(1965-2017)
Hi ha tants Carles Capdevila com persones que llegeixen aquest article. Cadascú té el seu i es fa difícil triar per quin començar a escriure'l, l'endemà de la seva mort als 51 anys, a causa d'un càncer. Els obituaris diran que ha mort el director fundador del diari Ara, però hi ha molts altres Carles. Podem provar de començar pel més desconegut. El noi de 25 anys que, al 1991, va impulsar el Diari de la Pau per protestar contra la Guerra del Golf, que va convèncer Manolo Vázquez Montalbán per què hi escrivís, Josep Maria Trias per què en fes el logotip, Mariscal per què els regalés un dibuix i que, en menys d'una setmana, va aconseguir imprimir-ne 100.000 exemplars.
Aquest era el Carles: un home amb idees que, a sobre, tenia la capacitat i l'empenta per tirar-les endavant, perquè és el que sempre havia vist a casa. El seu pare, fuster dels Hostalets de Balenyà (Osona), no en tenia prou imaginant-se els mobles que li demanaven els clients. Els havia de fer amb les mans. I li van sortir, a ell i a la Isabel, dos fills també artesans del periodisme: el gran, en Josep, i el petit, en Carles, que va preferir estudir Filosofia. Pensar, preguntar, parlar, i no callar mai, i aquella curiositat que el feia ser el cul de mal seient i que el va portar a redaccions tan dispars com la de Lecturas o la de l'Avui.
Hi ha el Carles a qui se li eixampla el món quan amb l'Eva Piquer, la seva parella sentimental i intel·lectual, s'instal·len dos anys a viure a Nova York. Llegeixen, escriuen, treballen de freelance i posen les bases d'una unió de la qual en sortiran quatre fills, l'Aina, el Nil, l'Abel i l'Aniol. I aquí apareix un altre Carles, el que aplica l'ironia, la intel·ligència i el sentit comú que han amarat tota la seva vida al món dels pares i de l'ensenyament. El que es recorre (i es perd) a tots els pobles de Catalunya fent xerrades a cada entitat i a cada col·legi, el que descobreix que no hi ha res que l'apassioni més que compartir idees, el que dedica els seus esforços a fer pensar i riure a la bona gent que va a escoltar-lo.
No hi ha prou article per tants Carles Capdevila com he conegut, per tants Carles Capdevila amb qui he treballat, a El 9 Nou, a Malalts de Tele (TV3), a Islàndia (RAC1) i a l'Ara, un altre projecte de periodisme artesanal made in el fill del fuster dels Hostalets. Ràpid, creatiu, entusiasta, divertit, desconfiat, sensible, combatiu i generòs, molt generòs. Li agradava fer de tot i ho feia tot bé. Rèiem perquè aquests últims mesos estava vivint una vida de youtuber. Un vídeo seu en un acte de Barcelona havia tingut milions de visites i li havia obert la porta a fer una gira -ara malauradament estroncada- de conferències per Espanya i Llatinoamèrica.
Liderava els equips humans amb la convicció de qui no li ha calgut mai aixecar la veu, amb un posat humil que amagava un talent irrepetible, que alguns potser van descobrir quan ja era massa tard. Cadascú té el seu Carles Capdevila. La prova és que avui hi ha molta gent que no el coneixia i que el plora com si fos un persona més de la seva família. Aquest era el Carles i aquest és el buit que encara no ens podem imaginar que ens deixa.
Albert Om a Obituaris de
La Vanguardia del 03/06/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada