quizá por eso un día se me ocurrió plantar garbanzos en un plumier lleno de polvos de talco -no veía cómo conseguir tierra- y hacerlos germinar. Habría podido seguir por ese camino y ser perito agrícola, como Joan Manuel Serrat, pero yo, con mis garbanzos germinados en talco ya quedé contento. Un día que coincidí con Terenci Moix poco antes de que muriese, no sé en qué emisorade radio, intrigado, le pregunté por su afición a colorear imágenes de películas en blanco y negro con un software, y me contestó:

- A ver. Si, de niño, hubiese tenido un ordenador como los que tenemos ahora, ¿hubieses leído tanto como entonces?

La respuesta fue (y es) no. Me habría dedicado a bucear en internet lo que desconocía. Como la página de De todo un poco del TBO, que en aquellos años cincuenta me entusiasmaba, y en al que había tantos errores como ahora en internet. Pero también un cúmulo de verdades. El juego consistía (y consiste) en discernir qué es cierto y qué es falso; posverdad se llama ahora. La diferencia es que De todo un poco era un suministra semanal y se acababa enseguida. Internet no se acaba nunca y eso impide que a los que se aburren se les ilumine el cerebro e inventen cosas. Laus Deo.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 06/08/17

dimarts, 1 d’agost de 2017

CITA AMB BJORK DIGITAL AL CCCB


Ho vam comentar en el seu moment, el Sònar 2017 (BCN) va arribar amb el tret de sortida de la visita/actuació/exposició de la sra. Björk: la finlandesa més raruna i mundialment reconeguda. Ja ho hem dit molts cops: ens agrada Björk! Per això, no ens podem perdre BJÖRK DIGITAL al CCCB fins al 24 de setembre.

La passió que manifesta en moltes ocasions la sra. Björk pels avenços tecnològics és ben coneguda: des de l'adquisició del reactable, a les produccions musicals que es lliguen en apps o als seus videoclips en 3D o 360º... qualsevol aparell nou que surt allà està ellà per a treure-li partit i exprimir les seves potencialitats creatives. De fet, Björk és capaç com ningú de combinar orgànic/artificial en els seus temes musicals.

Björk Digital és el pas coherent tenint en compte això que dèiem, no podem muntar una exposició a la diva islandesa de forma convencional (amb objectes i quadres penjats) ha de ser quelcom més... digital. Així doncs l'expo és una experiència immersiva de realitat virtual. Es planteja com un recorregut en el que bona part del temps portes ulleres de realitat virtual i 'et trobes' amb Björk: en un cas, per exemple, en una platja mentres et canta 'només' a tu, ella canta i tu pots anar admirant el paisatge que us envolta; en una altra, entrem a la gola de l'artista per veure què passa mentres canta.... Sens dubte, es tracta d'una nova forma de connectar amb el públic. 

Hem de tenir en compte que per l'artista no es tracta exactament d'una 'exposició', ella parla d''experiència' i ella és la comissària de l'expo que ha controlat cadascun dels detalls de la mateixa.

Aquest dissabte la visitem!

dilluns, 31 de juliol de 2017

MIND THE GAP


La próxima vez que vayan ustedes a Londres (o la primera, si es que no han ido nunca), cuando desciendan a los andenes del metro notarán que han desaparecido los avisos de los altavoces que hasta ahora comenzaban con las palabras "ladies and gentlemen" (damas y caballeros). Transport of London, el ente encargado de controlar el sistema de transporte del gran Londres, ha decidido que esas palabras son ya de otra época. De manera que, en vez de decir cosas como "Good morning ladies and gentlemen" ahora dirán "Good morning everyone" (buenos días todos).

- "¡Querrán ustedes decir buenos días a todos y a todas!"

Por fortuna para los londinenses, la palabra "everyone" no lleva a su espalda la losa de género que últimamente lleva en español la palabra "todos" porque, si no, la habrían liado. Y la habrían liado aunque precisamente el motivo de ese cambio en los anuncios es ofrecer una "locución más neutral" para que todos se sientan bienvenidos. ¿No se siente usted bienvenido si por los altavoces oye "Hello ladies and gentlemen"? Puede que no. Pero otras persona, sí. Básicamente los miembros de los grupos lésbicos, gais, bisexuales y transexuales. El colectivo Stonewall -que debe su nombre al bar de Nueva York donde en 1969 se inició la revuelta que cambió la historia del movimiento gay- ha dicho que la decisión es acertada, una decisión que recibió hace un mes el apoyo del alcalde de la ciudad.

El director de estrategia de Transport for London puntualiza: "Hemos revisado la lengua que usamos en nuestros avisos y nos aseguraremos de que sea completamente inclusiva, para que refleje la gran diversidad de Londres". Los nuevos anuncios se irán grabando poco a poco y sustituirán paulatinamente a los anteriores, hasta que llegue un día en el que ya no quede ninguno con lo de "ladies and gentlemen".

A mí me parece bien. Barcelonés como soy, pocas cosas hay que me irriten más que entrar en un bar o una cafetería y que, a guisa de bienvenida, el camarero diga:

- Buenos días, caballero.

Sé que en Madrid y en  otras grandes ciudades españolas, ese trato es habitual, un tratamiento de cortesía, pero en Cataluña resulta muy extraño, de una formalidad notarial, y a muchos nos pone los pelos de punta. ¿"Caballero" yo? Un  poco de moderación, por favor, y póngame una Coca-cola sin hielo y sin limón.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 30/07/17

dijous, 27 de juliol de 2017

BOMBARDEJAR LO PATI ...


Amics i amigues, Lo Pati d'Amposta, un del Centres d'Art inclòs en la Xarxa de Centres Visuals de Catalunya ha estat bombardejat! I no sabrem l'impacte d'aquest bombardeig fins que el temps ens ho faci valorar en la distància ... però hi haurà víctimes, moltes!

De moment, en tenim una de visible: el seu Director, que donant mostres irrefutables de passió, energia i autèntic motor de projectes va situar el nostre Lo Pati en un espai de referència a tota Catalunya... aquest mateix que ara surt per la porta del darrera de l'edifici abans de que el Centre que ha defensat i projectat a l'exterior quedi més malmés del que ja ho està... Cap ciutadà ni ciutadana de les Terres de l'Ebre haguéssim pogut imaginar mai que en el nostre territori podríem gaudir de tot el que ha estat programat en aquest Centre d'Art. I quan dic tot vol dir, TOT! Lo Pati dels darrers anys ha estat capaç d'engegar unes propostes culturals impecables, d'excel·lent qualitat. Propostes d'un valor incalculable tan incalculable que la classe política local no ha estat capaç de reconèixer el seu valor i ha preferit utilitzar armes polítiques per a bombardejar-lo. Ja no es tracta de miopia, es tracta de ceguesa!

Lo Pati ha estat bombardejat i aquells polítics d'Amposta que no hagin intentat fer quelcom per a evitar el bombardeig... n'és còmplice. 
Un error administratiu ha estat convertit en una bomba.

Nosaltres també som víctimes!

MR. MARTIN LANDAU

                           Resultat d'imatges de fotos martin landau
            (1928-2017)

Fa uns dies moria el sr. Martin Landau, redescobert per a molts gràcies al sr. Tim Burton i a l'encertat paper de mr. Bela Lugosi que li va donar a Ed Wood (1994). El sr. Landau, però tenia més trajectòria abans del sr. Wood...

Nascut a Nova York fou actor de televisió i cinema. La seva carrera va començar als anys '50 del segle passat i un dels papers més rellevants de llavors fou el de dolent Con la muerte en los talones (1959).

Nascut a Brooklyn, als 17 anys va treballar com a dibuixant i caricaturista en el New York Daily News, però diuen que influenciant per Charles Chaplin va decidir dedicar-se a la interpretació. Va estudiar a l'Actors Studio, coincidint amb Steve McQueen i allà va impartir classes a Jack Nicholson o Anjelica Huston. L'any 1955 va debutar a Broadway. 4 anys més tard participà en el film de Hitchcock i té un petit paper a Cleopatra (1963).

Però el seus dies de glòria i popularitat estigueren a la televisió: Després de rebutjar ser el mismíssim mr. Spock d'Star Trek, seu paper més popular fou a la sèrie de tv Misión Imposible (entre 1966 i 1973), pel que va guanyar, fins i tot, un Globus d'Or l'any 1969. Als '70 participaria en la mítica Espacio 1999, que només durà 2 temporades. Ja en el cinema, destacable és la seva presència a La Caída de la Casa Usher (1979) del sr. Roger Corman.

Resultat d'imatges de oftalmologo delitos y faltas martin landauL'any 1988 va guanyar el segon Globus d'Or pel paper secundari a Tucker: un hombre y su sueño (de Francis Ford Coppola) pel que va ser nominat, també, als Oscar. La segona nominació als Oscar fou per Delitos y Faltas (1989) de Woody Allen i el guanyaria a la tercera vegada per Ed Wood (1994) fent d'un decadent Bela Lugosi. Va participar com a secundari en films com Pinocchio (1997), Rounders (1998) o Sleepy Hollow (1999).

El nou segle va  començar amb una reducció de la presència  del sr. Landau en la gran pantalla; va participar en comptats films, entre ells: City of Ember (2008), 9 (2009), posant veu al professor Rzykruski a Frankenweenie (2012) i la seva darrera participació cinematogràfica fou a Entourage (2015).

El sr. Landau és un exemple clar d'etern secundari, i un secundari solvent, convincent i amb un estrany magnetisme. El sr. Landau desprenia magnetisme amb la seva mirada (entre inquietant i afable), amb el seu robust aspecte i el seu aire elegant de senyor.

De la seva trajectòria ens quedem, sense dubtar, amb dos perles en la seva filmografia: l'oftalmòleg de Delictes i faltes i la decadència senyorial del mestre Lugosi...

Gran, mr. Landau !!!



dimecres, 26 de juliol de 2017

FER EL CAPULLO ... COM A NOVA TENDENCIA


Resultat d'imatges de otonamaki

En aquesta societat tan accelerada i estressada que tenim ens calen fòrmules d'escapament... hi ha qui va al psicoterapeuta, hi ha qui pren drogues, hi ha qui devora sèries sense criteri, hi ha qui fa vacances, hi ha qui fa teatre i hi ha qui persegueix els festivals de cinema i música around the world... la qüestió és desconnectar de la vida diària en algun moment. Imprescindible.

Otonamaki és una tècnica japonesa que consisteix en embolicar-te amb una tela fina adoptant postura fetal, damunt d'una esterilla i mirant al sostre. Una vegada t'han convertit en un paquet es tracta d'estar en silenci durant 20 minuts...

La idea és d'una comadrona -la sra Nobuko Watanabe- que es va inspirar en la tècnica d'embolicar als  recent nascuts amb llençols ben apretadets; ho va voler aplicar a les mares que acabaven de parir per a calmar els dolors musculars i elles van reconèixer el gran alleujament que sentien.

Vinga, doncs, a fer el capullo i relax!

dimarts, 25 de juliol de 2017

INSPIRACIO


calcetines amantes librosEls contes són la seva passió i, com més breus, millor. Ja ha perdut el compte dels que porta escrits, però amb el pas del temps ni periodistes, ni editors, ni lectors, no s'han cansat  de repetir-li l'eterna pregunta: quan escriurà una novel·la?

Els contes són un joc, una guspira que ningú sap on apunta fins al final, si és que cal que vagi a algun lloc. Amb els contes pot improvisar, pot deixar-se portar per les emocions que broten entre paraula i paraula que les tecleja a l'ordinador, pot ser el primer a sorprendre's quan se li apareix el final. I quan tens pràctica, la inspiració l'assetja en cada petit detall, en cada gest d'un home gran que passeja vora el riu, en cada trapelleria d'un xiquet. Els objectes, les emocions, les casualitats... eren objecte dels seus contes. Eren.

Fa tres anys que no publica cap llibre, i l'escriptor de contes comença a témer que aquella facilitat per descobrir guspires s'hagi apagat. No recorda com va passar, ni el moment exacte, ni si era de dia o de nit. No en va ser conscient de seguida, perquè els primers mesos sense escriure'n vivia de les rendes emocionals dels contes anteriors. Després, s'autojustificava pensant que estava cansat, que necessitava un descans mental per a reemprendre, amb més força, i amb l'habitual facilitat, el seu idil·li amb els relats breus. Però no, la provisionalitat del període de descans esdevingué rutina, i l'escriptor de contes tem haver perdut la màgia. Potser per això camina amb el cap cot, mirant a terra.

De tant en tant aixeca el cap, per no ensopegar, per no topar amb un senyal posat massa al mig de la vorera, per no desviar-se i, també, encara, amb l'esperança d'enxampar un vianant que digui una frase ocurrent, que dibuixi un gest que encengui de nou la inspiració. Abaixar la mirada no és el camí perfecte per tirar endavant; però no n'hi ha, de camins perfectes, i l'esperança, de vegades, adopta formes sorprenents.

Avui, tirat enmig d'un carrer poc transitat d'un barri sense estridències, l'espera (o això ha volgut creure) un mitjó rebregat. La primera emoció que l'envaeix és de llàstima i, com que considera que ja n'anava prou servit, continua endavant. Però pocs metres després s'atura de cop, com si una musa l'hagués estirat de la camisa. Sovint caiem en la temptació de jutjar els altres segons el nostre estat d'ànim. Llàstima? Per què? Comença a fer-se preguntes, i això és bon senyal. Com ha caigut aquest mitjó a la vorera? Un cop de vent? L'entremaliadura d'un nen? Ha caigut o l'han tirat? O s'ha tirat ell mateix? Per quins motius? Algú més ha sentit pena quan l'ha vist? Quanta gent l'ha ignorat? Algú el plegarà?

Mentre es fa aquestes preguntes, ja ha plegat uns quants contes que l'esperaven ajaguts a la vorera

Jesús M. Tibau (2015:106)
No és la derrota sinó el vent

divendres, 21 de juliol de 2017

DESCOBRIR ELS REACTABLES A LO PATI


Resultat d'imatges de reactable con niñosL'any 2008 en aquesta casa parlàvem dels reactables un innovador instrument de música electrònica creat el 2003 per una equip d'investigació de la Pompeu Fabra de Barcelona (Sergi Jordà, Marcos Alonso, Martin Kaltenbrunneri Günter Geiger). Aquest 'instrument' es va fer famós al ser adquirit per Björk o Coldplay, per exemple, a l'hora de ser incorporats als espectacles. L'equip Reactable ha realitzat més de 200 presentacions i concerts a més de 30 països i ha rebut diversos premis pel seu caire innovador.

L'instrument utilitza com a  tangible una taula rodona translúcida i lluminosa que al col·locar objectes al seu damunet generen un so i al canviar de posició i moure'ls aquests sons canvien la intensitat, el to, freqüència... Aquesta interacció no té límits en tant que molts participants poden generar els seus sons simultanis amb l'altre. Es tracta doncs d'un aparell intuïtiu, tàctil i 100% col·laboratiu.

Demà dissabte a les 18:30 a Lo Pati d'Amposta s'ha organitzat un taller adreçat a pares/mare i fills/es per a interactuar amb un reactable. El dinamitzador de l'activitat serà Carles López (productor, dj i un dels membres de l'equip Reactable).

Aquesta activitat està inclosa com a activitat paral·lela dins de la Jornades Musicals de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona.

Una experiència familiar i musical única que no ens podem perdre!

Aquí teniu un vídeo de les possibilitats del reactable ...

dijous, 20 de juliol de 2017

'EL FINAL DEL DELTA': MISTERIÓS RÈCORD DE VISITES A CIUTADA K


Avui volia compartir una curiositat amb vosaltres. El passat 16 de maig vaig publicar una entrada sobre la greu situació en la que es troba (i es trobarà) el Delta de l'Ebre com a ecosistema. Una fotografia publicada a diversos mitjans i que corria per les xarxes socials il·lustrava el trencament -més temps del què és habitual- de la barra de la platja de Buda.

Doncs bé, aquest blog no es caracteritza per tenir un gran volum de visites, ni de comentaris. Si analitzo estadístiques ens adonem que el post més visitat des del naixement del blog és el que porta per títol: Los gays y los zurdos recuerdan mejor las caras; ja se sap que el sexe tira molt a les xarxes i el mot 'gay' sembla que porta a temptació. Aquesta entrada abans del 16/05/17 tenia el rècord de visites amb 3.209 visites. Aquest rècord ha estat dinamitat per les 20.646 visites que ha tingut fins a data d'avui el post del final del Delta... i pujant!

No hi veig explicació al fenomen, si algú té alguna idea/proposta d'explicació serà benvinguda!

Serà que el final del Delta desperta morbos apocalíptics generalitzats?


dimecres, 19 de juliol de 2017

PESCANT SERIES DE TV (24): GYPSY


Resultat d'imatges de promo gypsy naomi wattsUna de tantes crítiques que se'm pot fer, és que sovint parlo de 'coses' que no he vist... sí, mira, perquè ho 'descobreixo' i em ve de gust compartir-ho amb el món. Per a compensar, però, també parlo bastant d'allò que veig i on vaig. 

L'objectiu de pescar sèries, en gairebé el 100%, és detectar allò què em pot interessar però encara no m'hi he capbussat. Un bon exercici seria recopilar les 24 'pesques' fetes fins ara i identificar aquelles que he vist i comentar què m'han semblat (vinga, ho apunto a llista de 'possibles entrades'!).

Avui he pescat un sèrie nova de Netflix, a major glòria de la sra. Naomi Watts -ens agrada la Naomi, des del dia que el sr. Lynch la fèu patir una mica a Mulholland Drive ens agrada la Naomi-. Precisament, aquest film havia de ser una sèrie per l'ABC però fou rebutjada després de fer-ne el capítol pilot ... i el sr. Lynch la convertí en llargmetratge. I, de fet, el personatge de la sèrie que ens ocupa no està massa lluny de l'ambiguïtat i complexitat d'aquell personatge del film lynchià.

Gypsy, és la història d'una psico-terapeuta (la Naomi), aparentment amb una família feliç: marit i filla, de vida plàcida. Per com molts i moltes, la protagonista té un 'costat fosc': ser altres persones, viure altres vides a partir de tot allò que els pacients comparteixen amb ella. D'aquesta forma, la sèrie apunta cap dues fantasies que més de dos i de tres ha tingut: ser un altra persona o ser un 'voyeur' de la vida dels altres.

Aques punt de partida no amaga la intenció dels creadors de la sèrie: provocar situacions rebuscades, un punt malsanes, amanit amb unes bones dosis de sensualitat i aire sexi. De fet, el director del primer episodi és el sr. Sam Taylor-Johnson (director de les 50 ombres de Grey... qüestió que, per a mi, un gran incentiu no és, la veritat).

La crítica no l'ha deixat massa ben parada, parla d'excès de monòlegs interiors i de verborrea que pot arribar a espatllar l'acció ... però, com us deia, com dels què es tracta és de pescar: pesquem!


dimarts, 18 de juliol de 2017

ELS 4931 ESTORNUTS DEL SR. PETER FLETCHER


Resultat d'imatges de estornudo sexEl sr. Peter Fletcher des del dia 12 de juliol de 2007 que porta un registre dels estornuts que fa. Porta 10 anys comptabilitzant i descrivint (el lloc, la potència de l'estornut i el què estava fent en aquell moment) els estornuts que va tenint.

El passat 14 de juliol en va comptabilitzar 1 de nou, ja en porta: 4.931. Si entreu aquí, podeu ressseguir tots i cada un dels estornuts fins arribar al primer que el va tenir a l'oficina mentre treballava. El registre el fa mitjançant un blog, tipus diari en el que hi va entrant cada uns dels estornuts nous... un a un, fins arribar als 4931 que porta.

Sí, idea surreal i, fins i tot, absurda i gens funcional. Però té l'encant d'aquelles fites que només l'ésser humà complex (o absurd) com és pot arribar a fer.

dilluns, 17 de juliol de 2017

A CATALUNYA TENIM UN MAZINGER Z


No sé si ho sabeu però a Catalunya tenim un potent homenatge a la figura de Mazinger Z (que només si heu nascut als '70 del segle passat us despertarà un inevitable sentiment nostàlgic). La  família del Ciutadà K & co. hi va anar a finals de l'any passat. 

A la petita població de la Cabra del Camp (Alt Camp) l'any 1979, quan el robot icònic gaudia de dies de glòria, uns habitants de la població van decidir erigir-ne una estàtua. Hem de tenir en compte que en aquell moment es tractava del primer homenatge a tot el món que el personatge rebia. L'Associació Amics de Mazinger Z té només 2 anys però té el propòsit ferm de vetllar per l'estàtua i el què significa (acaben de repintar-la). El Mazinger Z de la Cabra del Camps està situat a la plaça Alfredo Garrido (cantant i autor de la lletra en castellà de la cançó de la sèrie). Aquesta estàtua és coneguda arreu del món i cada any reb 8.000 visitants.

Resultat d'imatges de mazinger z la cabra del camp 1979L'any passat l'Associació va organitzar una trobada que tenen pensat fer-la anual amb la participació de persones implicades en la sèrie i fans d'arreu del món. Un altre objectiu és aconseguir que la població s'agermani amb la de naixement del creador de la sèrie: Go Nagai.

Apart de la neteja de cara que li han donat, l'estrena d'una nova peli sobre el personatge que s'estrenarà a principis de l'any vinent provocarà una augment de peregrins cap a la Cabra del Camp.

Encara no l'heu visitat?

divendres, 14 de juliol de 2017

HOSPITALITAT DEL SR. JAUME VIDAL: CONVERTIR EL PATRIMONI EN ESPAI D'US COMUNITARI


Les torres de la Carrova i Font de Quinto es converteixen en un hotel i un centre de gestions sanitari | Amposta.infoXYZ és la convocatòria engegada des del Centre d'Arts Visuals Lo Pati, d'instal·lacions en emplaçaments singulars de les Terres de l'Ebre. L'objectiu és generar comunicació i experimentació entre la ciutadania i l'arti contemporani, és per això que els projectes pre-seleccionats són votats pels ciutadans del que surt el projecte que es durà a terme. 

El projecte escollit, a votació popular, en la convocatòria XYZ 2017 ha estat Hospitalitat del sr. Jaume Vidal. En paraules del seu autor es tracta d'un projecte d'intervenció a les torres de la Carrova i Font de Quinto (Campredó) que proposa l'experiència participativa com a eina de reflexió; concretant-se en la transformació de la primera en un hotel (#HotelCarrova) i de la segona en un punt d'atenció del CatSalut.

foto de Lo Pati.Amb aquesta acció l'artista lliga el passat històric de l'ordre Hospitalari de Sant Joan de Jerusalem i les seves fortificacions del segle XIII que tenien per funció donar acollida i auxiliar als peregrins en aquestes torres a proposar una funció més actualitzada: una Hotel i un punt d'atenció de l'Institut Català de la Salut.

La proposta ens planteja una pregunta evident: ¿per què si aquestes construccions arquitectòniques són patrimoni no les podem fer servir i moltes d'elles resten tancades sense donar-los cap funcionalitat o ús?

Demà Dissabte 15/07 a les 19:30 s'inaugura Hospitalitat i estarà actiu fins al 15/08. Les instal·lacions estara obertes els divendres i els dissabtes (afegint a l'hotel les nits del 24 de juliol i el 14 d'agost). 

En el cas de l'Hotel Carrova, l''establiment hoteler' està compost d'una sola habitació amb llit i els elements bàsic per poder domir (com podeu veur a la fotografia). L'artista va crear un link per a poder reservar un nit d''hotel' a la Torres de la Carrova oferint 11 nits possibles, en el que es van esgotar les reserves en menys d'una hora  ... sí, amics i amigues, el Ciutadà K hi dormirà el 14 d'agost... no ens podíem perdre l'experiència de passar la nit en una torre medieval!

Darrera d'aquesta proposta -aparentment lúdica i divertida- hi ha un activisme molt marcat de reivindicació d'aquells serveis que en moltes poblacions petites van desapareixen. Es tracta d'una acció clarament comunitària de retornar l'ús a la ciutadania d'uns recursos arquitectònics i patrimonials massa sovint exclosos de qualsevol tipus d'ús públic.

Des d'aquí aplaudim la proposta del sr. Vidal: engrescada, innovadora i que lliga d'una forma suggerent passat i present i proposa escenaris de futur. Bravo!


dilluns, 10 de juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

mF2017 (7): PHANTOM BOY + LOOKING FOR INIFINITY: EL CAMINO + LA SUBSTANCIA + EL ULTIMO VERANO

Resultat d'imatges de phantom boy

Darrera jornada de mónFILMAT en la que viatjarem a Nova York, el Camino de Santiago, Cadaqués, Xina i pobles del centre d'Espanya.

  • 11:00- PHANTOM BOY (sessió infantil)(Alain Gagnol i Jean Loup Felicioli)Deliciosa pel·lícula d'animació dels directors de la valorada d'Un Gat de París. És la història d'un noi amb un poder molt especial: és capaç de convertir-se en fantasma a voluntat i no el pot veure ningú. Un ambient de cinema negre, amb gàngsters, policies... petits i petites, us encantarà!
  • 18:00 - LOOKING FOR INFINITY: EL CAMINO (Aaron C. Leaman). Un documental que ens submergeix en l'experiència de fer el Camino de Santiago. Un  viatge de 800 kilòmetres on l'aspecte més físic es barreja amb qüestions espirituals de connectar amb els altres en el Camí i, sobretot, de connectar amb un mateix. Imprescindible per als i les que heu fet el Camino algun cop. (Amb presència d'un dels protagonistes del documental)
  •  19:30 LA SUBSTÀNCIA (Lluís Galter). Film curiós en el que es combina realitat i ficció. Uns xinesos, fascinats per Cadaquès van decidir fer-ne un rèplica en el seu país. I allà la tenim, a la Xina meridional podem trobar una ciutat igual que Cadaqués. Una jove xinesa vol conèixer la Cadaqués original i vindrà a descobrir-la ... (Amb la presència del director)
  • 21:30 - EL ULTIMO VERANO (Leire Apellaniz). Documental sobre una d'aquelles activitats que desapreixen: portar cinema a la fresca analògic pels pobles... La directora ha 'seguit' a l'empresari que porta anys fent arribar aquest cinema a pobles del centre d'Espanya per a fer-nos veure, de forma nostàlgic, que aquest tipus de cinema se'n va per a no tornar mai més ... la gaudirem a l'aire lliure, no es pot veure d'una altra manera! (amb la presència de la directora)
Resultat d'imatges de el ultimo verano leire apellaniz

dissabte, 8 de juliol de 2017

mF2017 (6): CURTS 2 + LA IDEA DE UN LAGO + LA MILLOR OPCIÓ + PATERSON


Resultat d'imatges de cartel la idea de un lago


Avui a mónFILMAT fem pleno de sessions: 4!. Quatre sessions amb una oferta de 'paisatges' ben variada.

Pel matí tenim la darrera sessió de curtmetratges que l'acompanyarem amb un esmorzar. A la tarde gaudirem d'un film argentí que ens parla de 'paisatges interiors i exteriors', la memòria personal és barreja amb la memòria d'un país. El següent film ens portarà al cor del Delta amb una història d'interculturalitat i, per acabar el dia, la darrera perla del director Jim Jarmusch que ens portarà a Paterson (New Jersey).

  • 11:00- SESSIO CURTS 2: 'Nosaltres som els Altres'. Curts que, a banda del paisatges, els lliga una clara intenció social de fer-nos reflexionar amb les realitats que ens envolten: el nostre lloc al món, la interconnexió amb els altres, els fenòmens migratoris ... us convidem a esmorzar.
  • 18:00 - LA IDEA DE UN LAGO (Milagros Mumenthaler): Els records com un paisatge de la infantesa. Una excursió amb cotxe, un llac, un pare desaparegut pel règim dictatorial d'Argentina i un fill que està a punt d'arribar. Un film sentimental, delicat i de calatge.
  •  19:30 LA MILLOR OPCIÓ (Óscar Pérez): Film sobre la necessitat inevitable d'escoltar i respectar a l'Altre. Maternitats biològiques i d'acollida. Suposats 'xocs culturals' que s'acaben en donar valor a l'Altre. Amb la presència del director.
  • 21:30 - PATERSON (Jim Jarmusch): Darrera perla d'un dels directors contemporanis més valorats: el sr. Jarmusch és una autèntic autor que en aqust film ens parla de poesia quotidiana i de paisatges: paisatge de Paterson-New Jersey i paisatge vital d'un conductor de bus poeta. Un autèntic poema visual

Resultat d'imatges de cartel la millor opció oscar perez

divendres, 7 de juliol de 2017

mF2017 (6): PER QUE XILE?/ UN LADRILLO PA LA HISTORIA + LA CAZADORA DEL AGUILA + EL MERAVELLOS REGNE DEL PAPA ALAEV



Avui divendres, a mónFILMAT, us proposem una escapada cinematogràfica a 4 països ben diferents: Xile, Cuba, Mongòlia i Tadjikistan.



Un recull de 4 documentals (2 llargs i 2 curts) on el paisatge és un tret diferencial i el convidar-nos a la reflexió, n'és un altre.



  • 18:00- 'PER QUE XILE?' (d'Eva Mascarell) i 'UN LADRILLO PA LA HISTORIA' (de Sofia Cabanes). Aquestes dues rapitenques, per motius diferents, van anar a parar a Xile i Cuba, respectivament. De les seves experiències han realitzat els curtmetratges que veurem avui. Amb la presència de les seves directores.

  • 19:30- LA CAZADORA DEL ÁGUILA (d'Otto Bell). Preciós documental sobre la lluita d'una nena de només 13 anys per ser reconeguda com a caçadora amb àguila igual que el seu pare i el seu avi. Una tradició mil·lenària en aquest poble de Mongòlia, només realitzada pels homes ...fins ara.
  • 22:00- 'EL MERAVELLOS REGNE DE PAPA ALAEV' (de Noam Pinchas i Tal Barda): Esperpèntic documental musical sobre la història dels anomenats Jackson 5 del Tadjikistan: una família liderada pel patriarca el sr. Allo Alaev (projecció a l'exterior de l'oficina de Turisme d'Amposta)

Resultat d'imatges de cartel la cazadora de aguilas